La porta de l'església del Pi que s'obre a la plaça de Sant Josep Oriol és la de l'AVe Maria. Allà hi ha aquest capitell: el pecat original. Adam i Eva surten, avergonyits, del jardí.
La de Ramon Berenguer III és una de les estàtues que més llueixen a la ciutat. Al mig de la Via Laietana, a la plaça que justament porta el seu nom, s’alça, muntat a cavall, el comte que va passara la història com el gran. El monument té una curiositat pel que fa al seu aspecte actual.
Es tracta d’una obra antiga, feta per un jove i prometedor escultor de 24 anys. En Josep Llimona, estudiant a la Llotja, va trobar recolzament de l’Ajuntament per avançar en la seva carrera artística. Va rebre un ajut dels millors i més útils, anar a aprendre a Roma, al centre de l’art i la cultura. L’any 1880 feia les maletes i s’hi estaria cinc anys. Allà trobaria bons mestres i bons models i el seu art seria cada cop millor. Per demostrar el que anava aprenent va anar envianta la ciutat algunes peces i entre elles un esbós d’una estàtua eqüestre de qui fou el vell comte que visqué entre els segles XI i XII. Establert definitivament a la ciutat, l’any 1888 se li encarrega transformar l’esbós en una estàtua de grans dimensions, el material triat per fer-lo, el guix, era fràgil però això no va ser obstacle per rebre un important guardó, la Medalla d’Or de l’Exposició Universal. Malgrat el guardó, la peça va anar primer al Palau de la Indústria i després al de Belles Arts, edificis construïts per l’Exposició i ara desapareguts.
La peça sortiria més tard de l’espai on s’hi trobava. L’any 1907, el projecte d’obertura de la via Laietana veia la llum. Quan els treballs arribaven a l’alçada de la capella de Santa Àgata, el descobriment d’un formidable conjunt monumental amb muralla i torres romanes que suportaven la capella gòtica, va fer pensar que allà havia d’haver una plaça o, millor dit, uns jardins. El 1918, aquell espai rebé el nom de plaça de l’Onze de Novembre, per commemorar la signatura de l’armistici que acabava amb la primera guerra mundial. A finals de l’any 1919 es considera que l’estàtua de Llimona lluiria plenament en aquell indret i es decideix fer una versió en bronze. Amb aquesta idea, el 1922 l’espai seria rebatejat com a plaça de Ramon Berenguer el Gran. Es veu que no va ser cosa fàcil la definitiva urbanització de la plaça i la instal·lació de l'estàtua, la convulsa situació politica no ajuda i cal esperar a que arribi un llunyà mes de març de 1950 per poder veure la inauguració.
El que va passar amb l’estàtua és cosa divertida. La peça de guix de Llimona va perdre la cua i calia una reparació. Com el mestre Llimona havia mort el 1934 va caldre que el “solucionador” Frederic Marès es fes càrrec de la mateixa. Sens dubte que Marès va posar-se amb la passió pròpia que el caracteritzava i va acabar per fer una peça sens dubte excesiva pel que fa al les dimensions. La cua és més gran del que seria normal per un animal d’aquelles dimensions fins el punt que la imaginació popular la va anomenar l’escombra, per recordar la que diuen els escombriaires, o la xemeneia de l’estufa, que escalfava les llars barcelonines. El cavall del comte, potser amb la immensa cua que gasta, caminaria sobre les seves potes del darrera com una persona.
El Centre Internacional de Fotografia de Barcelona va ser un dels actius centres culturals apareguts a la ciutat arran de la mort de Franco. El CIFB girava entorn de la docència, la divulgació i la producció de fotografia. No va tenir una vida massa llarga, va estar actiu cinc anys, entre 1978 i 1983, però va deixar un important rastre i va fer avançar el fet fotogràfic. El seu director era l’Albert Ripoll Guspi, un dels grans noms de la fotografia a la nostra ciutat. Diuen que el centre estava a mig camí del cine club, l’escola, la sala d’art i el focus de debat. A la seva Nueva guia secreta de Barcelona, Josep Maria Carandell escrivia: “posee bar, biblioteca, sala de exposiciones, escuela a tres niveles y da cursos monográficos ... suespectacular fachada fue pintada por Arranz Bravo y Bartolozzi en un alarde de imitar a la fotografia, con los retratos de varios de los fotógrafos”. El MACBA recordarà el centre en una exposició entre gener i maig del 2012 i anuncia que després de la mateixa un important fons documental del centre estarà disponible per poder ser consultat al Centre d'Estudis i Documentació del MACBA.
Si ens acostem al carrer Aurora, on tenia era la seu del centre, encara podem veure la decoració de la que parlava Carandell. És un dels edificis característics del barri, construït al segle XIX segurament per ser aprofitat com a fàbrica. El que fa diferent l’edifici, avui ocupat per habitatges, és la decoració de la seva façana que des de 1999 llueix gràcies a la restauració promoguda per l’Institut del Paisatge Urbà i finançada per l’empresa Chrysler. En el moment de fer la restauració la relació entre els dos autors era inexistent, el Rafael Bartolozzi no va participar i l’Eduard Arranz Bravo va rebre, dalt de la bastida, el suport del pintor Martí Cormand. Malgrat l’estretor del carrer cal mirar lafaçana detingudament, allà trobarem 19 plafons on hi ha 78 fotògrafs de diverses nacionalitats i de diverses èpoques.
Al quart pis, trobem els pioners. Als dos plafons de l’esquera, al primer, l’heliografía, considerada la primera fotografía, feta el 1826 per Nicéphore Niépce (1765-1833) i al seu costat el retrat de Louis Jacques Daguerre (1887-1851)
A la dreta, un retrat de William Henry Fox Talbot (1800-1887) i al seu costat una fotografia experimental, l’estudi de la figura humana en moviment, d’Eadweard Muybrydge (1830-1904)
Al tercer pis trobem un bon nombre de fotògrafs, a l’esquerra de la façana dos plafons: al primer amb Eugéne Atget (1857-1927), Jacob Riis (1849-1914), Mathew B. Brady (1823-1896), Lewis W. Hine (1874-1940), Roger Fenton (1819-1940)i al seu costat Erich Salomon (1886-1944), Félix H. Man (1893-1985), August Sander (1876-1964), Alfred Eisenstaedt (1898-1995).
Als dos plafonsde la dreta apareixen al primer Gaspard Felix Tournchon, conegut com a Nadar (1820-1910), Lewis Carrol (Charles Lutwitge Dogson 1832-1898), Julia Margaret Cameron (1815-1879) i al segon Paul Strand (1890-1976), Alfred Stieglitz (1864-1946), Edward Steichen (1879-1973)
Al segon pis els fotògrafs que apareixen als dos plafons de l’esquerra són:en el primer André Kertész (1894-1985), Jacques-Henri Lartigue (1894-1986), Bill Brandt (1904-1983), Brassi (Gyula Halász 1895-1984), Manuel Alvarez Bravo (1902) i al segon, Walter Evans (1903-1975), Dorotea Lange (1895-1965), Margaret Bourke-White (1904-1971), Ben Sahb (1898-1969)
Als dos plafons de la dreta, hi són, al primer, Edward Weston (1886-1958), Ansel Adams(1902-1984), Imagen Cunningham (1883-1976), Wynn Bullock (1902-1975) i al segon Minor White (1908-1976), Otto Steinert, Lászlo Moholy-Nagy (1895-1946), Alexander Rodchenko (1891-1956) i Man Ray (1890-1976)
Al primer pis es repeteix el mateix esquema que als altres. Als plafons de l’esquerra, al primer, W. Eugene Smith (1918-1978), Weegee (Arthur H. Fellig 1899-1968), David Seymur “Chim” 1911-1956), Robert Capa (André Friedmann, 1913-1954)
I al segon, Diana Arbus (1923-1971), Donald McCullin (1935), Robert Doisneau (1912-1994), Robert Frank (1924), Bruce Davidson (1933)
Als dos plafons que es troben a la dreta. Al primer apareixen Yousuf Karsh (1908), Philippe Halsman (1906-1979), Arnold Newman (1918-2006), Cecil Beaton (1904-1980), Richard Avedon (1923-2004), Irving Penn (1917). I al segon Franco Ontana (1933), Ernst Haas (1921-1986), Jerry N. Uelsman (1934), Duane Michals(1932), Bernard PLossu (1945)
A la planta baixa només hi ha tres plafons. A l’esquerra hi trobem a Agustí Centelles Ossó (1909-1985), Francisco Català Roca (1922-1998), Josep Armengol “Gol” (1946), Josep Cunties (1946), Jose Ortiz de Echagüe (1886-1980), Jordi Socias (1945), Joaquín Pla-Janini (1879-1970)
Al centre la Colita(1940), Leopoldo Pomés (1931), Oriol Maspons (1928), Xavier Miserachs(1937-1998)
I a l’esquerra el més densament ocupat on hi són Jean-Claude Lemagny (1931), Lanfranco Colombo, Nathan Lyons (1930), Cornell Capa (1918), Jean Dieuzaide (1921), Lee Witkin (1935-1984), John Szarkowski, André Laude (1936-1995), Gisèle Freund (1908-2000)
D'entre els 19 plafons que decoren la que va ser seu del Centre Internacional de la Fotografia del carrer de l'Aurora 11, al barri del Raval, destaquen dos plafons amb fotògrafs locals. Es troben a la planta baixa de l'edifici i són els més accesibles. El primer dels plafons mostra 7 importants fotògrafs.
Adalt del plafó els més antics són José Ortiz de Echagüe i Joaquim Pla Janini.
Al mig trobem a Francesc Català Roca, Pep Curties (de qui no he trobat cap retrat) i Jordi Socias.
Abaix apareixen Agustí Centelles i Josep Armengo "Gol" (de qui tampoc tinc cap retrat)
Dels plafons pintats a l’antiga casa dels fotògrafs, al núm. 11 del carrer Aurora, al barri del raval, on hi ha representats 78 fotògrafs en 19 plafons, destaca un grup de barcelonins. Són els fotògrafs de casa: a dalt de tot del plafó hi és Leopoldo Pomés, a baix a l’esquerra, Isabel Esteva, Colita, al centre, Xavier Miserachs, a la dreta Oriol Maspons. Gràcies al seu treball podem saber una mica millor que ha anat passant a la nostra ciutat.
Tres fotògrafs ens tornen a visitar. S’havien conegut a Paris l’any 1931 i van compartir una vida dedicada a la fotografia i una mateixa manera de morir. Tots tres van ser aquí ara fa 75 anys. Ara els tres venen, com deia Machado, lleugers d’equipatge, amb una sola maleta: la maleta mexicana. Dins milers de negatius que ens han de servir per saber que va passar a la guerra civil.
Aquest tres visitants s’han instal·lat uns mesos al MNAC. Són l’alemanya Gerda Taro, Gerda Pohorylle de nom real, el polonès David Seymour, Chim, abreviatura del seu cognom autèntic, Szymin, i l’hongarès ErnöAndrei Friedman, aviat conegut com Robert Capa. Aquest dos últims apareixen a una de les pintures que omplen la façana de la que va ser la casa del fotògrafs, al número 11 del ravaler carrer de l’Aurora, ocupen el seu lloc a la paret amb 76 col·legues més.
David Seymour neix a Varsòvia el 1911, estudia a Leipzig i marxa a Paris el 1931. Andrei Friedman, neix a Budapest el 1913. Es veu obligat a marxar del seu país, primer a Berlin, i després a Paris on també serà Gerda Taro, nascuda el 1911, i l’Henri Cartier-Bresson. Per poder col·locar millor les fotos, Andrei i Gerda Taro, inventen el fotògraf americà Robert Capa, amb aquest nom les sevesfotos són acceptades cosa que no passa quan les ofereixen amb el seu nomveritable. Naixia una figura que esdevindrà mítica.
Compromès amb la causa antifeixista David Seymour marxa a Espanya. Taro i Capa, per l’editor Lucien Vogel, també cobreixen la guerra civil. Els tres fotògrafs de la maleta són antifeixistes i van a la guerra, però en lloc d’armes duen cameres. Sabem que Taro i Capa, arriben el mes d’agost i es mouen al llarg del territori per fotografiar el que passa. D’entre els testimonis impagables del conflicte hi ha la imatge del milicià caigut a Cerro Muriano, Córdoba. Als anys que dura el conflicte trobem a la parella Capa-Taro a Barcelona, al front d’Osca, a Còrdova, a Toledo, a Madrid, el 1936, a Màlaga, a Almeria, de nou a Madrid, a Bilbao, a Segòvia de nou a Madrid, el 1937, i, ja sense Taro, als fronts de l’Ebre, del Segre i, de nou a Barcelona, el 1938, d’on sortirà amb els refugiats republicans als camps del sud de França. David Seymour anirà amb els refugiats a Mèxic. Gerda Taro no veurà acabar la guerra, mora el juliol de 1937, a Brunete, quan un tanc republicà l’atropella. Li faltava un any per fer-ne 27.
A partir de 1941, les cameres de Robert Capa i de David Seymour es traslladen als escenaris de la segona guerra mundial. Chim s’allista com a fotògraf i intèrpret a l’exèrcit dels Estats Units. Capa serà el que més a prop viurà els grans esdeveniments de la guerra. “Si la foto no és suficientment bona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa. Primer és a Londres, on retrata la ciutat patint per les bombes alemanyes, i més documenta l’atac de les tropes aliades al nord d’Àfrica. S'enrola al 1943 a l'exèrcit i marxa a Sicília i Nàpols. Es troba al desembarcament de Normandia, el famós dia D (6 de juny de1944), segueix fins al Mont-Saint-Michel, amb el seu amic Ernest Hemingway, i arriba a Paris per retratar la ciutat alliberada, allà segur que de nou es van trobar. Es llença en paracaigudes sobre Alemanya amb les tropes dels Estats Units, arriba a Leipzig i veu com Alemanya es rendeix. Deia que era l’últim home en morir.
Acabat el conflicte, l’any 1947, Seymour i Capa, funden amb Henri Cartier-Bresson, Georges Rodger i William Vandivert la prestigiosa agencia fotogràfica Magnum Photos. Plataforma a la que faran amb una fructífera tasca.
El 1954 criden Capa per substituir el fotògraf de la revista Life a Vietnam. La matinada del 25 de maig, mentre acompanya una expedició de l’exèrcit francès, fa una fotografia, al voler repetir-la, trepitja una mina morint quan no ha fet encara els 41 anys.
David Seymour serà el tercer en caure, dos anys després, l’any 1956, al costat del fotògraf francès Jean Roy, és tirotejat per soldats egipcis al canal de Suez.
Des de temps molt reculats ha hagut interès en saber quin ha estat l’origen de Barcelona. Quan manca el coneixement científic apareix la llegenda i en això la nostra ciutat és rica i plena.
Els primers que es van qüestionar l’origen de la ciutat van pensar que la resposta als seus dubtes havia de trobar-se al seu nom. Així, van veure que Barcelona tenia la mateixa arrel que Amílcar Barca, general cartaginès, i buscant una relació entre ambdós es digué que Barcelona seria la ciutat dels Barca.
Aquest origen no degué convèncer tothom i es seguí buscant. L’origen de la ciutat havia de ser il·lustre i es vinculà amb el semi-deu grec Heracles, l’Hèrcules romà, fill de Zeus i de la mortal Alcmena. Amb una gran dosis d’imaginació es relaciona el nom de la ciutat i el personatge mitològic mitjançant la llegenda de la barca novena, en llatí la barca nona. Com a bona llegenda trobem varies versions, en moltes es relaciona la fundació de la ciutat amb la tornada d'Hèrcules de robar les pomes jardí de les Hespèrides. Una bona versió l’explica el mestre Amades. Relaciona el viatge de la barca nona amb la construcció de la tomba de la seva estimada Pirene, una tomba que avui són els Pirineus. Joan Amades ho explica així:
“el mitològic Hèrcules ... va armar nou naus totes elles plenes del més escollit de la seva gent, i va fer via cap aquell pla tan gemat i rialler que havia vist al peu de Montjuïc per tal de fundar-hi la ciutat que s’havia proposat establir-hi. Però heus ací que a mitja navegació va desencadenar-se un temporal desfet que va empènyer les naus enllà i enllà sense saber pas on anaven, van poder fer peu en terres de Marsella. Les naus, però, no hi eren totes, en mancava una que van creure perduda. Passada la maror, Hèrcules i la seva gent feren via arran de costa fins arribar pla la de Barcelona; van veure amb singular i agradosa sorpresa, que un estol de la seva gent ja feia temps que treballava ardidament per tal de portar a terme el desig del gran heroi i que la ciutat ja estava començada. Aquella barca que no va fer cap a Marsella i que creien perduda, no ho era pas, s’havia escapat del temporal i havia seguit normalment la seva ruta. Hèrcules estigué contentíssim dels seus fills i per glorificar la seva memòria i el record de la seva gesta donà a la ciutat novella el nom de Barca-nona, o sigui de la barca novena, termes que el pas del temps ha fos i confós fins esdevenir el nom de la nostra Barcelona”.
Per aquest motiu, el carrer que va des del carrer de la Ciutat, davant de la façana gòtica de l’Ajuntament, fins a la plaça de Sant Just, porta el nom de carrer d’Hèrcules.
El nostre mític fundador apareix a diverses manifestacions artístiques de la nostra ciutat des dels temps molt reculats. De les representacions d’Hèrcules que hi ha a la ciutat cal destacar les següents:
La primera es troba, des de 1928, a l’encreuament de Còrsega amb el passeig de Sant Joan. Aquesta font és un dels monuments més antics de la ciutat i té el seu origen a la construcció, per part del capità general Agustí de Lancaster, als darrers anys del segle XVIII, d’un jardí ubicat entre la ciutadella militar i la muralla, anomenat de l’esplanada, i que estavaornamentat amb arbres i brolladors. Poc després de la inauguració de l’esplanada, just encetat el segle XIX, la vinguda a la nostra ciutat del rei Carles II suposa la introducció de novetats a aquest espai. S’encarregà la font monumental d’Hèrcules a Salvador Gurri, qui treballa amb Josep Moret, i es dedica al monarca. Al costat del jardí, anys més tard el primer jardí de la ciutat, el del General, i tot desapareix amb l’enderroc de la ciutadella militar. Aquesta font serà indultada, traslladada, primer junt al desaparegut Palau de Belles Arts i, més tard, en temps de l’Exposició Internacional, on ara la trobem.
La segona és al mig de la Rambla. És una font discreta però elegant, la segona que s’instal·la junt a una de les portes de la vella m uralla. Està situada sota d’un arc, a un cantó del pla de la Boqueria. La font, de tres brolladors, va ser inaugurada el 1830, i presenta un escut de la ciutat coronat amb un elm i embellit amb els símbols del nostre heroi: la clava o garrot i la pell del lleó.
Un tercer Hèrcules es troba al centre de la ciutat, a la plaça Catalunya. Quan aquest espai barceloní va adornar-se amb escultures hi havia la idea de que aquestes fessin referència a Catalunya, ja fos a aspectes històrics, geogràfics o simbòlics. A l’hora de realitzar-se no totes van seguir aquest criteri ja que els escultors triats van aprofitar treballs ja tenien enllestits prèviament a l'encàrrec. Dins aquest programa, la d'Hèrcules va ser una de les estàtues que seguiren la idea original. La figura de bronze va ser realitzada pel valencià Vicenç Navarro. Apareix quasi nu, d’empeus i agafant amb les dues mans una gran roc, demostrant que entre les virtuts de l'heroi destaca la força...
Hèrcules és un dels herois mitològics més coneguts, un heroi viatger i que, a part de ser el mític fundador de la ciutat, també simbolitza el treball, aspecte en el qual destaca la nostra ciutat, ja que se l’associa amb el cicle dels dotze treballs que li ordenà realitzar el seu cosí Euristeu, rei de Micenes, com a penitència per haver matat la seva esposa i el seu fill induït per Hera, la legítima esposa del seu pare.
Alguns dels treballs d’Hèrcules els trobem coronant el guardapols de les finestres de diverses cases barcelonines a l’època renaixentista. Una d’elles es troba al número 4 del carrer de la Cucurulla (el que uneix l’avinguda del portal de l’Àngel amb Portaferrissa). És la coneguda com a casa Bassols, una àmplia casa d’origen medieval amb ampliacions modernes. Actualment, acull el Reial Cercle Artístic i té la seva façana principal al carrer dels Arcs. Al pis principal apareixen cinc relleus, no hi són tots els dotze treballs ni estan ordenatsc ronològicament. Mirant-los detingudament veurem que expliquen de manera molt esquemàtica la història d’aquests treballs:
Elprimer dels relleus trobem a Hèrcules amb dues clumnes. Fa referència al desè treball d’Hèrcules, la captura dels bous de Gerió, monstre format per tres cossos units per la cintura i que vivia a l’illa d’Erítia a l’extrem oest de la Mediterrània. Per arribar-hi, Hèrcules havia de creuar el desert i per poder fer-ho va usar la copa màgica del déu Hèlios que va aconseguir per la força. Per commemorar la gesta, Hèrcules planta dues columnes al límit de la Mediterrània, a Ceuta i Gibraltar. Arribat a lloc, mata al gos Ortros i el pastor Eurició, que guarden els ramats, i al gegant Gerió, i es pot complir amb la seva tasca.
El segon relleu el trobem carregant una enorme bola. Fa referència a l’onzè treball, el robatori de les pomes d'or del Jardí de lesHespèrides, nimfes filles d’Atles. Aquest, condemnat pels déus a aguantar la volta celeste, arriba a un acord amb Hèrcules: ell convenç a les seves filles per tal de que li deixin endur-se les pomes a canvi de que Hèrcules li sostingui la volta celeste una estona. Així ho fa, però Hèrcules l’acaba enganyant quan s'adona que Atlas no vol tornar a la seva feina, demana a Atlas que sostingui un momentn el cel per poder-se acomodar i aprofita per marxar amb les pomes.
El tercer relleu trobem el nostrre heroi lluitant contra una monstre. Fa referència al segon treball: la mort de l'hidra que vivia en una zona pantanosa de Lerna, un monstre amb diversos caps de serp amb dents ben esmolades, cada cap es regenerava al ser tallat; Hèrcules pot aturar aquesta regeneració amb l’ajut del seu nebot Iolau que aplica foc a les ferides que es produïen després de cada tall que fa Hèrcules. De l’hidra aprofità la seva fel verinosa amb la que mulla les seves fletxes que seran les armes dels seus posteriors treballs
El quart relleu és el més conegut dels treballs, apareix Hèrcules lluitant contra un lleó. Fa referència al primer treball consistent en matar un lleó monstruós que tenia atemorida la població de Nemea, tenia la pell tant gruixuda que cap arma el podia ferir, per això Hèrcules el mata amb els seus braços, ofegant-lo, i amb l’ajut d’Atenea, pot escorxar-lo amb les seves pròpies urpes i des d’aleshores vestex la seva pell que el fa invencible.
El darrer relleu aapreix amb una dona amb braços, agafant-la per la cintura. Recorda el novè treball: el robatori del cinyell d'Hipòlita, reina de les amazones, dones guerreres que vivien de la caça i hàbils en l’ús de l’arc, la reina de les amazones ofereix a Hèrcules el seu cinturó quans’enamorà d’ell.
Són cinc relleus herculis que es troben sobre les finestres d'una casa del carrer de la Cucurulla.
A la secció “Vida de Barcelona” de La Vanguardia, el dimarts 25 de setembre de 1951 es publicaba la següent nota:
Pintorescoscicerones
En la presente proliferación de visitantes a los monumentos, edificios y tesoros de arte de Barcelona, salen a la luz, para guía de forasteros, una pléyade de cicerones más o menos acreditados, algunos de los cuales poseen de lo que muestran unos conocimientos sumarios y más bien legendarios. Su pintoresquismo expresivo, su audacia y, digámoslo de una vez, su ignorancia enciclopédica ha dado lugar a anécdotas tan sabrosas como lamentables, que han inducido a entidad tan respetable como «Amigos de los Museos» a tomar cartas en el asunto y solicitar del Ayuntamiento que no puedan ejercer las funciones de guía de la ciudad, más que aquellas personas que hayan acreditado cierta capacitación y sensatez y estén provistas de la credencial correspondiente, toda vez que existen varios textos, completos y serios dentro de su brevedad, idóneos para proporcionar a los cicerones los conocimientos indispensables para que no hagan ni siembren el ridículo.
És curiós que avui encara el problema dels “pintorescos cicerones” no s’hagi resolt del tot. Tot i que tenim excel·lents professionals, sempre hi ha algú que no està al nivell. La pirateria fa mal als bosn guies però sobretot als turistes que guien. Un parell d’anècdotes que ens expliquem entre guies, exagerades i potser falses, ens poden fer pensar.
Un dia un jove guia que acompanyava uns iaios de ves a saber on va deixar-los temps lliure al mig de la plaça sant Jaume, no se d’on venia ni on anava, però estava ben despistat. Va dir als vells que tenien una hora i mitja lliure i al cap de les quals es trobarien de nou allà mateix a la Plaza de la Constitución. Aclaria: “si se pierden pregunten que aquí todos conocen perfectamente esta plaza”. Així que si algun dia, caminant prop de les Rambles, us pregunta un vellet per la Plaza de la Constitución penseu que existeix i que com va dir el guia tothom la coneix, però amb una altre nom, li diem de Sant Jaume, malgrat que el gran rètol que apareix sobre el balcó principal ens pugui induir a error.
Un grup de turistes de ben lluny venien de visita a Barcelona, era el primer viatge important que feia el guia, no coneixia la ciutat i va assegurar-se del que era imprescindible visitar. Li van respondre que La Sagrada Família era el més important, no podia anar a Barcelona i no portar als turistes a veure-la. Co més la Sagrada Família? va preguntar a un company de l’agència i li van dir que era fàcil de distingir-la per les seves altes torres. Entrant a la ciutat pel nord no va dubtar que la tenia davant. Va dir les quatre frases de Gaudí que havia memoritzat i de que la ciutat se'n sentia orgullosa d'aquella gran obra. Aturats ben a la vora, va apuntar que era una sort veure-la sense gent ja que sempre hi havia molts autocars. El grup va baixar i no els hi va semblar per tant aquella andròmina que tenien al davant. Era la tèrmica del Besòs.
Edmon Vallès i Perdrix neix a Mequinensa l’any 1920, amb 16 anys veu com la guerra civil canvia la seva vida. Lluita al costat republicà amb la lleva del biberó que, per ordre del president Azaña es mobilitza, a l’abril del 1938 amb els nascuts l’any 1920 i 1921. La difícil situació per la que passa la República al camp de batalla obliga a que, tot i que es va pensar en ells per cobrir tasques auxiliars, al juliol batallin al front de l’Ebre.
Acabada la guerra Edmon marxa a França però el 1944 decideix tornar. Les coses no són fàcils per algú del bàndol dels derrotats i més si intervé en activitats polítiques clandestines dins el socialisme i el catalanisme. A la Universitat, on estudia dret i periodisme, forma part del Front Nacional de Catalunya, i està en la formació clandestina del Moviment Socialista Català el 1945. És detingut per la policia franquista el 1958. Als primers anys de la democràcia es troba amb Josep Pallach al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (1974) i després Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament (1976) que forma part del Pacte Democràtic per Catalunya a les primeres eleccions del 1977.
Modest i discret, treballador insaciable i seriós, diuen d’Edmon Vallés els que el van conèixer que va ser un bon home.
“Fue un amigo de buen consejo, claro y liberal como pocos, con una pasión por la amistad como sólo la ofrecen quienes hacen don constante de sí mismos. En este sentido ha sido un amigo insustituible, compañero de la vida cotidiana que no podemos olvidar. En cualquier problema, ya fuera intelectual, ya fuera ético, había que confiar ensu certero juicio. Yo lo escuché siempre y no me he arrepentido jamás de haber seguido las decisiones que él tomaba con su autoridad moral irreprochable”. (Néstor Luján).
“Jamás le oí un calificativo adusto, una valoración apasionada. Juzgaba a las gentes con respeto”. (Ricardo de la Cierva).
Apart de la seva bondat personal també era bo a la seva feina com va dirJosep Maria Huertas fou un bon historiador. Va interessar-li sempre la història en sentit més ampli. Va fer una gran tasca de divulgació històrica. Una bona mostra de las eva manera de fer és la revista Historia y vida que va fundar el 1968 i de laque fou redactor-cap. Néstor Luján, a la seva mort, el qualificava de “profundo conocedor de la história, de una erudición pasmosa” i lloa la seva “magnífica curiosidad intelectual que nada podía saciar”.
En aquest sentit destaca la seva tasca de recopilar la història gràfica dels catalans, una àmplia selecció d’imatges que expliquessin, millor que mil paraules, el darrer segle de la nostra història. Aquest ”àlbum familiar dels catalans” que ell volia crear té forma de sis sucosos volum spublicats a finals dels 70 per edicions 62.
Historia Gràficade la Catalunya Contemporània (1888-1931), 3 vols.
Historia Gràficade la Catalunya autònoma (1931-1939), 2 vols.
Historia Gràfica deCatalunya sota el Franquisme (1939-1980), 1 vol.
Aquests llibres han de ser constantment consultats pels que volem conèixer la vida ciutadana, són molt útils per passar l’estona capbussant-se en tota mena d’imatges, dibuixos, pintures, infinitat de fotografies i llegir els seus textos clars i justos.
Com tots els bons, lamentablement, el bo d’Edmon Vallés mor massa aviat, quan tot just ha complert els 60 anys. Era el 7 d’octubre de 1980 quan finia “tras larga enfermedad, tan estoicamente soportada “ escrivia Luján. “Hemos perdido un prosista del cual se podían esperar, en el sosiego y la serenidad de sus años maduros, una prosa de una emoción fraterna, de un amor a la vida, de una limpieza de lenguaje espontánea y a la vez selecta. Expert a les guerres carlines, no va tenir temps d’escriure el llibre que hagués desitjat. “Ha sido un maestro para quienes hemos compartido su trabajo, porque la curiosidad, noble y equilibrada, de un altoespíritu, es contagiosa y benemérita”. Ricardo de la Cierva afegia “era uno de los dos o tres hombres a través de quienes llegué comprender la Cataluña real (…) A fuerza de penetrar en la historia catalana Vallés era un integrador (…) desde ayer, sin su ejemplo y su guía, Cataluña me parece un poco más lejana; un poco más borrosa."
Per acord municipal de l’abril del 2004, l’escut de Barcelona és quadrat i, segons la terminologia heràldica, caironat, es a dir, que es recolza a un dels seus angles, i quarterat, o sigui, dividit en quatre parts iguals. Al camper, expressió que equival a superfície als escut, apareixen dos tipus de senyals:
- El senyal de la ciutat, la coneguda com a creu de sant Jordi, consistent en una creu plena de gules (en heráldica el color vermell) sobre fons d’argent que es situa al 1r i al 4t quarter de l’escut.
- El senyal del comtat reial, els coneguts 4 pals de gules sobre or que es troben als quarters 2n i al 3r.
Es tracta d’un escut força antic, els heraldistes sostenen que apareix a finals del primer terç del segle XIV quan el rei Pere el Cerimoniós concedeix al Consell de Cent el dret de portar “signo nostro et signo dicte civitatis”.
Pel que fa als dos senyals que apareixen a l’escut, la creu de Sant Jordi fa referència al patró del regne d’Aragó. La creu, com a senyal distintiu de la ciutat, és antic, es troba en un segell de 1288.
La creu de Sant Jordi no és exclusiva del Consell de Cent, també serà la senyal triada com a representació de la Diputació del General o Generalitat i així apareix a molt dels escut de la institució.
Curiosament, aquest element coincideix amb les armes de la catedral i la diòcesi barcelonines que està sota l’advocació de la Santa Creu.
A part de l'escut de Barcelona, la creu de sant Jordi apareix a l'escut d'Aragó i de la comunitat valenciana i de l'estat alemany de Renània-Palatinat i en els de les ciutats d’Alcoy, Almeria, Valdecaballeros, Gènova, Bolonia, Coblença, Friburg de Brisgòvia, Londres, Milà, Batalha o Montreal, i a la banderes de les tres províncies aragoneses, Anglaterra, Geòrgia i Sardenya.
Pel que fa als quatre pals o les quatre barres, armes del Casal de Barcelona o armes reials, escut de Barcelona i de la Corona d’Aragó té un origen en les llegendàries quatre barres de sang. La llegenda de les quatre barres, relacionades amb el comte Guifré el Pilós i l’emperador franc, apareix per primera vegada a la Crónica General de España, escrita el 1551 per Pere Antoni de Beuter que l’explica així:
« los normandos entraron por la tierra de Francia, y huvo de hazer gente el emperador Loís para resistirles. Y fue a servirle el conde con los cavalleros barceloneses que con él se hallaron. Y pelearon con los normandos valerosamente y venciéronlos. En esta batalla, según he hallado escrito en unos cuadernos de mano, diz que pidió el conde Iofre Valeroso al emperador Loís que le diesse armas que pudiesse traher en el escudo, que llevava dorado sin ninguna divisa. Y el emperador, viendo que havía sido en aquella batalla tan valeroso que, con muchas llagas que recibiera, hiziera maravillas en armas, llegóse a él, y mojóse la mano derecha de la sangre que le salía al conde, y passó los quatro dedos ansí ensangrentados encima del escudo dorado, de alto a baxo, haziendo quatro rayas de sangre, y dixo: “Éstas serán vuestras armas, conde.” Y de allí tomó las quatro rayas, o bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón.»
Sobre el número de pals de l’escut de la ciutat no sempre han estat quatre com es va establir al moment de la concessió reial. Al llarg dels segles l’escut ha estat dibuixat amb un, dos, tres, quatre i fins i tot cinc pals, segons la habilitat que l’artista per encabir els pals a l’espai de l’escut.
Per sobre de l’escut es troba el que s’anomena el timbre, l’element que completa per la seva part superior els escuts heràldics i que indica el grau de noblesa de qui representa l’escut. A l'escut de Barcelona el timbre és una corona, actualment la és la corona reial que indica que Barcelona era la residència dels reis de la Corona d'Aragó.
Però com a capital del comtat de Barcelona, sobre l’escut de la ciutat també hi havia hagut la corona comtal.
A partir del segle XVIIl’escut de Barcelona s’enriqueix amb un nou senyal, per damunt la corona apareix l’anomenada cimera reialo Cimera del Drac Pennat o de la Vibra (la femella del drag).
A l'escut imprés, apareix de perfil, mirant a l’esquerra, rampant, amb el coll com de cigne, amb un cap d’orelles punxegudes, barba, grans narius i la boca oberta amb dents i la llengua fora, un cos amb urpes amenaçadores i un ala oberta com si fos un ventall. La bèstia surt d’una corona que està col·locada sobre un elm. Aquesta cimera s’usava als escuts de Mallorca i València i Barcelona també el va afegir al seu.
El drac penat, símbol dels monarques de la Corona d’Aragó (i també dels reis de Portugal), fou primerament un símbol personal de Pere el Cerimoniós, i el mantindran els seus successors fins Carles I (apareix a la seva tomba a l’Escorial juntament amb el lleó), coronant l’escut dels Quatre Pals o Barres i presidint el pom de la bandera reial. Amb els monarques de la casa dels Austries i dels Borbons no fou usada i, per aquestmotiu adquirí connotacions patriòtiques, convertint-se en un important símbol nacional. Aquest caràcter farà que sigui recuperat durant la Renaixença i sigui habitual amb el modernisme. S’abandona durant el noucentisme pel seu caire medievalista i durant l’època republicana pel seu caràcter monàrquic.
Aviat l’animal dela cimera, el drac penat, s’identificà amb el rat-penat, potser primer per la similitud del nom i després iconogràficament per la forma de les ales.. Així a Barcelona, i paral·lelament a les altres capitals dels països catalans, la cimera de l’escut es transforma en la Ratapinyada o Rat-penat i, al segle XIX, arracona definitivament la cimera del frag o de la Vibra, alhora que perd l'elm.
El rat-penat apareix dispers als escuts que hi ha a diversos indrets de la ciutat.
L’explicació del motiu del rat-penat a l’escut ha donat lloc a interpretacions i llegendes, lligades Jaume I. Els estudiosos parlen d’unes profecies, adaptades per Arnau de Vilanova, en les quals el rat-penat era el símbol d’un rei messiànic i si hi ha un a la Coronà d’Aragó és el Jaume I, conqueridor de terres i dames, que afegeix a la corona els regnes de Mallorca i València.
A Mallorca expliquen que el rei va salvar la vida d’un rat-penat que hi havia dins de la primera mesquita construïda a l’illa, l’actual església de Sant Miquel, i per demostrar que no creia en les supersticions que veien l’animal com un malaverany l’adoptà com a símbol. L’any 1269 el rei atorga un segell als prohoms de Mallorca que serà confirmat el 1312 per Sanç I de Mallorca i per això el rat-penat presideix l'escut de Palma.
A València expliquen una alta versió. Quan el rei era a la vora de Borriana, va decidir descansar a la seva tenda, esperant que el dia s’obriria amb bones perspectives per la batalla. Estant adormit, el despertà un soroll. Un rat-penat voltava dins la tenda i l’obliga a aixecar-se. Demana l’ajuda dels soldats que fan guàrdia per fer-lo sortir i els troba adormits. Veu també com l’enemic aprofita la foscor per atacar. Per sort, pel conqueridor va poder reaccionar i la situació es va capgirar al seu favor. Com el rat-penat fou qui evità la desteta fou adoptat pel rei.
Com és ben conegut, el rat-penat és un dels emblemes oficials de la ciutat de València des del segle XVII. Apareix a l’escut d’entitats esportives (València CF, el Llevant UE o,el CE Alcoià), associacions falleres i culturals (com Lo Rat Penat fundat el 1878 quan aquí floria la Renaixença).
Però avui el rat-penat ja no figura oficialment a l’escut de la ciutat, ha desaparegut un dels símbols comuns amb altres ciutats de l’àmbit català i de la figura més emblemàtica de la seva història. Com a símbol del conqueridor la ciutat hauria rebut el rat-penat l’any 1249, quan Jaume I concedí l’autogovern als ciutadans de Barcelona, posant les bases del que havia de ser el Consell del Cent.
A part de l’antic escut de Barcelona ( i també del Barça), on desapareix a principis del segleXX, el rat-penat també hi era a l’antic escut de Terol on desapareix abans que a Barcelona. És molt habitual a l’heràldica municipal de la Franja, el trobem als escuts de Fraga, Atzeneta d’Albaida, Catarroja o Novallas. Altres escuts que llueixen el rat-penat són els d'Albacete (també el del Club Albacete Balompié), Munera, el de Montchauvet, Yvelines, el de Fiefbergen i fora d’Europa al de Santa Fe de Antioquia, concedit per Carles I i la seva mare Joana I.
M'agraden les fotos de coses antigues. Aquelles que el fan pensar com eren i com seran les coses representades a les imatges. Hi ha una sèrie de fotos d'antigues botigues delicioses. Les conec gràcies al mestre Huertas i a la formidable edició que amb el Jaume Fabre va fer de Históries llegendes de Barcelona de Joan Amades. A la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Fotogràfic va trobar imatges on protagonisme de la botiga és el que allà es fa. Les senyals que identifiquen el local són els objectes que allà s'elaboren i es comercialitzen. Hi ha tot allò que és bàsic. Les coses necessàries:
la clau de casa
el matalàs
el calçat
el vestit
La roba es podia veure possada.
Però qui podia necessitar un immens ganivet que penjava a la ganiveteria Planas del carrer del Carme?.
L’escut de l’anticHospital de la Santa Creu es troba distribuït per tot l’edifici del raval: ales diverses portes, a les finestres, a les claus de voltes.
Malgrat les seves diverses tipologies, a simple vista, es veu que es tracta un escut doble, format per dos elements afegits: per una banda hi ha un creu i per altra l’escut de la ciutat. No es tracta d’un disseny arbitrari sinó que es una expressió de la seva història. El vell recinte de carrer de l’Hospital va ser resultat de la fusió dels antics hospitals que funcionaven a la ciutat des del segle XII i que es mostraven inoperants. A finals del segle XIV la ciutat necessitava un recinte modern que substituís els antics i així va néixer el que durant sis segles seria el principal espai d’acollida de pobres i malalts a la nostra ciutat. Fins aleshores funcionaven a la ciutat sis hospitals, uns estaven sota dependència de la catedral i d’altres del Consell municipal. Així en el moment de la unió es va pensar en reunir a l’escut de la nova institució les senyals heràldiques de les dues institucions. La creu recordava els hospitals del capítol i l’escut de la ciutat els de la corporació. El nou escut era un bon exemple de la dita popular que diu que “la unió fa la força”.
Els hospitals que hi havia eren sis, quatre van desaparèixer físicament: el de Bernat Marcús a la plaça que actualment porta el seu nom, el del canonge Colom, al costat de l’església del vell Hospital, el d’en Vilar o de Sant Macià, no gaire lluny del de Sant Llàtzer al punt on actualment la plaça del Pedró esdevé el carrer de sant Antoni Abat i el del Pere Desvilar, més enllà del Born, a l’anomenat Pla d’en Llull. Els altres dos, tot i que es van mantenir en peus i en funcions, van ser gestionats per la nova institució. El motiu de mantenir els hospitals de malalts mesells, de santa Margarida o de sant Llàtzer per malalts leprosos a l’actual plaça del Pedró i el de Santa Eulàlia del Camp o de Santa Marta per a peregrins prop del Portal Nou era que encara eren útils a la ciutat per la seva especificitat.
Es conserven unes interessants representacions dels sis hospitals extrets d’un llibre del 1674, és l’anomenat Llibre de Taula que du el llarg títol de Llibre que conté tot loprincipi del Hospital General de Santa Creu i de la Convalescència, ab unproleg que llargament narra les antiguitats de las cosas, casas y dels HospitalsAntichs ab una explicació de las armas de dita Convalescencia.
Les fonts són espais de relació. Les fonts de la ciutat antiga, estaven situades en punts estratègics i tenien la missió de proporcionar l’aigua que es consumia i que complementava o substituïa la dels pous. Quan la ciutat moderna s’aixeca, es pensa en embellir l’Eixample amb fonts que són diferents a les antigues. Tenen autor i un motiu escultòric que les fa especials. En el moment en que l’Eixample ja està construït en la seva major part i s’ha dotat de bona part de les infrastructures i serveis, tot està disposat pel seu embelliment. Per aquest motiu, en aquell primer quart del segle XX, l’art i l’aigua es van donar la mà.
En aquesta passejada coneixerem una dotzena de fonts de l’Eixample. Hi ha de dos segles: dues són del segle XIX, una vella font monumental que havia estat al passeig de l’Esplanada i la segona que porta associat el nom del filantrop anglès Richard Wallace, i les altres deu són més modernes: hi ha tres de 1912 (les del Josep Campeny), tres més de 1917 (les de l’Eduard Baptista Alentorn), una de 1919 (la recatada Diana del Venanci Vallmitjana), una de 1921 (la de Josep Tenas) i dues 1924 (una de Frederic Marès i un altre de l’Àngel Tarrach).
Comencem a la Plaça Urquinaona on la primera font que trobem és de JosepCapmeny, es tracta de la font del noi dels càntirs. Una obra característica d’aquest escultor nascut a Igualada que representa una escena popular que devia donar-se als carrers de la ciutat: hi apareix un noi que ha anat a la font a omplir uns grans càntirs i que s’atura per beure’n amb un gran esforç com es pot apreciar per la postura dels seus braços i les seves cames. El bronze es troba a la plaça des de finals de1912.
Continuem caminat per Ronda de Sant Pere fins a la plaça Catalunya, allà, a la cantonada superior, coronant la casa Pich i Pon, trobem a Mercuri, el protector del comerç. L’Eixample està sota la protecció d’aquest déu, l’esforç i el capital han anat definint el barri. Els comerciants han construït, viscut, treballat i segueixen fent-ho, sota la protecció del petit déu alat. La casa des de la que protegeix Mercuri és una reforma d’una casa anterior feta per Puig i Cadafalch en la seva “època groga” segons apuntava Cirici i Pellicer quan feia referència a una època constructiva dominada per l’expansió i l’optimisme del capitalisme que usava elements del poder, entre ells el color groc símbol del sol i de l’or.
Seguint per la ronda Universitat, passat el carrer Balmes, que marca la separació entre la dreta i l’esquerra de l’Eixample, just al confluir amb el carrer Pelai, trobem un nou motiu per aturar-nos, és la font delTrinxa, la segona de Josep Campeny. Representa un noi, que va descalç i mal vestit, entremaliat però d’aspecte simpàtic i que juga amb l’aigua que surt de la font. És una bona mostra de l’estil de l’escultor, realista i anecdòtic.
Just al davant es presenta una font de coneixement: la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent (1873). Anem a buscar una altra de les fonts artístiques, per fer-ho caminem ara per la Ronda de Sant Antoni i a la cantonada amb Sepúlveda trobem la petita i ombrívola plaça Goya on s’aixeca la Font de la tortuga, d’Eduard B. Alentorn, un altre escultor amb tres fonts a l’Eixample, aquí dos nens juguen amb una tortuga, un està de peu sobre la closca i l’altre, al seu davant, la fa servir de cavall, tot plegat un conjunt graciós, simpàtic i ple de vida. A la Plaça Goya trobem tambéun altre monument, una escultura de Frederic Marès, dedicada a l’advocat Francesc Layret. És curiós que el següent punt del nostre itinerari s’uneixin Goya i Marès.
Per continuar pugem Muntaner fins a la Gran Via i d’allà, en direcció Besòs, pugem Villarroel amunt fins arribar al d’Aragó on es dibuixa una petita plaça a l’arrencada de l’Avinguda de Roma, és la Plaça del Gall, fins l’any 1987 aquest tros de l’Eixample no tenia nom oficial i es va triar el de la font del Gall de FredericMarès feta el 1924 per un altre indret (sembla que al passeig de Sant Joan) i que va arribar al lloc on avui la podem veure l’any 1958, l’acompanya de lluny “Los aragoneses a Goya”, un monument molt adient per estar situat al carrer Aragó, és una peça de 1984 realitzada per l’escultor de Terol José Gonzalvo.
Continuem pel carrer Aragó, passats Casanova, Muntaner i Aribau arribem a la Pl. del Dr. Letamendi, el metge, escriptor i músic té també carrer i passatge dedicats. Allà ens trobem la amb la Font de la pagesa o de la pubilla d’Eduard B. Alentorn, la noia és la protagonista de la faula: somniant del que faria amb els diners obtinguts de la venta de la llet va veure com s’anava tot orris quan es va trencar el càntir que apareix esmicolat als seus peus.
A la recerca de les fonts, anem ara a gaudir de l’Eixample: baixem Enric Granados fins Diputació envoltant el Seminari i la Universitat. Per Balmes arribem a la Gran Via que continuem en direcció Besòs fins a la Rambla Catalunya, allà, just al davant de cinema Comèdia trobem la font més antiga del nostre itinerari, és una de les dues fonts Wallace que es conserven a la nostra ciutat. Fonts com aquestes es troben a moltes ciutats europees, és de 1872 i va ser construïda per l’escultor francès Charles Lebourg per encàrrecde sir Richard Wallace que volia recordar la pau entre els pobles del món en temps convulsos.
Ara toca caminar de ferm pel centre de la ciutat ja que la nostra següent font la trobem al final del passeig de Gràcia. Recorrent aquesta via podem gaudir de les més belles cases de l’Eixample, com ara les de l’anomenada l’illa de la Discòrdia, en la qual conviuen edificis construïts per Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch i Gaudí. Una mica més amunt del passeig s’alça majestuosa la casa Milà, de Gaudí, també coneguda com la Pedrera. Però no ens podem delectar gaire amb la visió d’aquestes joies de l’arquitectura modernista ja que hem d’arribar a l’avinguda de la Diagonal. Allà, passat el Palau Robert, al petit espai triangular a l’encreuement de la Diagonal amb el carrer Còrsega hi apareix la tercera font de Josep Campeny, és la Font de la granota, en la que de nou tenim un nen, feliç i juganer que tocat amb un gros barret, s’ajup per agafar amb les dues mans una granota per la boca de la qual surt un raig d’aigua.
La Diagonal també ens permet gaudir d’una bona col·lecció de cases modernistes, baixant en direcció Besòs ens apareixen la casa Comalat de Salvador Valeri, i dues de Puig i Cadafalch com són el Palau del Baró de Quadres (Casa Àsia) i la casa de les Punxes, aquesta construïda com si fos un castell per a les germanes Àngela, Josefa i Rosa Terrades. Una nova font que queda ben a prop, a l’alçada de Provença, és la Font de la Palangana o del negret d’Eduard B.Alentorn, la seva tercera i la més curiosa, hi apareix una parella de criatures, ell és un nen negret i demana a la nena que li netegi la cara com si volgués prendre el color. S’ha apuntat que l’autor va voler fer una rialla a un dels seus fills adoptius, un nen negre.
Deixem de banda la Diagonal per anar a la recerca d’un parell de noves fonts, creuem la Diagonal per Girona fins arribar a Còrsega i continuem en direcció Besòs per acostar-nos al passeig de Sant Joan on trobem l’àvia de totes les fonts de l’Eixample. La font d’Hèrcules és un dels monuments més antics de la ciutat, encara que es troba en aquest emplaçament des de fa quasi 80 anys. Des del 1802 havia estat al passeig de l’Esplanada, espai urbanitzat, el 1798, entre la vella ciutadella militar i la ciutat, un indret que va ser embellit amb dues fonts de Salvador Gurri al produir-se la visita del rei Carles IV. Aquest passeig de l’Esplanada va desaparèixer amb la construcció de l'actual parc i la font es va conservar, va anar primer al passeig de sant Joan i el 1928 va arribar on ara la trobem. Té un caire més monumental que útil ja que no serveix per beure-hi aigua.
Baixant pel passeig de Sant Joan trobem una font de conte, de caire marcadament realista està dedicada al personatge més famós de la literatura infantil. Dalt de tot de la font de pedra d’inspiració barroca apareix una nena amb un cistell sota el braç, vesteix amb una caputxa i l’acompanyaun llop ferotge que sembla tranquil al costat de la nena. Es tracta de la Font de la Caputxeta, un treball de Josep Tenas de 1921.
Arribem de nou a la Diagonal a l’alçada de Mallorca on trobem el monument a mossèn Jacinto Verdaguer. Per aquest carrer, en direcció Llobregat, arribem a l’alçada de Bailén, on trobem la última font de la Diagonal. Dalt la font destaca la figura d’un adolescent nu amb una posició relaxada, com correspon a l’estètica del noucentisme. La figura recorda una escultura clàssica i d’aquí que rebi el nom de Font de l’Efeb, l’autor és Josep Tarrac i fou instal·lada l’any 1924.
Continuem gaudint de l’Eixample i el modernisme a la recerca de més fonts: seguim Bailén avall i a la cantonada amb València ens apareix la casa Llopis Bofill, obra ricament decorada, de Josep M.Gallissà. Seguim per València, en direcció Llobregat, on ens trobarem amb el mercat de la Concepció i el Conservatori de Música d’Antoni de Falguera. Continuem baixant per Bruc i a la cantonada amb Aragó trobem l’edifici de la Seu del Districte de Pere Falqués i la parròquia de la Concepció, traslladada des de Jonqueres. Ens queden encara més racons interessants, baixem Roger de Llúria, a l’encreuament amb Consell de Cent hi ha les anomenades cases Cerdà, quatre cases decorades amb pintures i situades en els xamfrans que van ser promogudes per Josep Cerdà i Soler (1863). No totes es conserven. UNes passes més enllà, creuant Consell de Cent, trobem la primera illa recuperada de l’Eixample: els jardins de la Torre de les aigües on destaca una construcció destinada a l’abastament d’aigua a aquest sector (1985). Continuant per Roger de Llúria arribem a la Gran Via, al mig de la qual trobem una font monumental: és Diana, la deesa de la caça, sembla que estigui fent equilibris dalt del conjunt que Venanci Vallmitjana i Barbany va realitzar l’any 1919, aquest conjunt presenta un fet anecdòtic i és que la seva instal·lació va coincidir amb el triomf dels conservadors a les eleccions municipals, fet que va fer canviar l’aspecte de l’estàtua que va veure tapada la seva la nuesa original.
Barcelona és la única ciutat que apareix com a escenari de les aventures del Qujote. El motiu no és casual. El llibre que publica Cervantes el 1605 té un gran èxit i al cap d’uns pocs anys ja apareix el que avui diríem un plagi. Aquest és l’anomenat “el falso Quijote”, “el Quijote apócrifo” o “el Quijote de Avellaneda” ja que va signat per un tal Alonso Fernández de Avellaneda. L’aparició d’aquest llibre molesta Cervantes que prepara la segona part de la seva obra. Molt sàviament l’escriptor vol deixar en mal lloc el fals i per aquest motiu improvisa unavisita a la nostra ciutat, Ho explica així:
<<Era fresca la mañana y daba muestras de serlo asimesmo el día en que don Quijote salió de la venta, informándose primero cuál era el más derecho camino para ir a Barcelona, sin tocar en Zaragoza: tal era el deseo que tenía de sacar mentiroso aquel nuevo historiador que tanto decían que le vituperaba >>
Com en el Quijote tot és extraordinari, la seva arribada ala nostra ciutat no és gens convencional, no pot arribar per on ho fa tothom ni tampoc amb una persona normal com a guia, els acompanya el bandoler Perot Rocaguinarda a qui Cervantes nomena Roque Guinard:
<<Por caminos desusados, por atajos y sendas encubiertas, partieron Roque, don Quijote y Sancho con otros seis escuderos a Barcelona. Llegaron a su playa lavíspera de San Juan en la noche, y abrazando Roque a don Quijote y Sancho (...) los dejó, con mil ofrecimientos que de la una a la otra parte se hicieron>>.
Així que per Sant Joan el Quijote es troba a la platja de Barcelona on, per primera vegada, veu una de les meravelles més grans que tenim a la ciutat: el mar.
<<Volvióse Roque; quedóse don Quijote esperando el día, así, a caballo, como estaba, y no tardó mucho cuando comenzó a descubrirse por los balcones del Oriente la faz de la blanca aurora, alegrando las yerbas y las flores (…) Dio lugar la aurora al sol que, un rostromayor que el de una rodela, por el más bajo horizonte poco a poco se iba levantando.
Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera, que en la Mancha habían visto >>.
A la nostra ciutat viu interessants aventures: surt a un balcó i es passeja a cavall davant la vista i el reconeixement de tothom, veu un misteriós cap parlant a casa del seu anfitrió i balla a un sarau fins caure rendit, visita una imprenta, puja a unes galeres que al port estan per defensar la ciutat de l'atac dels pirates. Això es pot seguir del capítol 60 al 66 de la segona part del Quijote.
La fi de les aventures del Quijote a Barcelona és trist, Cervantes diu de la seva estada a la ciutat que "las cosas que me han sucedido en ella no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre". Encara que afageix "lo llevo sin ella sólo por el hecho de haberla vist". Y una mañana, saliendo don Quijote a pasearse por la playa armado de todas sus armas, porque (...) ellas eran sus arreos, y su descanso el pelear y (...) vio venir hacia él un caballero, armado asimismo de punta en blanco, que en el escudo traía pintada una luna resplandeciente; el cual, llegándose a trecho que podía ser oído, en altas voces, encaminando sus razonesa don Quijote, dijo:
- Insigne caballero y jamás como se debe alabado don Quijote de la Mancha, yo soy el Caballero de la Blanca Luna, cuyas inauditas hazañas quizá te la habrán traído a la memoria. Vengo a contender contigo y a probar la fuerza de tus brazos, en razón de hacerte conocer y confesar que mi dama, sea quien fuere, es sin comparación más hermosa que tu Dulcinea del Toboso; la cual verdad si tú la confiesas de llano en llano, excusarás tu muerte y el trabajo que yo he de tomar en dártela; y si tú peleares y yo tevenciere, no quiero otra satisfacción sino que dejando las armas y absteniéndotede buscar aventuras, te recojas y retires a tu lugar por tiempo de un año,donde has de vivir sin echar mano a la espada, en paz tranquila y en provechoso sosiego, porque así conviene al aumento de tu hacienda y a la salvación de tu alma. Y si tú vencieres, quedará a tu discreción mi cabeza, y serán tuyos los despojos de mis armas y caballo, y pasará a la tuya la fama de mis hazañas.
Don Quijote quedó suspenso y atónito, así de la arrogancia del Caballero de la Blanca Luna como de la causa por que le desafiaba, y con reposo y ademán severo le respondió:
- Caballero de la Blanca Luna, cuyas hazañas hasta ahora no han llegado a mi noticia, yo osaré jurar que jamás habéis visto a la ilustre Dulcinea; que si visto la hubiérades, yo sé que procurárades no poneros en esta demanda, porque su vista os desengañara de que no ha habido ni puede haber belleza que con la suya comparar se pueda. Y así, no diciéndoos que mentís, sino que no acertáis en lo propuesto, con las condiciones que habéis referido acepto vuestro desafío (…) Tomad, pues, la parte del campo que quisiéredes; que yo haré lo mesmo, y a quien Dios se la diere, san Pedro se la bendiga.
El visorrey, creyendo sería alguna nueva aventura fabricada por don Antonio Moreno o por algún caballero de la ciudad, salió a la playa (...)viendo, pues, el visorrey que daban los dos señales de volverse a encontrar, se puso en medio, preguntándoles qué era la causa que les movía a hacer tan de improviso batalla (…) perplejo (…) se apartó diciendo:
- Señores caballeros, si aquí no hay otro remedio sino confesar o morir, y el señor don Quijote está en sus trece, y vuestra merced el de la Blanca Luna en sus catorce, a la mano de Dios, y dense
Don Quijote (...) encomendándose al cielo de todo corazón ya su Dulcinea (como tenía costumbre al comenzar de las batallas que se le ofrecían), tornó a tomar otro poco más del campo, porque vio que su contrario hacía lo mesmo, y sin tocar trompeta ni otro instrumento bélico que le diese señal de arremeter, volvieron entrambos a un mesmo punto las riendas a sus caballos; y como era más ligero el de la Blanca Luna, llegó a don Quijote a dos tercios andados de la carrera, y allí le encontró con tan poderosa fuerza, sin tocarle con la lanza –que la levantó al parecer, de propósito-, que dio con Rocinante y con don Quijote por el suelo una peligrosa caída.
Fue luego sobre él, y poniéndole la lanza sobre la visera, le dijo:
-Vencido sois (...) y aun muerto, si no confesáis las condiciones de nuestro desafío.
Don Quijote, molido y aturdido, sin alzarse la visera, como si hablara dentro de una tumba, con voz debilitada y enferma, dijo:
- Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo, y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza, y quítame la vida, pues me has quitado la honra.
Levantaron a don Quijote, descubriéronle el rostro y hallárosle sin color y trasudando. Rocinante, de puro malparado, no se pudo mover por entonces. Sancho, todo triste, todo apesarado, no sabía qué decirse nique hacerse: apréciale que todo aquel suceso pasaba en sueños y que toda aquella máquina era cosa de encantamiento. Veía a su señor rendido y obligado a no tomar armas en un año; imaginaba la luz de la gloria de sus hazañas escurecida, las esperanzas de sus nuevas promesas deshechas, como se deshace el humo con el viento
(…) Finalmente, con una silla de manos, que mandó traer el visorrey, le llevaron a la ciudad,(...)
Seis días estuvo don Quijote en el lecho, marrido, triste,pensativo y malacondicionado, yendo y viniendo con la imaginación en el desdichado suceso de su vencimiento. Consolábale Sancho, y, entre cosas le dijo:
- Señor mío, alce vuestra merced la cabeza y alégrese, si puede, y dé gracias al cielo que, ya que le derribó en tierra, no salió con alguna costilla quebrada, y pues sabe que donde las dan las toman (…),volvámonos a nuestra casa y dejémonos de andar buscando aventuras por tierras y lugares que no sabemos; y si bien se considera, yo soy aquí el más perdidoso,aunque es vuestra merced el más malparado.
Al salir de Barcelona, volvió don Quijote a mirar el sitio donde había caído y dijo:
- ¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mí desdicha, y no mi cobradía, se llevó mis alcanzadas glorias; aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas; aquí se oscurecieron mis hazañas; aquí, finalmente, cayó mi ventura para jamás levantarse!
Oyendo lo cual Sancho, dijo:
- Tan de valientes corazones es, señor mío, tener sufrimiento en las desgracias como alegría en las prosperidades
Muy filósofo estás, Sancho –respondió don Quijote- (...) Lo que te sé decir es que no hay fortuna en el mundo, ni las cosas que en élsuceden, buenas o malas que sean, vienen acaso, sino de particular providenciade los cielos, y de aquí viene lo que suele decirse: que cada uno es artíficede su ventura.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat
edu 617 08 19 55
Escrito por barcelonaespoderosa el 25/06/2011 04:30 | Comentarios (0)
La vella Barcelona emmurallada tenia els seus límits aproximadament on avui hi ha l’avinguda del Paral·lel, la Ronda de Sant Pau i de Sant Antoni, els carrers Pelai, Fontanella, Trafalgar, el Passeig Lluís Companys i el Parc de la Ciutadella. Així que l’indret on avui trobem la plaça Catalunya no era més que la part exterior de la muralla, un ampli espai sense construir per motius eminentment estratègics.
Quan es permet l’enderroc de les muralles i es projecta l’Eixample, es considera que la plaça Catalunya no havia d’existir. No formava part del projecte de Cerdà que no volia una transició entre la ciutat vella i la nova. On ara hi ha la plaça havia de ser una mansana més, la mansana 39. De fet el solemne acte inaugural de l’Eixample va fer-se on ara hi ha plaça, era el 4 de setembre de 1860, a la part alta i amb presència de la reina. Poc després el prolífic J. O. Mestres construïa al mateix indret una de les primeres construccions de l’Eixample, la casa Gibert, una mena de castell amb torres emmerletades residència delqui fou polític i home de negocis, president del Liceu i de la companyia de ferrocarrils.
Però el projecte d’eixample de Cerdà no acabava de ser del gust ni de les autoritats ni dels propietaris dels terrenys i el que Cerdà pensava no es seguí al peu de la lletra. Aquesta modificació de les idees de Cerdà queda patent en el cas del que serà la plaça Catalunya. Tot i que després de la casa Gibert s’alcen d’altres cases com la Rosich, la Vidal o la Puig, la voluntat és que entre les parts altes de la Rambla i del Portal de l’Àngel hi hagi una plaça i, encara que amb més retard del que seria convenient, aquestaacabarà apareixent. Un reial decret de 1889 permetrà legalment la seva aparició que no es produirà de forma definitiva quasi tres dècades més tard, quan el 1927 quan el rei Alfons XIII inaugura la plaça que aleshores encara no tenia les escultures que avui l’ornamenten.
El difícil naixement de la plaça Catalunya va marcar l’ús d’aquest espai. Al centre del que avui és la plaça, al costat deles cases, trobem construccions de tipus provisional destinades a la distracció ciutadana. Els dies festius, per les revetlles de sant Joan i Sant Pere i durant la resta de festes populars, les diverses societats aixequen allà els seus envelats que s’omple de parelles de balladors. Allà actuen també les companyies de circ que visiten la ciutat. Allà, en barraquetes, es mostra de tot: atraccions meravelloses com ara una estampa amb sirenes, faunes i cavalls marins el 1869, novetats com un plànol en relleu el 1874 o un caledoscopi el 1874, també es mostren objectes amb qualitat artística fets de marbre o fang, entre 1876 i 1878. Acompanyaven aquestes barraques tota mena de xarlatans que ofereixen ungüents i remeis miraculosos. Lluís Permanyer a la seva Biografia de la Plaça Catalunya documenta l’exhibició d’un caimà de més de dos metres de llargària i el cas de Rahma-Sama, l’home salvatge, que, vestit amb calça i el cos ple de pèl, podia ser vist a una gàbia a l’interior d’una barraca que va patir un incendi l’any 1895; la gent comentava que havia sentit al pobre renegar en català i que, fins i tot, el desgraciat accident fou a causa de la seva afecció al tabac.
Entre aquell caos hem de trobar també altres atraccions importants com ara el Panorama Waterloo, una gran sala a les fosques on s’explicava, mitjançant una gran tela pintada els fets de la famosa batalla.
També en una barraca un dels invents del pioner cinema va poder ser vist pels barcelonins, era el kinetograf d’Edison, la data de la presentació d’aquest aparell en forma decaixa enorme que oferia un seguit d’imatges en moviment de forma individualmitjançant un mirador, va ser el 2 de maig de 1895.
Evidentment enmig d’aquest ambient no podia faltar un negoci d’hosteleria que es va situar a la part alta de la plaça, era el Gran Cafè del Siglo XIX que tothom anomenava la Gàbia o la Pajarera ja que al ser una construcció amb les parets de vidre donava la sensació que la clientela, asseguda davant de les taules de marbre, eren com ocells. Entre altres coses, aquest indret va destacar per les seves tertúlies com a la que acudia Santiago Ramon y Cajal amb altres catedràtics i professors i que enyorava quan exercia de professor a Madrid. Una altra tertúlia de la Pajarera girava entorn d’Amadeu Vives.
Però si hi ha dues institucions que van prestigiar l’actual plaça van ser un circ i un museu.
L’any 1879 i amb caràcter provisional, Gil Vicente Alegria, instal·lava a la plaça la seva carpa al centre de la qual s’obria una gran pista circular. El seu soci va ser un trapezista italià, Arturo Chiesi i d’aquí que el nom del circ fos Chiesi Alegria. El circ va destacar per una voluntat clara de presentar espectacles de qualitat entre les que destacaven els espectacles amb cavalls (d’aquí el qualificatiu d’eqüestre també aplicat al circ), equilibristes i pallassos,a uns preus populars i a un espai còmode i agradable que incloïa un restaurant, un pati acollidor i unes quadres ben netes. El circ va atreure a totes les capes socials, tant les més populars com les més benestants omplien les sessions de tarda i nit del circ que obria pràcticament tos els dies de la setmana i tot l’any i que tenia una capacitat de més de 2000 espectadors. El circ provisional va esdevenir permanent i va desaparèixer el 1895 quan l’ajuntament va decidir deixar lliure el centre de la plaça pensant en la seva urbanització.
També a la plaça va haver un dels museus més espectaculars dels que ha tingut la ciutat. Es tracta del museu armeria Estruch. Els Estruch eren banquers afeccionats a col·leccionar armes. El pare Ramon va encomanar la seva passió al seu fill Josep que va voler que fos compartida pels seus veïns. Josep Estruch es construïa, l’any 1887, una casa a la plaça i a un costat aixecava un gran saló on es mostrava la seva col·lecció d’armes, formada per més de 1000 peces entre armadures completes i espases de diversos tipus. Les descripcions de la premsa de l’època parlen de peces romanes, medievals i renaixentistes de gran valor historico-artístic. Quan a finals de segle la col·lecció va ser venuda, no va quedar-se a la ciutat, ningú va fer una bona oferta per aquella sensacional col·lecció i va anar a parar a un col·leccionista francès. Una part important d’aquelles peces avui formen part del Museu Cluny a París. Pel que fa a l’edifici no va ser enderrocat immediatament i, un cop buit, fou cedit per l’Ajuntament a la Creu Roja que atendria en aquell lloc als ferits de Cuba.
La creació de la plaça Catalunya, de mansana de l’Eixample al que és ara, presenta una llarga història. Si la voluntat popular de fer una plaça és evident des dels primers moments de l'existència de l'Eixample, però cal destacar que falta una empenta ferma per veure-la realitzada de fet. L’any 1860, el pla Cerdà pretenia que el que ara és la plaça fos una illa més d’Eixample però els barcelonins preferien que allà hi hagués una gran plaça i abans d’existir, ja va ser batejada com a plaça de Catalunya. El 1889 una reial ordre establia el dret l’Ajuntament de construir la plaça i aquell mateix any es posava la primera pedra d’un monument dedicat a Cerdà que mai es construirà, diuen que a causa de l’oposició dels arquitectes en guerra oberta contra els enginyers.
Dos anys després de la reial ordre es feia un pas endavant amb l’enderroc de la casa Gibert, la primera alçada a la plaça i en aquell mateix 1891 es traslladen al centre de la plaça les fires de palmons i la nadalenca d’aus.
La primera manifestació que escollí com a escenari la plaça és l’any 1892 quan un grup d’obrers en vaga es concentren davant de l’habitatge del representant dels fabricants associats d’estampats. Aquell any s’aplica l’expropiació forçosa de les construccions de la plaça però els plets amb els antics propietaris dels terrenys aturen qualsevol actuació. El tribunal suprem finalment reconeix el dret municipal sobre els terrenys i estableix les indemnitzacions als propietaris que no és liquiden fins l’any 1944.
En aquesta situació trobem dos accions de gran transcendència de cara a deixar l’espai lliure i permetre que la plaça vegi la llum finalment.
El resolutiu alcalde Josep Rius i Badia, a finals de novembre de l’any 1895 hi envia les brigades municipals, que van acompanyades dels guàrdies municipals, amb unes ordres prou clares: enderrocar el circ del mig de la plaça, el cafè i un llac que des del 1888 embelleix el centre de la plaça. Dies després, enderroquen també la casa Grases on es trobava el Casino Republicano Nacional. El seu propietari rebrà una factura amb les despeses.
La segona acció serà la que portarà a terme l’alcalde Manuel Fabra Ledesma que aprofita la última construcció que hi ha en peu a la plaça, l’any 1902 incendia la casa Rosich per mostrar l’eficàcia del cos de bombers de la ciutat que actua amb diligència.
Lliure de construccions la plaça s’arranjarà, primer es farà senzill un treball de jardineria i de vials, dos camins en forma d’aspa envoltats de parterres amb flors i arbres, hi destaquen les palmeres que van donar lloc a diverses bromes de la premsa de l’època que va batejar la plaça com la "plaça dels apis".
Aquesta plaça era millorable i es va pensar en un dels més brillants arquitectes de l’època per donar-li una forma més adient. L’any 1923 Puig i Cadafalch presentava un projecte segons el qual la plaça tindria dues parts ben diferenciades: una zona perifèrica destinada a lacirculació i un central pel repòs.
La nova situació política amb la dictadura de Primo de Rivera fa que el projecte de Pug i Cadafalch sigui abandonat i un nou projecte de Francesc de Paula Nebot, arquitecte municipal, pràcticament calcat al que havia de substituïr permetrà que la plaça aparegui.
El 2 de novembre de 1927 el rei Alfons XIII inaugurava la plaça tot afirmant que els edificis del voltant no estaven a l’alçada del nou espai. Avui en dia encara hi ha molta gent que seguim creient que la plaça és poc monumental.
La major part dels habitatges que s'aixequen a Barcelona al llarg del segle XIX són cases de veïns, edificis de varies plantes i botigues als baixos, on es troba la porta de l'escala. En totes elles hi ha una voluntat per potenciar els elements ornamentals, de fer la casa atractiva. Si la casa es presenta exteriorment de gran qualitat, la possibilitat de ser venuda o llogada és més alta. Així, els empresaris de la construcció i els mestres de cases s'esforzen en presentar les cases amb una façana atractiva i en aquest sentit una troballa de gran importància és la terracota. A partir de la segona meitat de segle fou el gran moment de la industria de la terracota. Les façanes de les cases s'omplen d'elements escultòrics que sovint repeteixen les mateixes fòrmules: garlandes del flors, medallons, trenats es repeteixen sota els balcons o als panys de paret entre les obertures. Sovint hi ha molta repetició ja que la producció es fa en sèrie. En algun indret trobem alguna novetat com és el cas del número 10 del carrer de l'Hospital on destaquen dues fades que sembla que sobrevolin la casa.
Al núm. 99 del carrer de l'Hospital, al barri del raval, s'aixeca des de fa més d'un segle i mig una casa curiosa al mig de la qual s'obra un passatge que uneix el carrer de l'Hospital amb el de Sant Rafael. Aquesta casa ocupa part del que havia estat un dels 29 convents que hi havia al raval: el convent de les religioses carmelites calçades. Un industrial de nom Bernardí Martorell i Cortada va invertir el seu capital i va comprar-ne el solar. Joan Amades, que a les seves Històries i llegendes de Barcelona sempre parla a la frontera entre la llegenda i la història, explicava que el propietari va voler alçar una nova fàbrica en aquell indret però, atemorit per les constants vagues que tenien lloc a Barcelona, va abandonar la seva idea original i va fer construir el conjunt d'habitatges que ara trobem amb dos fileres d'habitatges separades per un passatge. Els llibres donen com a data de construcció el 1848 i no se'n sap quin és l'arquitecte. Els descendents de l'industial i promotor de l'edifici també van portar el mateix nom i cognom i aixó trobem Bernardí Martorell i Montells, el seu fill, i Bernardí Martorell i Falp, el seu nèt. Curiosament, 30 anys després de la construcció de l'edifici, en aquell mateix indret, neix l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig, autor d'interessants construccions modernistes a Barcelona, Cambrils, Camprodon, Sant Feliu de Guíxols, Solsona o Sabadell, i que fou nebot del també arquitecte Joan Martorell.
La casa presenta les característiques decoracions a base de plafons de terra cuita pròpies d'un edifici del segle XIX: panells que decoren l'espai entre les obertures i la part inferior dels balcons. Després de la recent restauració que s'ha realitzat al conjunt, lklueixen de forma especial els quatre relleus que es situen sota dels balcons. Allà sorprenen les al·legories del treball industrial. Un grup de nens fan moure ordenadament diverses màquines.
El 22 de novembre de 1877 a la localitat suïssa de Winterthur neix un home molt important a la nostra ciutat. El seu nom, prou conegut, és Hans Max Gamper Haessing, per nosaltres Joan Gamper. Aquest “suís de Barcelona” exemplifica com ningú l’sportman de finals del XIX. Home de família rica, el seu pare era banquer, va practicar diversos esports des de molt petit, diuen que amb només 12 anys era un gran ciclista però va haver de deixar el pedal per la feina. Va ser un dels primers jugadors de futbol, a la seva Suïssa natal va jugar amb el Basilea, l’Excelsior i el Zurich, club que va fundar com després ho faria amb el Barça. També va practicar l’atletisme i abans de la seva arribada a Barcelona, a Llió, va ser membre de la Union Athletique on també es va afeccionar al rugby. Era bon nedador i va participar en les primeres copes Nadal que creuaven el port de Barcelona. També jugà al tennis i l’interessava el golf. Està clar que era tot un esportista.
L’any 1898 arriba a Barcelona, diuen que amb la intenció d’aprendre el castellà ja que volia emprendre un negoci de colonials amb la seu central a Fernando Poo, a l’actual Guinea Equatorial. Si aquest és el motiu, resulta curiós que triés la nostra ciutat per aprendre el castellà però sens dubte s’integra perfectament a la ciutat i sembla que apren abans el català, que parlava sense accent, que el castellà. Estableix la seva residència a una torre de Sant Gervasi i estableix contactes principalment amb altres estrangers però també amb gent del país. Amb els seus antecedents esportius va interessar-se per la pràctica esportiva i coneix un grup de joves, membres del gimnàs Tolosa, que juguen al “foot-ball” al velòdrom de la Bonanova. Quan en Gamper s’ofereix per unir-se al Foot-ball Club Català que havien fundat, el cap visible del grup, Jaume Vila, no l’accepta ja que no vol que en el seu equip hi hagin estrangers. Com a home d’empenta que és Gamper decideix posar un anunci a Los Deportes, diari esportiu del moment, per buscar gent afeccionada a jugar a la pilota i la resposta és molt bona. El 29 de novembre del 1899, a la seu del gimnàs Solé, naixia el Foot-ball Club Barcelona amb tres anglesos (Walter Wild, primer president del club, els germans John i Williams Parsons), dos suïssos (el propi Gamper i l’Otto Kinzle), un alemany (Otto Maier) i sis catalans (Lluís d’Ossó, Bartomeu Terrades, Josep Llobet, PereCabot, Carles Pujol i Enric Ducay) com a membres fundadors.
El dia 8 de desembre del 1899, a les 3 de la tarda, al velòdrom de la Bonanova, el nou “team” s’enfronta amb membres de la colònia anglesa, més experimentats, el Barça comença perdent 0 a 1 entrada, terme amb els que s'anomenava aleshores els "goals" dels anglesos. Curiosament aquell dia es van enfrontar dos equips de 10 jugadors. A la Vanguardia de l’època es destaca la importància d’aquest nou esport “favorito de las naciones robustas”.
Gamper davanter i capità de l’equip. Sembla que fou un gran jugador, es deia “de les coses en faig creus ... que fa Gamper amb els peus”. Juga, entre el 1899 i el 1903, un total de 51 partits i marca 120 gols. Aixeca la primera copa guanyada pel Barça, la Copa Macaya, el 1901.
Però no tot són bons moments els que viu amb el club dels seus amors. L’any1908, quan el club està a punt de desaparèixer i només té 38 socis, es converteix en president del club i convenç tothom per no deixar-lo morir. Amb la seva empenta l’equip remunta i viu bons moments. Serà president quatre vegades més i es convertirà en una persona molt estimada a la ciutat.
L’any 1921 pensa en un nou estadi a Les Corts amb una capacitat per 20.000 espectadors i fa un donatiu d’un milió de pessetes per fer possible que la seva construcció. El 25 de febrer del 1923 el club li ret un homenatge a l’estadi, aquest cop el Barça s’enfronta amb la selecció catalana amb una victòria de 2 a 1. Sens dubte, després dels seus inicis com a jugadors, aquests són els moments més feliços del fundador del Barça.
El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, es du a terme a l’estadi un patit d’homenatge a l’Orfeó Català, el Barça s’enfronta al Júpiter. Les coses es compliquen quan abans de l’encontre la banda de Música de la British Royal Marine que està ancorada al port interpreta els himnes espanyol i l’anglès. L’himne espanyol és xiulat mentre que l’anglès és ovacionat. Les autoritats reprimeixen aquest acte amb la clausura del camp durant sis mesos que, al final, es reduieixen a tres. Gamper, que és aleshores president, és condemnat a l’exili. Quan més tard se li permet tornar a la ciutat veu com se li prohibeix qualsevol vinculació amb el club. Aquesta situació el fa infeliç i quan es produeix el crack del 29 queda quasi arruïnat. Amb uns temps tant complicats cau en una profunda depressió i el 30 de juliol de 1930, quan encara no ha complert el 53 anys, un tret acaba amb la seva. És el trist fi d’un home que estimà l’esport i la ciutat.
El Barça sempre ha estat en deute amb el seu fundador. Primer, el 1934 es va posar el seu nom a un carrer de Les Corts (amb un parèntesi entre 1939 i 1947 en que el nom de Crisantemos va substituir el de Juan Gamper). Després es va voler que l’actual estadi portés el seu nom, era el1955, però l'oposició del règim franquista va impedir que l’estadi portés el nom d’un estranger, protestant i suïcida. Onze anys després, el 1966, el president Llaudet crea el trofeu estiuenc del Barça que des d’aleshores porta el nom del fundador del club. I 40 anys després de celebrar-se la primera edició del torneig, el 2006, es bateja la ciutat esportiva del club a Sant Joan Despí amb el nom de Joan Gamper. Els culés estimem aquest simpàtic senyor que, arribat des de Suïssa, va fer possible que ara tinguem “més que un club”.
A Sant Adrià hi ha una porta gòtica, l’anomenen el “Portal de Sant Adrià”, es troba a un rotonda a tocar de la Ronda Litoral, al carrer Tibidabo santadrianenc, continuació de la Rambla Guipúscoa barcelonina. L’origen d’aquest arc, solitari i estrany, cal buscar-lo a un indret i a un temps allunyats: hem d'anar al carrer del Carme, al barri del Raval, a finals del segle XIII.
Una llegenda explica que quan els frares barallaven quin lloc de la ciutat era el més adient per instal·lar-se, una pedra va caure del cel i deixà un sot a un camp nevat prop de l’actual rambla. Malgrat això, no tot van ser facilitats, va haver una forta oposició de la parròquia del Pi, a la demarcació de la qual es trobava el nou convent. El motiu d’aquest enfrontament eren els ingressos que el nou convent restava a la parròquia, principalment d’alguns dels gremis que van decidir trobar al nou convent la seva seu. El prior del convent s’enfrontà amb el rector del Pi i el bisbe i fou amenaçat amb l’excomunió. Van haver-hi fins i tot baralles amb escamots armats dels dos bàndols. Els conflictes s’allargaren fins ben entrat el segle XIV, però els frares en sortiren reforçats. El 1323 veien com s’hostatjava el rei Jaume II, un anys després com s'acollia el capítol general del’ordre i el 1333 com s ‘hi establia un "estudi general" per donar formació als membres de l’ordre. Amb els anys el convent multiplicava les seves dimensions. Contava amb una àmplia església amb capelles, dos claustres (el primer del XIV,reedificat al segle XVII, i el segon del XV). A la molt útil publicació de Gaietà Barraquer dues il·lustracions ens el mostren.
Al llarg dels segles viu moments d’alts ibaixos fins que el 1835 deixa de complir la seva funció conventual. El convent s'incendia a conseqüència de la “broma” que el dia de Sant Jaume de l’any 1835 esclata al Torín de Barcelona, una violenta revolta que acaba amb la crema de bona part dels convents de la ciutat, conseqüència de la qual, més tard, es desamortitza seguint el que ordenava la llei del ministre Mendizabal. A diferència d’altres edificis religiosos que van ser enderrocats (neix així la Plaça Reial), el nostre convent es manté amb una nova funció ja que acull, de forma provisional des de 1842 i durant 31 anys, la Universitat de Barcelona, recuperada el 1837 per Reial Ordre després d'haver estat clausurada pel governant Borbódesprés de la Guerra de Successió. Quan finalment el 1882 s'acaba la nova seu universitària, l'immensa obra neo-romànica feta per l'Elies Rogent a la plaça de la Universitat, tot el conjunt s'enderroca i en el seu lloc es construeixen els habitatges que envolten els actuals carrers del Pintor Fortuny i del Doctor Dou, a l'anomenat "petit Eixample del Raval". Aleshores la portalada es desmunta i es trasllada, el 1873, segons apunta Jordi Peñarroja al seu voluminós llibre Edificis viatgers de Barcelona, als terrenys de la senyora Maria Consol Moragas, primera marquesa de Moragas, a l’anomenat mas Tondo fins que és de nou muntada al seu emplaçament actual, no gaire lluny de l’anterior, al construir-se la ronda litoral prop del lloc on fins aleshores s'hi trobava.
Respecte a la porta i la seva història, l’Adrià, un assidu passejant de Sant Adrià, un dia que fèiem un itinerari pel Raval i després de parlar-li de la porta em va dir que hi havia un auca que el col·lectiu de dones del futur de Sant Adrià havia editat sobre l’arc i me’l va fer arribar. Allà es recollia la curiosa història que sembla ser que va motivar el trasllat i que explica també la raó de la seva solitud. Diu i dibuixa Aroca i Rivera: “Quan la demolició del convent començà / quelcom va passar a Sant Adrià ... Un duel a Sant Adrià, en Juli Parellada en tení / del que ben parat, vora Cal tondo, en sortí ... I agraït al Bon Déu / una promesa en feu ... La porta del Carme abans d’enderrocar-la la traslladaré / i una gran església a la riba del Besòs aixecaré ... En Juli Parellada va morir / sense dur l’església a bon fi”
Somorrostro és un nom mític a la ciutat que poca gent recorda però que ningú oblida. Amb aquest nom es coneixia un barri de barraques situat entre la Barceloneta i el Poblenou, a la platja, des de la Fàbrica de Gas i l’Hospital d’Infecciosos, avui del Mar, a la riera del Bogatell. Sobre el nom algú va dir que podia provenir d’uns carrabiners bascos instal·lats en aquell indret i que es van donar a aquest indret el mateix nom de la platja propera a Bilbao, però no és molt segur que aquest sigui l’origen. I si incert és la procedència del nom del barri tampoc és clar en quin moment va iniciar la seva història. Sembla que apareix documentat amb aquest nom al darrer quart del segle XIX encara que es molt possible que ja hi hagués una llavor anterior. Explicava Huertas Claveria que havia trobat el nom a un permís d’obres industrial del 1879 i que tres anys després apareixia a un treball demogràfic fet per Gumersindo Colomer en el que, destacava, mancaven dades exactes sobre la població i el número d’habitatges construïts. Com a dada curiosa el mestre afegia una nota del Diario de Barcelona de 1882 en la que s’informava de la detenció d’un home “en el sitio denominado Somorrostro” amb un sac de roba. També recollia una dada de l’alcalde Rius i Taulet qui, l’any 1887, citava el Somorrostro, quan concedia permís a les dones per banyar-se a la platja en aquell indret.
Hem d’imaginar-nos que més enllà de la fàbricade gas Lebon, convertit en una mena d’abocador, junt a la platja, va anar apareixent una mena de muntanyeta artificial que va ser on, al principi, van alinear-seun petit grup de barraques que anirien multiplicant-se amb els anys fins aconstituir un barri atapeït. A un dels seus llibres Sempronio escrivia respecte al barri: “el barri havia multiplicat el cens i no va restar un pam de sorra sense la barraca corresponent”. Pel que es refereix a la gent que va viure les xifres són ben significatives: s'ha publicat que al barri del Somorrostro hi havia, el 1905, 63 barraques, al voltant de 1927, ja eren 109 on viuen 421 veïns i el 1954 es documenten 2.406 on viuen unes 15.000 persones. Arribat a aquest punt, les autoritats prohibiren alçar noves construccions. Pel que fa a les barraques on la gent vivia amuntegada (hi ha documentades famílies amb fins a 8 fills) aquestes eren petites amb una estança d’uns tres per quatre metres i eren construïdes de fusta i obra amb qualsevol material adient que es pogués trobar als voltants de l’emplaçament. La coberta de les més senzilles era de cartró i plàstic, i a les de millor qualitat, de cuir, i en els darrers temps, d’uralita. No hi havia aigua corrent ni llum ni cap mena de serveis. Només hi havia unes poques fonts que proporcionaven l’aigua pel consum diari i l’ajut mutu entre els veïns i el treball voluntari de gent sensibilitzada amb els problemes de la vida al barri, principalment religiosos, van alleugerir les dificultats que presentaven viure a uns carrerons estrets, amb cases precàries i sense paviment. Les condicions de vida força eren molt difícils en aquells carrers permanentment bruts on entre els habitatges cases i en direcció a la platja baixaven les aigües residuals de les fabriques veïnes que provocaven nombroses epidèmies i contagis i que on els dies de pluja tot s'omplia de fang. A part de les ja esmentades mancances higièniques i de serveis, al Somorrostro s’afegia un altre problema i és el dels temporals que arribaren a deixar el barri quasi destruït.De nou SEmpronio: "Els dies crus d'hivern, el mar, convertit en botxí, futejava les barraques. Els bombers s'havien de mobilitzar, requerint la col·laboració de les ambulàncies sanitàries. L'endemà reevnia la calma. Però els periòdics registraven pel cap baix un parell de morts, diversos ferits i un grapat de famílies sense habitage".
Les onades d’immigrants en temps des de l’Exposició Internacional del 29, la guerra civil i la postguerra van alimentar aquest barri de la platja i altres indrets de la ciutat. Les barraques constituïen les primers llars del nouvinguts, els altres catalans segons paraules de Paco Candel. Havien de ser residències de caire provisional però la situació va mantenir-se més enllà del que era desitjat. Paral·lel al creixement del barri també van aparèixer d’altres al llarg del mar: la del Bogatell, la Marbella, el Trascementiri, el Pequín o el Camp de la Bota i a altres indrets de la ciutat com ara a Montjuïc, a Can Baró i el Carmel, a l’entrada a la Diagonal i a les zones limítrofes dels actuals districtes de Nous Barris, Sant Andreu i Sant Martí. El fenomen del barraquisme explotava a la ciutat. Les barraques es multiplicaven per acollir la gent que arribava a la ciutat a la recerca d’una vida millor i no podia trobar altre lloc millor per establir-se. Es calcula que van viure unes 100.000 persones als quasi 100 nuclis de barraques aixecats a la ciutat. El 7 % del ciutadans vivia sota la uralita.
Però no tot és tristesa al barri de barraques de la platja, allà també hi va néixer una estrella: “el 2 de noviembre de 1913, en una barraca del Somorrostro, nacía Carmen Amaya, mientras la lluvia y el mar se encabritaban por la tormenta” escrivia Francisco Hidalgo, biograf de la gran ballarina. Al Somorrostro, a més dels pescadors i els obrers, hi havia una comunitat de gairebé 200 gitanos dels quals La Capitana, el seu primer nom artístic, és la millor representat. L’any 1951 l’artista tornava al barri on havia nascut quan era a la ciutat ballant al teatre Barcelona. De nou Sempronio recull el moment en que entra a la que havia estat casa seva: “Carmen va aillar-se de la colla, s’encaminà al fons i amb els ulls amarats de llàgrimes va posar-se a palpejar les parets, miserables, d’allò que un dia havia estat casa seva” i que amb llàgrimes als ulls comentà que allà havia estat molt feliç.
El principi de la fi del Somorrostro no va arribar per la millora de les condicions de vida dels seus veïns sinó pels treballs urbanístics. Els interesos de la ciutat van acabar amb les barraques. Al Somorrostro, primer va ser la construcció del Passeig Marítim, entre 1957 i 1964, el que va retallar el barri. I el cop definitiu es va produir dos anys més tard quan un 25 de juny del 1966 va ser triada la platja de Barcelona per dur a terme una sèrie de maniobres militars en el marc de l’anomenada “Primera Semana Naval”. Aquestes maniobres havien ser presidides pel caudillo i es va veure incompatibles amb aquell teló de fons de misèria. Així, de la nit al dia, a correcuita, van ser enderrocades les aproximadament 600 barraques que quedaven i els quasi 3.000 veïns que les ocupaven van ser traslladats a la zona del Besòs, mentre es construïa el barri de Sant Roc de Badalona, a la Pau o al més propers barris de barraques del Camp de la Bota i la Perona. El barraquisme estava en vies de desaparició però a Barcelona hi quedarien restes de fusta i uralita fins poc abans de que la ciutat es vestís amb les gales olímpiques.
D’aquesta ciutat hi ha més records del que un pot imaginar. Algunes de les pintures que havia realitzat Isidre Nonell; un conjunt sorpenent de fotografies com ara les d’en Joan Colom, l’Oriol Maspons, el Català Roca o la Colita entre d’altres i especialment la pel·lícula Los Tarantos que rodà l’any 1962 Francesc Rovira Beleta amb Carmen Amaya en un paper estelar. També hi ha testimonis directes dels que hi van viure que apareixen a alguns documentals històrics com el que va emetre’s l’any 2009 al 30 minuts de TV3 amb el títol de Barraques, la ciutat oblidada (http://www.tv3.cat/videos/1138789). I ara també hi ha un nou record, promogut per la Comissió Ciutadana per a la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona. S'ha posat, oficialment, el nom de Somorrostro, des del passat dimecres 23 de març del 2011, a la petita porció de la platja que s’estén entre l’Hospital del Mar i el port Olímpic. Aviat hi haurà més intervencions, està previst que s’alcin quatre monòlits a altres lloc on hi hagué altres barris de barraques: al tram ara rebatejat, a Montjuïc on hi era Can Valero, a Sant Martí on estava la Perona i al turó de la Rovira. Tot un detall per no oblidar a persones que van patir els primers anys que van viure a la ciutat i meditar sobre els que encara avui pateixen a una ciutat on al costat de les llums també hi ha moltes ombres.
Quan era petit desitjava ser gran. On podia confirmar que això passava era a un comerç del carrer del Carme, quasi al costat de la Rambla. Ara la botiga ja no hi és, allà hi ha un hotel que porta el mateix nom que la botiga. És l’hotel Bagués aixecat al lloc on hi havia hagut la joieria Bagués, popularment coneguda com el Regulador ja que en temps molt reculat s’havia especialitat en la reparació i venda de rellotges. Hi havia un motiu per entrar-hi i fins i tot es podia arribar a fer cua per usar el més famós dels seus reclams publicitaris: la bàscula on he crescut.
Recordo que de molt petit vaig anar un dia amb la meva tia que em va fer pujar a una plataforma destacada a una de les cantonades del vestíbul de la botiga per veure quan pesava. Davant meu s’alçava una enorme màquina de 1’70 m d’alçada i mig metre d’amplada, tota d'un lluent color vermell. L’agulla va girar molt poc ja que el meu pes només era de 15 quilos i la bàscula arribava als 100.
Segons s’anunciava a la façana de la vella joieria, la casa fou fundada el 1883 als baixos de la casa que Francesc Piña havia encarregat al voltant de l’any 1850 a l’arquitecte Josep Fontseré i Domènech. L’edifici, un dels més interessants de l’època romàntica, presenta una deliciosa decoració de terracota amb pilastres jòniques al primer pis i plafons amb relleus escultòrics representant nens juganers al segon.
Va ser l’any 1948 quan la família que regentava la joieria i com a culminació de la reforma de la botiga va pensar en un reclam publicitari que fos efectiu i portés a la gent a la seva botiga. Una bàscula construïda per l’empresa Arisó Moix SA va ocupar el seu lloc al vestíbul i durant uns 60 anys va ser el punt en el qual generacions de barcelonins va veure com anaven de pes. Per les economies més humils aquesta bàscula era més un entreteniment que altre cosa ja que aleshores no hi havia els problemes de sobrepés que ara hi ha. Com a particularitat la bàscula tenia un ganxo a un costat per poder penjar allò que feia nosa en el moment de pujar-se. També diua, ben visible, el nom de la botiga i deixava ben clar que era gratuita. En això es diferenciava de les bàscules que hi havia a les farmàcies i les que es van instal·lar al metro.
Quan la botiga va tancar i es va iniciar la reforma de l’edifici per acollir l’hotel vaig pensar en aquells dies d’infantesa i en les moltes vegades que amb els amics i les amigues havíem usat la bàscula del Regulador. Que s’havia fet d’ella? Doncs un dia que era al mercat de la Boqueria la vaig retrobar. Allà, als baixos de l’edifici on es troben les oficines del mercat, on la Boqueria es troba amb la plaça de la Gardunya, hi és des del 28 de novembre del 2009 quan el president de l’Associació de Comerciants del Mercat de la Boqueria, el Manel Ripoll, el conseller delegat de Bagués Masriera Joiers, Joan Oliveras Bagués, i l’alcalde Hereu, van inaugurar la seva instal·lació. Es va parlar de la relació entre els clients de la Boqueria i la bàscula on s’anava a pesar les mercaderies tot just adquirides i saber si el pes de les mercaderies era el correcte. Doncs ara quan m’acosto per la Boqueria, ja sigui sol o amb algun grup, m’agrada pensar en les visites que feia de petit a la bàscula desitjant fer-me gran.
La plaça de la Vila de Madrid és coneguda per mostrar un dels monuments més antics de la ciutat: ensorrada al centre trobem una necròpolis romana descoberta de forma casual a mitjans dels anys 50 quan s'obrien els fonaments d’un nou edifici que havia de substituir el vell convent de monges carmelites descalces desaparegut durant la guerra.
La plaça també és coneguda per acollir el palau Savassona que, des del 1906, és la seu de l’Ateneu Barcelonès una institució que promou la cultura a la nostra ciutat i que acull una impressionant biblioteca.
La plaça de la Vila de Madrid també és l’espai amb el que Barcelona ret tribut a la capital de l’estat. Aquest no és simplement pel que fa al nom de l’espai sinó que queda accentuat per detalls ornamentals i d'altres amb caràcter commemoratiu. Des de l’aparició de la plaça fins a l’actualitat s’han anat realitzant diverses intervencions per deixar constància d'una bona relació entre ambdues ciutats.
La casa de Madrid aBarcelona va pensar en aquesta plaça per realitzar una ofrena en forma de ceràmica que agermana les dues ciutats mitjançant els seus monuments més característics. Era el mes d’agost de l’any 1955 quan la Puerta de Alcalà es convertia en l’accés de la Sagrada Família.
Tres anys més tard, el 1958, un nou element completava el record. Aquest cop era una font la que servia per recordar la capital de l’estat. Es coronava la font una escultura que representa una maja madrilenya realitzada per Lluís Montané i Mollfulleda. Als peus de la maja apareixen els escuts madrileny i barceloní. Amb la instal·lació d’aquesta font fou inaugurada oficialment la plaça. Era durant la festa major de la Mercè amb la presència dels alcaldesde Barcelona, el José Maria Porcioles, i de Madrid, el José Finat y Escrivá de Romaní, Conde de Mayalde.
Molts anys més tard Barcelona tornava a recordar-se de Madrid i en aquest cop el record fou trist. Un dia 11 de març del 2004 un terrible atemptat ens horroritzava a tots. De bon matí es produien tres explosions a tres trens que segaven la vida de 195 persones i produien més de 2.000 ferits. La ciutat de Barcelona, com tot el país, va prestar el seu recolzament en uns moments tant terribles. Diesmés tard, amb la presència dels alcaldes de les dues ciutats, el Joan Clos i l'Alberto Ruiz Gallardón una inscripció a una paret agraeix, en nom de la casa de Madrid de Barcelona i el poble madrileny, la solidaritat de la nostra ciutat en aquesta desgràcia.
La Dolors Aleu i Riera té un petit espai ajardinat a la part baixa del Raval, just al davant de l’ambulatori de Peracamps. Ella fou la primera dona llicenciada en medicina a l’estat espanyol, la primera que exercí com a tal després de llicenciar-se i aconseguir el doctorat.
Havia nascut a Barcelona l’abril de 1857. Quan amb 17 anys, el 1874, acaba el batxillerat vol dedicar-se a la medicina, com el seu pare que sembla que abans també havia estat guàrdia municipal. Per poder-ho fer acut a la Facultat de Medicina que aleshores era al carrer del Carme, dins el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, on actualment hi ha la Reial Acadèmia de Medicina. Allà coincideix amb altres dues dones pioneres: la Maria Helena Maseras que estudià entre 1872 i 1878, i la Martina Castells que ho fa entre 1877 i 1881.
La Dolors Aleu segueix amb dificultat els seus estudis. Malgrat que es va veure obligada a traslladar-se a València per atendre una tieta malalta i estudia algunes assignatures a la facultat d’aquesta ciutat, acaba els seus estudis l’any 1879, en el seu expedient hi ha fins a 17 “sobresalientes”.
Les tres dones que havien acabat els estudis no van poder llicenciar-se fins més tard. Serà el 1882 quan primer la Dolors Aleu i, més tard, la Martina Castells i la Maria Helena Maseras van poder fer l’examen de llicenciatura. Un cop amb el títol només quedava el doctorat que es feia a Madrid.
La tesis de la Dolors portava l’eloqüent títol “De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” (consultable a http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0527109-111025/)
De les tres dones metgesses la única que exercí va ser la Dolors. La Martina Castells va casar-se amb un metge i moria prematurament a causa d’una complicació amb el seu primer embaràs. L’Maria Helena Maseras es dedicaria a l’ensenyament a Maó. La Dolors va exercir durant 25 anysa la seva consulta al Passeig de Gràcia especialitzada en ginecologia i medicina infantil. Va ser la primera doctora admesa a la Societat d’Higiene de França. També va ser professora de l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona que havia fundat l’Esmeralda Cervantes (suedòmin de la Clotilde Cerdà, filla de l'urbanista que creà l'Eixample) a la Rambla de Canaletas núm. 10. La seva especialitat era Higiene Domèstica. En aquest sentit publicaria "Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños”.
La Dolors va ser una dona valenta, com a totes les pioneres. Res millor per entendre la seva les dificultats en els seus anys d'aprenentatge i exercici de mèdicina que les paraules que la Isabel Segura recull a la seva magnífica Guia de Dones de Barcelona. Són les opinions aparegudes a El Siglo Medico l’any 1878, quan la Dolors seia a les aules de lafacultat. Mirat amb la perspectiva de quasi un segle i mig podem veure que les coses no han estat com alguns pensaven:
“hace algún tiempo viene discutiéndose si la mujer servirá o no para ejercer la Medicina ... Poco podré decir sobre el asunto, pero desearía que las mujeres, muchachas o jamonas, que se dedican a tan noble y difícil profesión se hicieran cargo ... de si su pudor les consentiría continuar los estudios y luego llevar a cabo su cometido ... Mucho trabajo costaría a las alumnas de medicina familiarizarse con los cadáveres en las salas de disección, y luego ir a sus casas a cumplir sus labores ... con los rebordes de las uñas teñidos de sangre y algunos miasmas en las narices”.
“así pues, les aconsejo que no dejen la aguja de la mano y sus múltiples labores, que no les faltarán camisas que planchar y que remendar o hijos a los que prodigar sus cariñosos cuidados, y la que no se conforme con esto puede coger el estropajo e irse a fregar, porque la mujer nunca servirá para ejercer la medicina, y mucho menos la cirugía”.
Avui les coses han canviat i potser no hauria estat possible sense la voluntat de la dona i el recolzament d’alguns metges. En aquest sentit són prou significatives un parell de cartes. La primera destinada al director de la seva tesis, el dr. Joan Giné i Partagàs, del 30 de setembre de 1882, mostra l’agraïment de la Dolors:
“"Mi ilustre Maestro:
Acabo de tomar el grado de Doctor y me apresuro a comunicárselo a usted, [...] he recibido algunas felicitaciones, las que transmito a usted, porque a usted muy principalmente debo los pocos conocimientos que tengo; [...I siendo el único que ha levantado su elocuente frase apoyando el sexo débil contra los ataques del fuerte.
¡Cuantas veces hubiera dejado mis estudios, aturdida por los rudos sonidos venidos de tantas partes, a no ser por su valioso apoyo, por su enérgica defensa y por lavoluntad de hierro que Vd posee y comunica a todos los que tenemos la suerte de contarnos en el número de sus alumnos! ...Sin sus continuos estímulos, quizás no hubiera podido dar cima a mi empresa
¿Me permitirá dedicarle esta Tesis? [...I Espera su resolución su discípula y a.s.”
La resposta del metge, del 16 d’octubre, és digna d’aplaudiment
"Mi distiguida amiga y comprofesora:
He leído este trabajo, y mi opinión es que debiera usted publicarlo y para dejar sentado que hay mujeres españolas dignas del birrete doctoral de la Medicina.
De la aptitud natural de la mujer para los estudios teóricos y prácticos que constituyen la carrera médica, yo soy buen testigo y usted excelente ejemplo.
Señora Doctora: reciba usted mi entusiasta enhorabuena.
En cuanto a la dedicatoria que me propone de su Tesis, la acepto y me considero por ello muy honrado"
Moria el 1913 als 56 anys a la residència familiar del barri de La Salut. La família explica que va morir de pena, sotmesa al seu marit com totes les dones del seu temps.
He trobat l’antídot ideal contra la manca de ganes de fer coses. Cada dia que em llevo decaigut intento superar-ho amb un to de dolçor: una xocolata, un pastisset. Dies dolents hi ha més dels desitjats i afortunadament és fàcil venjar-te d’ells a molts llocs. Així ha nascut aquesta ruta dolça amb alguns dels meus llocs favorits. Són set els espais, temptacions per pecar dolçament, botigues plenes d’encant que aixequen la moral.
Per començar ens acostem on hi havia el primer mercat de la ciutat, l’antic mercadal davant la porta romana, l’actual plaça del’Àngel. Allà una de les botigues que ofereixen una bona mostra de productes dolços com ara caramels, carquinyolis, coques, torrons o panellets segons sigui la temporda. El seu nom convidaa aturar-nos, La Colmena, tot un clàssic.
No hem de caminar gaire per la nostra segona temptació, pujant fins a la plaça Sant Jaume i més enllà del carrer del Call arribema Banys Nous on hi ha un lloc ple d’encant com és La Granja, on podem prendreuna xocolata o un capucino recolzats a la muralla romana. Tot un gust difícil de resistir-se. Enlloc es cau més agust a la temptació.
No gaire lluny, al mateix carrer, que sembla voler arravatar al de Petritxol el títol de carrer més dolç de la ciutat, hi ha el Caelum una botiga que com el seu nom indica podíem anomenar de celestial, on podem gaudir de bons pastissos per acompanyar cafès o infusions i també omplir la despensa de casa ja que està especialitzat en dolços i productes elaborats permonjos i monges. Una temptació divina.Com a curiositat es diu que la sala del sòtan era el miqwé de les dones, el bany ritual femení de la comunitat jueva de Barcelona. El que si que està clar és que si entres t'hi quedes.
La següent parada dolça té com per especialitatla xocolata. Bombons i dolços a dojo que circulen de l’obrador de la botiga a la nosta boca. No es pot passar de llarg quan ets davant de la Xocolateria Fargas. Una curiositat l’antic propietari del negoci, el Carles Fargas, va ser un gran afeccionat a la fotografia, un llibre en mostra els treballs que aquest havia fet darrera la camera a principis del XIX.
Ara toca seguir gaudint al carrer més dolç de la ciutat, segons havia dit l'incanseble caminat i amant de la ciutat, el mestre Josep Maria Huertas Claveria. El petit carrer de Petritxol és, sens dubte, el que més dolçor presenta per metre quadrat. Quan de petit amb la família entràvem al carrer un ampli somriure se’m dibuixava a la cara. L’excitació es produïa quan em possaven davant una tassa amb un suïs, xocolata i nata. A la Granja la Pallaresa o a Dulcinea estan per satisfer els paladars més golafres.
Però encara ens esperen més dolçors. Ara a la Rambla i amb tot el mestre Escribà. La botiga és una joia modernista, abans venien pastes de sopa entre mosaics i vitralls i ara endolceixen la vida dels clients que volen deixar-se temptar.
I el darrer pas ens porta al petit carreró Xuclà, junt a la parròquia de Betlem. Allà ens espera el bressol del Cacaolat, durant quasi 40 anys la joia de la casa, fins que fou engolit per les multinacionals. L’establiment és un petit museu a labeguda enxocolatada i a la família que va començar la seva elaboració. S’ha de gaudir dels productes que ens ofereixen i meravellar-nos ambels murs plens de records. a la Granja Viader.
Itinerari: Pl. Àngel (PASSTISERIA LA COLMENA) > Baixada de la Llibreteria > Llibreteria > pl. Sant Jaume > Call > Banys Nous (LA GRANJA - CAELUM) > Palla > pl. Nova > Boters > Pl. Cucurulla (XOCOLATERIA FARGAS) > Pi > Petritxol (LA PALLARESA - DULCINEA) > Pl. Pi > Cardenal Casañas > Ptge. Amadeu Bagués > la Rambla (ANTIGA CASA FIGUERAS – PASTISSERIA ESCRIBÀ) > Carme > Xuclà (GRANJA VIADER)
El divendres 23 de febrer de 1973 obria a Barcelona, a l’antiga seu de la Societat de Crédito y Docks, una entitat bancària de finals del segle XIX construït per l'Elies Rogent, un nou espai d’oci: el Museu de Cera. Així ho recollia la Vanguardia dos dies més tard:
<<Ha tenido efecto la Inauguración oficial del Museo de Cera de Barcelona, situado en el Pasaje de la Banca, junto a la Rambla de Santa Mónica,en el antiguo y magnifico edificio de Crédito y Docks. El museo reúne a cerca de trescientas figuras, realizadas en cera y ataviadas según la época a la que pertenecieron. O pertenecen, puesto que muchas de ellas representan a personalidades felizmente vivas, tanto en el plano Internacional como en el nacional: el doctor Puigvert, Pau Casals, Andrés Segovia, Richard Nixon... Don Carlos Buigas pudo en la noche del viernes contemplarse a sí mismo inmortalizado en el recién nacido museo.
Todas las figuras son obra del señor Alarcón, que las ha realizado en menos de un año.
Asistieron a la inauguración oficial el gobernador civil, señor Pelayo Ros; el gobernador militar, señor Ruiz Ramón; el fiscal de la Audiencia, señor Ruiz de Luna; alcalde accidental, señor Gallardo, y otras representaciones.
Los personajes estén muy bien ambientados, reunidos muchos de ellos en escenas.También existe una «cámara de los horrores» en una de cuyas escenas se reproduce un atraco a un banco.>>
Més que parlar d’aquest nou espai lúdic, on diverses generacions de barcelonins i turistes hem anat desfilant per trobar-nos amb els grans personatges de la història, avui vull fer referència al seu inspirador Enrique Alarcón Sánchez-Manjavacas.
Enrique Alarcón havia nascut l’any 1917 a la població manxega de Campo Criptana, avuifamosa pels seu camp de molins i on anys més tard també naixia la Sara Montiel.Pertanyia a una família camperola i va marxar a Madrid on estudia matemàtiques i arquitectura. La guerra civil va truncar els seus estudis. Malgrat tot, amb aquesta formació comença a treballar i, com sempre, serà l’atzar el que li permetrà entrar seguir un nou camí. Treballant al xalet del Florian Rey i la Imperio Argentina se li obren les portes del cinema. Ho explicava així: "Estudié arquitectura, pero no tenía paciencia para hacer casa tras casa, el cine me ofrecía un campo donde aplicar el cálculo, la geometría del espacio y otros conocimientos del mundo de la fantasía". I així va convertir-se en un dels més importants decoradors del cinema espanyol fins al punt de ser, ara per ara, és l’únic director artístic de cinema premiat amb un Goya honorífic, guardó que li va ser lliurat l’any 1990. La mà d’Enrique Alarcón la trobem a unes 260 pel·lícules, tant espanyoles com internacionals, rodades entre 1942 i 1984. Entre els títols en els que participa hi ha una bona part de les obres mestres del cinema nacional i internacional: “Muerte de un ciclista” (1955), “Calle Mayor” (1956) i “La venganza” (1957) de Juan Antonio Bardem; “Los jueves, milagro” (1956) de Berlanga; “El Baile” (1959) d’Edgar Neville, “El cochecito” (1960) de Marco Ferreri; “Maribel y la extraña familia”(1960) de José María Forqué; “Rey de Reyes” (1961) de Nicholas Ray; “El Cid” (1961),d’Anthony Mann, ambdues produides per Samuel Bronston, “Llanto por un bandido”(1964) de Carlos Saura, “Cervantes” (1967) de Vincent Sherman, “Tristana” (1970) i “Ese oscuro objeto de deseo” (1977) de Luis Buñuel i tanca la seva carrera amb “La vaquilla” (1984) de Berlanga.
Impressiona el currículum d’aquest gran home del cinema tant familiaritzat amb l’art, la perspectiva i que va construir maquetes i que usà tota mena de trucatge i decorats per poder fer real la ficció del cinema. Així està clar que era l’home més adient per tirar endavant el museu de cera de Barcelona.
Fa avui 89 anys la culerada estava contenta. Anava a Les Corts, d’inauguració. Solemnement es posava la primera pedra d’un nou estadi. Era el seu segon en propietat i havia de ser el primer amb gespa. Evidentment, apart de més còmode, havia de ser molt més gran. L‘anterior estadi, el d’Indústria (actualment al carrer Paris) tenia una capacitat molt reduïda i per això la gent seia fins i tot a la barana, d’aquí allò de culés. A l’estadi d’Indústria se l’anomenava l’Escupidora. Ben apretadets hi cabien 6.000 persones. Al nou 25.000, encara que acabarà per acollint-ne 60.000 i també resultarà petit.
Però anem a aquell llunyà 19 de febrer de 1922. Una bona descripció la del Mundo Deportivo:
<< A las diez empezó a afluir ya numeroso gentío al actual campo del Barcelona punto de partida fijado para la manifestación que debía trasladarse a las Corts y posesionarse de los terrenos del nuevo campo.
A las diez y media púso se en marcha la comitiva, que no bajaría de unas 2.5OO personas y que enfiló por la carretera de las Corts, engrosándose notablemente en el recorrido. Abrían la marcha dos parejas de la guardia municipal, figurando luego a la cabeza de la manifestación el concejal señor Degollada y el diputado provincial señor Ráfols en representación respectiva del Ayuntamiento y la Diputación, la junta en peso del Club con Gamper a la cabeza y los arquitectos autores del proyecto de nuevo campo señores Mestres y Alemany. Luego seguían los jugadores de los equipos y gran número de socios y aficionados.
En las Corts el desfile de la manifestación despertó gran curiosidad y fue ovacionada en distintas ocasiones.
Una vez en el terreno del nuevo campo y desde un templete al efecto levantado, el secretario del Barcelona señor Julinés pronunció sentidas palabras glosando la significación e importancia del acto y dando las gracias a todos los que al concurrir a él mostraban su adhesión a la obra deportiva del Club.
Acto seguido el párroco de las Corts y Mosén Sabater dieron la bendición al campo y se procedió a la ceremonia de colocación de la primera piedra, dando las primeras paletadas en representación de la ciudad, el señor Degollada, y en la del Club el señor Gamper.
La paleta que para ello sirvió era de plata y regalada por el personal de las oficinas del “Barcelona”.
Cuando hubo cerrado la serie de paletadas el popular Samitier, el señor Degollada pronunció un breve y felicísimo discurso, enalteciendo la obra del “Barcelona” que dijo era un timbre de orgullo para la ciudad y ofreciendo el apoyo del Ayuntamiento a los deportistas de todos los sectores. El diputado provincial, en nombre de la Diputación hizo también elocuentemente análogas manifestaciones.
Finalmente el señor Gamper, con gran emoción leyó unas cuartillas en catalán, alusivas al acto que fueron recibidas con una explosión de aplausos.
Estuvieron representadosen el acto, gran número de clubs de Cataluña y del resto de España, entre ellos el Athletic, el Racing y el Madrid>>
L’estadi va ser construït en un temps record de tres mesos. El dia 20 de maig s’inaugurava amb un partit contra els escocesos del Saint Minen Football Club. El Barça guanyava 2 a 1 i el primer gol que el marca un jugador escocès en pròpia porta. Jugant allà el Barça guanya els campionats de Catalunya i els d’Espanya en varies ocasions i fins i tot la primera lliga que es juga, la de la temporada 1928-1929.
Però no tot van ser alegries en aquell estadi. Tres anys després de la seva inauguració, el 24 de juny del1925 els assistents al partit d’homenatge a l’Orfeó Català que enfrontava al Barça amb el Júpiter van tenir l’atreviment de xiular la marxa reial que interpretava l’orquestra d’un vaixell de la British Royal Marine, en canvi l’himne anglès, que també fou interpretat, fou aplaudit. Les autoritats no van acceptar aquest insult de culés i van clausurar l’estadi per sis mesos que al final van ser reduïts a tres.
Els anys 30 seran els temps difícils pel club que continuaran més enllà de la guerra. S'arriva a estar a punt de baixar a segona divisió l’any 1942. Però l'equip es refà i arriben les victòries.
L’any 1950 el club viu un dels seus moments històrics amb l’arribada de Ladislau Kubala. Amb ell el Barça guanyarà entre 1951 i 1953, dues lligues i tres copes. La temporada més gloriosa serà la 1951-952 coneguda com la del “Barçade les Cinc Copes quan es guanyen la Lliga, la Copa, la Copa Latina (queenfrontava els campions de Portugal, Espanya, França i Itàlia) i las copa EvaDuarte (antecedent de la Supercopa d’Espanya i que enfrontava els campions de LaLliga i la Copa)i la Martini &Rossi (que l’empresa de begudes organitzava entre els equips amb millor balançgolejador).
El club esdevindria molt gran i necessitava un nou estadi. Així el1957 es traslladaven al Camp Nou, del qual es va dir que seria el camp "per tota la vida", ja que s’aixeca a un solar de les Corts entre la Maternitat i el cementiri. Els terrenys del vell estadi de les Corts és requalifiquen, de zona verda privada passen a terreny edificable, i el 2 de febrer del 1966 s'enderroca i en el seu lloc s’aixequen habitatges, comerços i una àmplia zona verda.
Des del 1974 una làpida recorda aquest escenari de la història del Barça
Per un privilegi reial Barcelona inaugurava un espai destinat a les representacions teatrals. La raó d'aquest fet era recaptar fons per l'Hospital de la Santa Creu que anava justet de recursos. Totes les actuacions es farien a partir d'aquell moment on ordenessin les autoritats. Naixia el Teatre Principal, era el 1587.
Nos don Felipe por la Gracia de Dios
Rey de Castilla, de Aragón, de León, de las dos Sicilias, de Jerusalem, de Portugal, de Hungría, de Dalmacia, de Croacia, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Argave de Algeciras, de Gibaltar, de las Islas Canarias y de las Indias Orientales y occidentales Islas y Tierra Firme del Mar Océano, archiduque de Austria, duque Borgoña, de Brabante, de Milán, de Atenas y de Neopatria, Conde de Abiperg, de Flandes, de Tirol, de Barcelona, de rodalies, de Cerdanya, Marqués de Oriflan y de Goccamo &c
Por cuanto por parte de los administradores del Hospital General de Santa Cruz de nuestra ciudad de Barcelona nos ha sido hecha relación: que como las rentas y entradas de dicho hospital sean muy pocas y grandes los gastos que en él se ofrecen, por la multitud de pobres, y enfermos, que en él se recogen, padecen muy grandes necesidades, suplicándonos humildemente, que para algún remedio en ella, fuésemos servido conceder, y otorgarles, que llegando a la dicha ciudad, cualquier Comediantes o Representantes de comedias, no puedan representar aquellas, sino en la parte o lugar donde el dicho Hospital o sus administradores le señalasen, de manera, que les pueda resultar el provecho, que en otras partes se podrá haber, y suelen pagar así los que representan, como los que van a oír dichas comedias. Y nos por consideración de lo susodicho, lo habemos tenido por bien.
Por ende con tenor de la presente de nuestra cierta ciencia, y Real autoridad liberalmente, y consulta, concedemos y otorgamos de gracia especial a los dichos administradores, que ahora son, o por tiempo fueren de dicho Hospital General de Santa Cruz de Nuestra ciudad de Barcelona, que siempre, que acudieran en ella cualquier Representante o Comediantes de Cualquier fuerte o condición que sean, no puedan representar aquellas en ningunos lugares públicos, sino a donde les fuese señalado por dichos administradores de manera que al dicho hospital le resulten y hayan de resultar todos aquellos provechos, que en otras partes se podrían haber, y han acostumbrado pagar, así los representantes, como los que van a oir dichas Comedias. Queremos empero, que no puedan ser representadas, sino aquellas, que primero fueren aprobadas por el Obispo o Inquisición de Barcelona.
Por el cual al serenísimo Don Felipe Príncipe de las Asturias y de Gerona, Duque de Calabria, de Montblanc, Hijo Primogénito Nuestro muy amado y después de nuestros cargos, yf elices días en todos nuestros reinos y Señoríos inmediato Heredero y legitimo Sucesor, declarándole nuestra voluntad, le decimos y rogamos, y a los Ilustres nuestro Lugarteniente, y Capitán General Venerable, Magníficos y amados Consejeros nuestros, canciller, Regente de la Chancillería y doctores de nuestra Real Audiencia, Portanvozes de nuestro General Gobernador, Maestre Racional, Bayle General, Vegueres, Bayles, Sots Vegueres, Sots Bayles, Alguaciles, Vergueros, Porteros, y otros cualquiera Oficiales, y Súbditos nuestros, en los nuestros Principado de Cataluña, y Condados de Rosellón y Cerdaña, constituidos y constituidores, decimos, y expresamente mandamos, que la presente nuestra gracia, y merced, y todo en lo en ella contenido yuxta fu ferie, y tenor, tengan, guarden, y observen, tener, guardar y observar hagan firmemente, y no hagan, ni permitan que sea hecho lo contrario, en manera alguna, si el dicho Serenísimo Príncipe nos desea complacer, y los demás oficiales y súbditos nuestros, nuestra gracia tienen cara, y allende de nuestra ira, e indignación, en pena de mil florines de oro de Aragón de los bienes del que lo contrario hiciese, irremisiblemente exigidores, y nuestros Reales Cofres aplicadores, desean no incurrir. En testimonio de lo cual mandamos despachar la presente, con nuestro Sello Real común pendiente sellada.
Dada en la nuestra Villa de Madrid a veinte y cinco días del mes de Julio, del año del Nacimiento de Nuestro Iesu Christo de mil quinientos ochenta y siete, y de nuestros Reinos, es a saber de la citerior Sicilia, y de Ierusalem, treinta y quatro: deCastilla, de Aragón, y citerior Sicilia y de los demás, trenta y dos, y dePortugal, ocho.
Ara que a Barcelona vivim, pel que a la literatura es refereix, una setmana negra, la sisena ja, m’agradaria recordar un interessant llibre publicat pel Ramon Espelt amb el títol Ficció criminal a Barcelona, 1950-1963, a l’editorial Laertes l’any 1988. Aquest professor de matemàtiques i aficionat al cinema fa un repàs a un gènere que va tenir una forta difusió a la nostra ciutat, lloc de producció i també escenari d’una sèrie important de pel·lícules. És un llibre preciós que recull 65 pel·lícules rodades en 13 anys en la que desfilen per la ciutat lladres, assassins i timadors, detectius,policies i jutges. Moltes d’aquestes pel·lícules són difícils de trobar però algunes es poden visionar amb sort. Us recomano paciència i estar atents, el crim pot aparèixer on menys ho sospitem.
Per anys, aquestes 65 pel·lícules de les quals parla el llibre són:
(1950) BRIGADA CRIMINAL d'Ignacio F. Iquino i APARTADO DE CORREOS 1001 de Julio Salvador
(1951) DUDA de Juli Salvador i LA FORASTERA d'Antonio Román
(1952) ALMAS EN PELIGRO d’Antonio Santillán, MERCADO PROHIBIDO de Xavier Setó i PERSECUCIÓN EN MADRID d'Enrique Gómez
(1954) JUZGADO PERMANENTE de Joaquín Luis Romero Marchent, HAY UN CAMINO A LA DERECHA de Francisco Rovira-Beleta, EL PRESIDIO d'Antonio Santillán, RELATO POLICIACO d’Antonio Isasi-Isasmendi i LOS GAMBERROS de Juan Lladó
(1955) LOS AGENTES DEL QUINTO GRUPO de Ricardo Gascón, LA CANCIÓN DEL PENAL de Jean Sacha, EL FUGITIVO DE AMBERES de Miguel Iglesias, CONTRABANDO de Lawrence Huntington i Julio Salvador, YO MATÉ de José María Forn, EL CERCO de Miguel Iglesias i SIN LA SONRISA DE DIOS de JulioSalvador
(1956) SITIADOS EN LA CIUDAD de Miguel Luch, CAMINO CORTADO d’Ignacio F. Iquino, NUNCA ES DEMASIADO TARDE de Julio Coll, PLEITO DE SANGRE de Ricardo Gascón, LA MELODÍA MISTERIOSA de Juan Fortuny i 1956 EL OJO DE CRISTAL d'Antonio Santillán
(1957) DELINCUENTES de Juan Fortuny i MANOS SUCIAS de José Antonio de la Loma i Marcello Baldi
(1958) DISTRITO QUINTO de Julio Coll, LOS OJOS EN LAS MANOS de Miguel Iglesias, CUATRO EN LA FRONTERA d'Antonio Santillán, SU PROPIO DESTINO de Giuseppe Vari, AVENIDA DE ROMA 66 de Juan Xiol, CITA IMPOSIBLE d’Antonio Santillán i EL AVENTURERO de Kenneth Hume i Ricardo Gascón
(1959) UN VASO DE WHISKY de Julio Coll, SENDAS MARCADAS de Juan Bosch, LOS COBARDES de Juan Carlos Thorry, AVENTURAS DE TAXY KEY: LA MANO CORTADA, SOMBRAS DE UN SUEÑO o LA CASA DEL LAGO d’Alberto G. Nicolau, Arturo Buendía i Juan Fortuny, A SANGRE FRÍA (TRAMPA AL AMANECER) de Juan Bosch i BUEN VIAJE, PABLO d’Ignacio F. Iquino
(1960) LLAMA UN TAL ESTEBAN de Pedro L. Ramírez i LOS DESAMPARADOS d’Antonio Santillán
(1961) NO DISPARES CONTRA MÍ de José María Nunes, MUERTE AL AMANECER de José María Forn, PASAPORTE AL INFIERNO de Cecil H. Williamson i Ramón Quadreny, FUGA DESESPERADA de Robert Vernay i José Antonio de la Loma, JUVENTUD A LA INTEMPERIE d’Ignacio F. Iquino i HAN MATADO AUN CADÁVER Julio Salvador
(1962) LOS ATRACADORES de Francisco Rovira-Beleta, PALMER HA MUERTO de Juan Fortuny, ¿PENA DE MUERTE? de José María Forn, AL OTRO LADO DE LA CIUDAD d’Alfonso Balcázar i REGRESA UN DESCONOCIDO de Juan Bosch
(1963) SENDAS CRUZADAS de Juan Xiol, LA CUARTA VENTANA de Julio Coll, CARTA A UNA MUJER de Miguel Iglesias, LA RUTA DE LOS NARCÓTICOS de José María Forn, TRAMPA MORTAL d’Antonio Santillán, LA GRAN COARTADA de José Luis Madrid i A TIRO LIMPIO de Francisco Pérez Dolz
(1964) LOS CULPABLES de José María Forn, CRIMEN de Miguel Lluch i SENDA TORCIDA d’Antonio Santillán
(1965) LA EXTRANJERA de Juan Xiol i EL PRECIO DE UN ASESINO de Miguel Lluch
Les gàrgoles són un component funcional a un edifici, és el darrer dels elements del sistema utilitzat per recollir l’aigua de la pluja i llançar-lo fora de la línia de murs i fonaments d’una construcció. Mitjançant les gàrgoles l’aigua de la pluja es projecte a certa distància d’una construcció. Per complir aquesta funció la gàrgola podem dir que és un canaló que sobresurt del nivell del mur i que es repeteix, separat, a determinada distància l’un de l’altre. Diuen que l’origen etimològic li ve d’aquesta funció. Sembla que gàrgola deriva del francès, gargouiller diuen que és produir el soroll que fa un líquid dins un tub, la paraula deriva del grec gargaritzó seria l’equivalen al nostre “fer gàrgares”.
Si tornem a la gàrgola, on aquesta es presenta plenament espectacular és als gran edificis religiosos, sobretot a les catedrals. A la gran casa de Déu, les gàrgoles no només són elements funcionals que fan evacuar l’aigua sinó que, a més, adquireixen la categoria de símbols: la seva forma es complica, adopta formes monstruoses i salvatges i es presenta com una catàleg de bèsties horribles. Així la llegenda explica la raó del seu origen en temps molt reculats. Abans, les bruixes i males dones, permanentment enfadades amb les processons religioses, tenien el costum d’escopir al pas de la sagrada forma pels carrers de la ciutat i, per aquest motiu, van ser castigades i convertides en monstres de pedra que escopirien l’aigua de la pluja.
La forma monstruosa de les gàrgoles de les grans catedrals ha portat a buscar explicacions de la seva raó de ser. S’ha apuntat que són monstres que protegeixen l’espai interior, éssers condemnats però penedits que troben la seva protecció als voltants de les esglésies. També s’ha dit que potser representen el mal que té negat l’entrada l’interior i per això es gira violentament i ens mira entre amenaçadorament i trista. Potser les dues explicacions unides són possibles. Són les gàrgoles éssers condemnats que ens adverteixen de que cal ser bons en aquest món? Els símbols d’altres temps sovint se’ns escapen.
Ja que no en traiem l’aigua clara potser és millor delectar-nos amb la seva visió: Si ens fixem en la catedral de Barcelona les millors gàrgoles, les més antigues, són a la zona de l’absis, allà trobem una veritable animalada. Animals exòtics, mítics, salvatges i domèstics escupen l’aigua de la pluja. Si mirem amb deteniment, allargant el coll i forçant una mica la vista les veurem allà dalt.
Des de la plaça de Sant Iu a la porta de la Pietat trobem
Ara que el fred apreta s'ha de vigilar que no ens amenaci un terrible enemic: la grip. Fantàstic l'anunci que publicava fa molts anys la Vanguardia: afortunadament hi ha coses antídots que tot ho vencen com són aquelles pastilles Soler.
Per feina, fa uns quants anys, havia d'anar al Chillida Leku. Tenia ganes de veure el que havia sortit del treball d’un dels artistes que més impacte m’han provocat. Ja coneixia La plaza de los fueros a Vitoria, El Peine de los vientos a Donosti o l’Elogio de l’horizonte a Gijón i em feia molta il·lusió passejar per un lloc on es respirava la seva obra. A la pàgina web sempre m’ha fet meditar el text que encapçala a informació:
"Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra." Apart del caràcter volumètric que te tota escultura, de l’espai que ocupa, Chillida pensava l’obra segons les característiques de l’espai on havien de situar-se, una idea que es troba en tots els seus treballs.
Doncs ara que ja no es pot caminar pel caserío de Zabalaga i pel seu jardí amb roures, magnolis, acers, ferros i granits; ara que ha tancat, espero que per poc temps, he decidit buscar el nostre Chillida-Leku particular barceloní, us convido a passejar pels llocs de Chillida sense sortir de la ciutat. Curiosament tenim quatre grans treballs del donostiarra que afirmava que amb els alemanys, els catalans som els que millor entenem la seva feina.
Les vostres passes us portaran primer al MACBA, el rovell de l’ou del Raval del seny, on des de les festes de la Mercè del 1998 llueix el seu mosaic Barcelona. Ocupa una de les parets mitgeres resultants dela reforma del sector que va culminar el novembre de 1995 amb la inauguració de l’edifici blanc de Richard Meier. Es tracta d’una obra no gaire habitual en el treball de l’artista i respon a la voluntat de portar l’art contemporani a l’exterior del museu. És un mural constituït per un conjunt de 416 plaques regulars de formigó cuites dues vegades, la segona vegada un cop pintades per aconseguir la tonalitat negre i blanc-ocre. La peça, ideada per Chillida, va ser elaborada a Grasse, la ciutat francesa del perfum, i pot ser desmuntada fàcilment en cas que sigui necessari. Les seves dimensions són considerables, 15,5 m de llargada x 6 d’alçada. Està situada a tres metres del terra per evitar agressions de qualsevol tipus. Com a curiositat l’obra es troba a Barcelona gràcies a la tasca de mecenatge de l’empresa Sara Lee, que comercialitza els sostenidors Wonderbra i dels calçotets Abanderado.
Continuant la passejada pel Chillida-Leku barceloní, cal arribar-hi fins a la plaça del Rei on destaca un nou treball de l’escultor, Topos, instal·lat, seguint les indicacions de l’escultor amb la complicitatd’Oriol Bohigas i la incredulitat de la seva esposa Pilar Belzunce. Es diu que Chillida va triar aquest emplaçament ja que la seva forma tridimensional de l'escultura encaixa amb la que creen els edificis de la plaça i també pel fet que les formes arrodonides que presenta es combinen amb les finestres de l'anomenat mirador del rei Martí. L’obra va ser adquirida per l’Ajuntament d’entre les que composaven l’exposició antològica que entre el 16 de gener i el 2 de març de 1986 es realitzava a la Fundació Miró. La peça adquirida era un ferro d’unes 7 tones de pes, fet que va portar a reforçar el sector del subsòl arqueològic de la plaça en el punt on descansa. S’ha dit que la seva tria va coincidir en el fet que entre les formes de l’escultura apareixen una sèrie de formes corves que recorden la B de Barcelona. Les crítiques a la instal·lació del Chillida a la plaça van ser nombroses i hi ha es va dir d’ella que semblava un urinari; una de les llegendes urbanes diu que un grup de turistes, una nit a la ciutat, li la va onar aquest us.
La història del Topos no es pot separar de la tercera part del nostre particular Chillida-Leku, L’elogi de l’Aigua al parc dela Creueta del Coll. Chillida va ser un dels artistes en els quals van pensar els encarregats de la transformació de la ciutat en temps olímpics per coronar la transformació de la ciutat. Chillida va venir a la ciutat per veure els espais que serien sotmesos a transformació i va quedar gratament impressionat per l’espai que avui és el parc de la Creueta el Coll i va començar a pensar en una peça que fos la seva interpretació del mite de Narcís, convertit pels deus en flor de tant mirar-se a les aigües d’un riu. Chillida va pensar en una peça penjada sobre l’aigua. L’obra és un enorme formigó d’unes 54 tones que presenta un aspecte de lleugeresa a causa de presentar-se sustentat a l’aire per gruixuts tirants. Sota l’escultura hi ha un immens llac, Chillida afirmava que ell havia fet mitja escultura i que l’altra meitat la feia l’aigua. L’escultura va ser inaugurada l’any 1987 a un parc que havia estat una antiga pedrera i que es converteix en un saló de banys i sol a l’estiu.
Però aquí no s’esgota la presència de l’escultor a la nostra ciutat, si fins aquí s’ha recollit la presència d’obra de Chillida entre les obres d’art públic, ara toca pensar en el Chillida de museu. Si anem ala Fundació Miró podrem veure la primera de les obres del donostiarra a la nostra ciutat es tracta d’un altre enorme bloc de formigó que va ser instal·lat a un dels patis de la Fundació al costat d’un garrofer trasplantat des de Tarragona i ara dins dels murs.
El novembre de1889 un empresari nord-americà es troba a Barcelona, fa uns anys que ha iniciat un negoci amb dos socis. S’anomena John Burke i és l’encarregat de la logística i la promoció d’un negoci que té la intenció d’establir-se a uns dies a Barcelona. Burke ha estat mirant un solar prop a Barcelona on poder desenvolupar la tasca que té entre mans. Demana els permisos i també pensa que cal anunciar-ho a la premsa i pels carrers de Barcelona. Tot ha de sortir a la perfecció. John Burke contracta la publicitat amb els 14 diaris i revistes que es publiquen Barcelona. Tothom ha de saber que es presentarà a Barcelona un nou espectacle: el Buffalo Bill’s Wild West.
Buffalo Bill és el famós Will Cody, nascut a Le Claire Iowa (1846). La seva vida ha deixat deser la vida d’una persona normal per esdevenir un mite en vida. És famós per les seves proeses com a correu per l’oest i caçador de búfals durant la construcció del ferrocarril, proeses que ell mateix ha explicat en una autobiografia que publica el 1879.
A conseqüència de la seva popularitat li sol·liciten, l’any 1872, la seva intervenció en una obra de teatre que es podrà veure a diverses ciutat nord-americanes durant més d’una dècada. L’experiència agrada a l’home dels bigotis i la perilla i, per obtenir uns bons rendiments a la seva fama, decidirà muntar un circ on participin indis i cowboys, cavalls indomables i búfals amb la finalitat de mostrar la conquesta històrica del far west o la victòria de la civilització sobre la natura salvatge. Els seus socis en la nova aventura són l’empresari que ja coneixem, John Burke, i Nate Salsbury que es farà càrrec de la direcció escènica i artística. La nova experiència s’inicia l’any 1883 i, desprès de girar pels Estats Units i Canadà, arribarà a la vella Europa on serà una atracció que ha de triomfar allà on es realitzin les Exposicions Universals. El 1887 va a Londres a celebrar el jubileu de la reina Victòria i dos anys després tornarà a Europa. És en aquells anys quan l’espectacle del salvatge oest trepitja Barcelona.
Aquest és l’anunci que apareix a la premsa (extret de la Vanguardia, 18 de desembre de 1889).
El 18 de desembre hi ha una gran expectació al moll de sant Beltran. Des de les 8 la gent espera amb ànsia l’arribada del vapor Palma que porta a la troupe i els animals que ja han admirat els espectadors que han gaudit de l’espectacle a Londres, Paris i altres ciutats.
Són les 10 quan el vaixell arriba a Barcelona. Abans de desembarcar sanitat farà una inspecció per veure que tot està en ordre.
Hi ha 184 persones a bord entre indis, cowboys i mexicans, 149 cavalls i 20 búfals, d’aquests darrers sembla que només hi havia 800 exemplars lliures als Estats Units. Nomès hi manca el protagonista, Buffalo Bill vindrà a la ciutat enferrocarril ja que no se’n refia massa dels aparells que suren a l’aigua. Posen una àmplia passarel·la per on baixen els cavalls, els búfals els desembarquen amb una grua. Als barcelonins els hi crida l’atenció els indis sioux, cheyenes i arapahos: són alts, tenen la veu greu, el cabell llarg i no tenen pèl a la cara. La Vanguardia deia al respecte:
“Barcelona tuvo el gusto de ver pieles-rojas de la gran familia americana en 1493 cuando Cristóbal Colón regresó de su primer viaje, siendo recibido en nuestra ciudad por los reyes católicos.
… Barcelona que ha visto trabajar en sus teatros árabes, singaleses, tártaros, mongoles, etc... no había visto aún en su verdadero traje á los hijos de las praderas norteamericanas hasta el día de ayer en que les vio aparecer con sus túnicas de piel da antílope adornado con púas de puerco espín y sus típicos mocasines, con el rostro pintarrajeado á la usanza de su país y llevando también sus propias armas y arreos de la vida nómada.
Los indios de la América del Norte, algo distintos de los fueganos y sudamericanos, como tambiénde los toltekas de la región central, pertenecen en su mayoría á la tribu delos Siux, y hablan la lengua narcotah que algunos sabios comparan al dialecto de los tártaros manchues. Lo cual puede probar que en épocas remotas los hijos del Asia invadieron las llanuras del Alaska, pasando el estrecho de Bering.
Esta raza que no nos ha hecho ningún mal y que tan bien acogió á los primeros europeos, causa verdadera tristeza á los hombres pensadores al verla destinada á fundirse ante los rayos de la civilización moderna que de día en día va extendiendo sus conquistas hacia el Lejano Oeste como denominan los yanquees a la extensa pradera americana”.
A les 4 de la tarda ja està tot enllestit, el vaixell ja està buit i començarà una desfilada per la ciutat fins a l’hipòdrom que s’ha muntat a un solar situat entre els actuals carrers Aribau, Rosselló i Muntaner, just a la part del darrera de l’Hospital Clínic. Allà s’ha muntat el Wild West Camp on es s'aixequen grans tendes per acollir els cavalls, uns 10 tipis coberts amb lona on dormen grups de 5 o 6 indis, una tenda amb lliteres on dormen els cowboys, una altra pels vaquers, una altra pels tramoistes i també s'aixequen un taller-dipòsit, un carro-farmàcia, el camerino de Annie Oakley, una de els estrelles del show i un carro per vendre tickets que es situa al carrer Muntaner.
L’hipòdrom on es desenvoluparà l’espectacle té forma ferradura amb graderies envoltant la pista i un costat obert i cobert amb una lona i per on fan la seva aparició els artistes i els cavalls. Tot està preparat per l’estrena a la nostra ciutat de l’espectacle del salvatge oest de Buffalo Bill.
A Barcelona es va veure un curiós espectacle que, segons expliquen, es dividia en tres parts: presentació dels costums de l’Oest, demostració de munta a cavall i exercicis de tir. Destacava la participació d’algunes autoritats en l’espectacle: a la simulació de l’assalt a la diligència hi anaven muntats els més populars entre els espectadors que eren alliberats per uns valents encapçalats per Buffalo Bill. Diuen que els búfals no van tenir gaire bona acollida, ja que els espectadors, acostumats a les curses de braus, trobaven poc ferotges els parents americans dels animals que s’enfrontavenamb els toreros.
Les dates triades per l’exhibició no eren les millors, cinc setmanes d’hivern en les quals el temps no va acompanyar i que va provocar la suspensió d’algunes de les representacions. Hem de tenir en compte que l’espectacle era a l’aire lliure ja que l’hipòdrom era obert. També s’ha apuntat que l’elevat preu de els entrades va limitar la presència d’espectadors. Malgrat tot, el dia de la presentació es parlava d’una assistència nombrosa que no baixava de les 7.000 persones. Tota la troupe de genets, cowboys i indis va marxar de la ciutat el 22 de gener, també en vaixell, amb destí a Nàpols, propera parada de la seva exhibició.
(fotografia publicada a la Vanguardia, de l'arxiu de Jordi Palmés)
S’expliquen algunes anècdotes de l’estada de la troupe a la ciutat. Buffalo Bill no dormia amb els homes que treballen a l’espectacle, per ell s’havia reservat un dels més luxosos hotels de la ciutat: el Quatre Nacions a la Rambla. Expliquen que un dia va llevar-se amb un enorme mal de queixal i va ser conduït a l’Hospital de la Santa Creu on li fou extret. Posteriorment, el queixal de Buffalo Bill era un dels tresors que es podien veure a un armari de l’Hospital fins que un dia va desaparèixer per sempre més. Un col·leccionista nova poder resisitir la temptació i se'l va endur. Potser algun descendent del lladregot encara té a casa seva aquell famós queixal. Però sospito que la dentadura de Buffalo Bill va sortir de la ciutat amb tota les seves peces.
També diuen que pocs dies després de la instal·lació de la troupe a la ciutat van desaparèixer dues nenes. Esverats els pares de les criatures van denunciar els indis salvatges dient que només ells podien ser els culpables del rapte de les nenes i que sospitaven que se les havien menjat. Malgrat les explicacions dels organitzadors que argumetnaven el caràcter vegetarià dels indis, no es va aclarir el cas fins que dies més tard les nenes van aparèixer sanes i estàlvies.
També s'ha parlat de la mort d’entre cinc i onze indis a Barcelona a conseqüència de la triple epidèmia de febre, còlera i verola que aquells dies assolava la ciutat. Al llibre de Jordi Marill, Aquell hivern ... l’espectacle de Buffalo Bill a Barcelona no acaba de resoldre el misteri i sosté que, per inexistents, mai es trobaran les sepultures dels indis que es creia hi ha havia al cementiri vell. Es sap, però, de dos indis ingressats a l’Hospital de la Santa Creu, Charging Crow de 19 anys i Black Hawk de 25, però donats d’alta el 27 de febrer.A altres ciutats si es van produir la mort d'alguns indis i es sap que elss eus cosos van ser enviats als Estats Units.
Per saber més i poder recrear aquells dies de l’espectacle a la ciutat, apart del que va dir la premsa de l’època i del llibre del Jordi Marill que ja he comentat, hi ha un vell llibre d’Angel Zavala, Buffalo Bill y su épocai també, recentment, la publicació de la novel·la Barcelona far west, sortida de la ploma (mai millor dit) de Jordi Soler.
El llibre que més vegades he llegit és molt breu. En unes poques però intenses hores ja l'acabo i per això crec que m'agrada tant rellegir-lo. Cada cop que agafo Sin notícias de Gurb de l'Eduardo Mendoza ho passo d'allò més bé. Hi ha tanta ironia a l'hora d'explicar per boca d'un marcià com és la ciutat que no deixo de somriure. Entre les pàgines del llibre m'agraden especialment aquells paràgrafs que constitueixen una mena d'oracle: el que Mendoza diu abans de les Olímpiades acaba passant. Em refereixo a quan, un diumenge, el marcià protagonista, recercant a Gurb, parla de la bicicleta i del que hauria de ser un perfecte servei similar a l'actual bicing.
14.00Me visto y salgo a dar un paseo. El tiempo es cálido y hay poca gente en la calle. Muchas familias se han ido a pasar el fin de semana en el campo en su segunda residencia. Todo está cerrado a cal y canto: las tiendas, por supuesto, y también los bares y los restaurantes. A mí, plim. Tal como tengo el estómago, soy incapaz de comer nada.
14.20Encuentro abierta una tiendecita de artículos deportivos que durante los días laborables no vende una escoba. Quizá por esta razón abre los domingos y alquila bicicletas. Alquilo una bicicleta. Es un aparato muy simple de concepción, pero sumamente complicado de manejo, pues requiere el uso simultáneo de las dos piernas, a diferencia del andar, que permite dejar una pierna muerta mientras se avanza la otra. Aeste gesto o fracción de gesto (según se mire) se da el nombre de pisar.Si al andar se va colocando el pie izquierdo a la derecha del pie derecho y luego, en el gesto o fracción de gesto siguiente, se procede del modo inverso, esto es, colocando el pie derecho a la izquierda del pie izquierdo, la resultante se llama pisar con garbo.
15.00Como la calle dispone de una pendiente pronunciada, el paseo en bicicleta se subdivide en dos partes bien distintas entre sí, a saber a) bajar, b) subir. La primera parte (bajar) es una gozada; la segunda (subir), una tortura. Por suerte, la bicicleta lleva adosados a ambos lados del manillar sendos frenos. Los frenos, al ser accionados, impiden que la bicicleta adquiera una velocidad creciente o acelerada en la bajada. En la subida, los frenos impiden que la bicicleta se vaya hacia atrás.
17.30Devuelvo la bicicleta. Elejercicio me ha abierto el apetito. Encuentro abierta una churrería y me como un kilogramo de churros, un kilogramo y medio de buñuelos y tres kilogramos de pestiños.
18.00Me siento en un banco de la calle a hacer la digestión. El tráfico, que hasta ahora era prácticamente inexistente, se va densificando por momentos. Esto sucede porque todo el mundo está volviendo a la ciudad. En los accesos a la ciudad se producen retenciones, que a menudo alcanzan el grado de importantes retenciones. Algunas de estas retenciones, sobre todo las denominadas importantes retenciones, duran hasta el próximo fin de semana, de modo que hay personas desafortunadas (y familias enteras) que se pasan la vida yendo del campo a la retención y de la retención al campo, sin llegar a pisar nunca la ciudad en la que viven, con el consiguiente menoscabo de la economía familiar y la educación de los niños.
La densidad del tráfico es uno delos problemas más graves de esta ciudad y una de las cosas que más preocupado tiene a su alcalde, también llamado Maragall. Éste ha recomendado en varias ocasiones el uso sustitutivo de la bicicleta y ha aparecido en los periódicos montado precisamente en una bicicleta, aunque, la verdad sea dicha, nunca lleva trazas de ir muy lejos. Quizá la gente haría más uso de la bicicleta si la ciudad fuera más llana, pero esto tiene mal arreglo, porque ya está casi toda edificada. Otra solución sería que el Ayuntamiento pusiera bicicletas a disposición de los transeúntes en la parte alta de la ciudad, con la cuales éstos podrían ira al centro muy deprisa y casi sin pedalear. Una vez en el centro, el propio Ayuntamiento (o, en su lugar, una empresa concesionaria) se encargaría de meter las bicis en camiones y volverlas a llevar a la parte alta. Este sistema resultaría relativamente barato. A lo sumo, habría que colocar una red o colchoneta en la parte baja de la ciudad para impedir que los menos expertos o los más alocados se cayeran al mar una vez efectuado el trayecto descendente. Quedaría pendiente, claro está, la forma en que la gente que hubiera bajado al centro en bicicleta volviera a la parte alta, pero esto no es cosa que deba preocupar al Ayuntamiento, porque no es función de esta institución (ni de ninguna otra) coartar la iniciativa de los ciudadanos.
Quan l’any 1968 s’inaugurava la terminal de l’aeroport del Prat, obra de l’arquitecte Eduardo Aguirre Bassat i de l’enginyer Vicente Cudos Samblancat, va quedar un ampli mur a la façana pensat per una obra d’art que havia de ser, com ja s’havia fet a la seu de la UNESCO a París ia la Universitat de Harvard, un gran mural fruit del treball de Miró i Josep Llorens Artigas. El setembre de 1970 va quedar instal·lada i constituïa una bona manera de donar la benvinguda als viatgers que arribaven a la ciutat per aire.
Miró va pensar en dues obres més que servissin, en el mateix sentit, per donar la benvinguda als que arribaven a la ciutat. Així, sis anys més tard, el 1976, i al mig de la Rambla s’instal·lava una nova obra de Miró per donar la benvinguda a aquells que arribaven a la ciutat per mar. Era un paviment multicolor. Així, a la Rambla hi ha una obra d'art pensava per ser trepitjada i no ser vista i protegida a un museu.
L’última benvinguda, a aquells que arribaven per terra, va instal·lar-se 7 anys després, el maig de 1983, al lloc on hi havia hagut l’escorxador de la ciutat i transformat en parc, s'anomenava des d’aquell moment el Parc Joan Miró. L'obra duia el curiós nom de Dona-bolet amb barret de lluna i tothom la coneix com Dona i ocell.
L'obra acolorida de Miró serveix per donar la benvinguda als que arriben a la ciutat per qualsevol mitjà.
Explica el mestre Permanyer que el terme més adient per designar l’agrupació de cases que trobem a l’Eixample és mansana. És un neologisme usat pel propi Cerdà i que deriva del llatí; mansio/mansionis es pot traduir com habitació o casa. El terme no s’ha utilitzat en català però sí que tenim la seva transcripció en castellà, parlem de “las manzanas del Ensanche”mentre en català s’utilitza “les illes de l’Eixample”. Manzana en català és poma, però no és el mateix la fruita que els habitatges.
De les cases del passeig de Gràcia entre els carrers de Consell de Cent i d’Aragó se’n diu l’illa de la discòrdia. Diuen que la discòrdia és la que provoquen els edificis que composen l'illa. Realment, penso que l’origen d’aquesta denominació no és massa correcte en català, en canvi sí que ho és en castellà. El qualificatiu no fa referència a l’illa o mansana pròpiament dita, sinó a una poma. Hem de buscar a la mitologia clàssica per trobar l’origen: a la poma de la discòrdia, també coneguda com el Judici de Paris.
Diuen que al casament de Peleu i Tetis van ser convidats tots els deus de l’Olimp i només va quedar exclosa Eris, la deesa de la discòrdia, ja que la seva influència negativa podia perjudicar la nova parella. Però Eris es va assabentar i va acudir a la festa. Quan tothom festejava feliçment, Eris va llençar una poma d’or i va dir que havia de quedar-se-la la deessa més bella. Zeus va pensar que el millor jutge devia ser un humà, i va triar a Paris, fill del rei de Troia. Tres van ser les deesses aspirants a la poma destinada a la deessa més bella: Hera, l’esposa de Zeus, Atenea i Afrodita. Totes tres van voler convèncer Paris i, per buscar els seus favors, fins i tot van recórrer al xantatge. Hera oferia a Paris el poder, així endevindria el més poderós de la terra, Atenea la saviesa, per tant seria el més savi de tots, i Afrodita l’amor, segons això ninguna dona se li resistiria. Paris, no ho va dubtar i va escollir Afrodita i d'aquesta manera es va beneficiar de l’amor de la dona més bella del seu temps, Helena, esposa de Menelao, rei d’Esparta. Com Helena va anar-se a Troia, el seu marit, decidí començar una guerra contra aquesta ciutat. Així va començar la mítica batalla.
Però que té a veure aquesta història amb la nostra illa de cases, amb la nostra mansana meravellosa? Doncs que allà tenim tres deesses en pedra entre els quals hauríem de triar com ho va fer Paris. Tenim:
La casa Lleó Morera (1902-1906) de Lluís Domènechi Muntaner
La Casa Amatller (1898-1900) de Josep Puig i Cadafalch
La Casa Batlló (1904-1906) d’Antoni Gaudí
Quina és la vostra elecció? La meva no la tinc clara. Les tres obres són excel·lents. Afortunadament no sóc Paris i no he de triar la més bella. Fareu el mateix vosaltres o en teniu una de favorita?
Els vitralls de l'església de Santa Maria del Mar són moderns. Durant la guerra civil, l'església va estar cremant onze dies i el conjutn dels vitralls va reventar pels quatre cantons. L'edifici quasi cau en pes, però, miraculosament, encara llueix al barri de la Ribera. Inmmediatament, van pensar en la necessitat de restaurar-la i d'omplir aquelles finestres buides amb nous vitrallls. Un únic vitrall resta dels antics, era en restauració a un taller i van poder-lo posar de nou al seu lloc. Però no vull parlar avui d'aquell vitrall del Judici que encara llueix a una de les finestres altes de l'edifici, sino d'un petit detall que hi ha a un dels vitralls de la capçalera. Allà hi destaca l'escut del Barça. El motiu de trobar-lo allà l'hauriem de trobar-lo en el paper de mecenes que el Barça va fer. El que és més que un club va finançar un dels vitrallls de l'església i per aquest motiu encara es pot veure l'escut. Sembla clar que amb aquesta presència els jugadors que cada setmana defensen els colors blau i grana tenen una ajuda especial en santa Maria la culé.
La Rambla és generosa, tothom hi cap i tothom s'hi sent a gust. Del més bo al més dolent, del més famós al més desconegut, del més ric al més pobre, del més guapu al més lleig tots tenen el seu raconet a la via més popular de la ciutat. La generositat de la Rambla es mostra especialment quan es celebra la seva Festa Major. Pels volts del 7 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser, patrona de la Rambla, la principal artèria de la ciutat es guarneix amb les seves millors gales. La Rambla bull al celebrar-se una de les seves principals diades. Entre els actes de la festa destaca el nomenament de Ramblista d'Honor, lliurat per primer cop el 1962, quan ho va rebre els aleshores l'alcalde Porcioles. Des d'aquell any, són molts els que han rebut aquest títol i la llista és llarga.Entre ells hi sóc jo. Sóc ramblista d'honor des de l'any 1977, quan només tenia 11 anyets. Vaig ser un ramblista d'honor precoç però hi ha qui em va guanyar i el va rebre amb poques hores de vida. El meu no és un guardó a títol particular, aquell any ho vam ser tots els ciutadans de Barcelona. Estic molt content i voldria agrair a l'Associació d'Amics, Veïns i Comerciants aquest honor i la responsabilitat que comporta.
Sempre que s'atorga un premi s'hauria de fer de la mateixa manera. Un/una seriós/seriosa presentador/presentadora hauria de presentar els candidats. Un cop fet el repàs dels possibles premiats recolliria un sobre tancat, l'obriria i hauria de dir les paraules magiques: " ... and the winner is ...". Tot acabaria en una aclaparant ovació. Avui vull parlar d'un premi faranduler. És el Sebastià Gasch atorgat pel FAD. Des del 1976, en que el va rebre El Molino, les sales d'espectacles, els artistes o els espectacles han anant rebent tres premis en suport a les arts parateatrals: el premi FAD d'Honor, el Sebastià Gasch o els Aplaudiments. El llistat és extens i es pot veure a la web dels premis. EL 1991 van triar la Rambla "per ser l’escenari públic de la ciutat il’espai més obert i plural de comunicació". Orgullosament llueix el guardó, una màscara disenyada per Joan Brossa. Fixeu-vos bé al terra quan esteu a l'alçada de dels carrer Portaferrissa i del Carme.
Fa quasi 50 que l'escultura abstracta apareixia als carrers de la ciutat. El 14 d'octubre del 1957 el dictador inaugurava les Llars Mundet. Les obres del recinte assistencial havien estat promogudes per la Diputació i l'arquitecte encarregat de la construcció, Manuel Baldrich, havia triat els treballs de Clarà, Rebull, Farré, Serra, Puigdollers, Datzira, Solanic, Domènech, Balenyà, Subirachs, Mompou, Guinovart, Planas Durà i Pruna per embellir els interiors i els jardins. Entre les peces destacava una escultura de forma novedosa, el seu autor era Josep Maria Subirachs. Per apaivagar les crítiques de la gent del règim es va donar el nom de La caritat encara que aviat recuperaria el que li havia posat l'autor i que encara porta: Forma 212.
Les crítiques per part dels artistes que havien treballat fins aleshores van ser ferotges i trobaven el seu resò a les pàgines del diari falangista La Prensa. Contrastant amb aquelles queixes va poder-se sentir la defensa d'un savi, l'Alexandre Cirici Pellicer deia que la peça era la "más importante escultura monumental de Barcelona contemporánea. Desde el ya lejano instante mediterraneísta en que Gargallo y Clarà colocaron sus excelentes piezas en la plaza de Cataluña no se había hecho nada positivo. Hoy, la estructura dinámica, inquietante, perforada, esencialmente expresiva, trágica, con complejidad y grandeza arquitectónica y una nobilísima calidad material de la obra de Subirachs pone fin a treinta años de silencio". Tres anys després, el 1960, de nou Subirachs tornava a provocar les crítiques quan una nova obra seva tornava als carrers de la ciutat. Aquesta era Evocació Marinera i havia d'instal·lar-se davant de la Comandancia de Marina al principi de la Rambla. El rebuig va ser total i acabà exiliada al final del Passeig Nacional, avui Joan de Borbó, comte de Barcelona. Estava davant de l'nstitut d'Investigacions Pesqueres, actualment inexistent. Avui encara es pot veure aquesta obra abstracta quan ens acostem a la platja. Mig segle després d'aquestes primeres obres, no hi ha quasi cap escultura pública que no pugui ser catalogada d'abstracta.
Ara fa més de 45 anys es demanava, des de la secció Cartas a "La Vanguardia" i amb el títol de "La obra del templo de la Sagrada Familia", que les obres del temple no continuessin. Signaven la carta un munt de gent amb gran coneixement: arquitectes, artistes, gent de cultura... entre ells sorprèn Josep Maria Subirachs.
Són interessants els arguments apuntats que ens haurien de fer pensar una mica.
"Sr. Director de LA VANGUARDIA
Muy señor nuestro:
Le rogamos que dé cabida en las páginas del periódico de su digna dirección a la siguiente carta, por lo cual le expresamos nuestra gratitud anticipada.
El templo de la Sagrada Familia fue iniciado el 19 de marzo de 1882, y desde hace muchos años permanece inacabado, con una obra a un ritmo lentísimo, prácticamente interrumpido. Periódicamente alguien nos recuerda el deber que tenemos de colaborar a su terminación y un sector importante de público considera la Sagrada Familia como una empresa en la que estamos comprometidos todos y cuyo abandono es una vergüenza colectiva. Se ha dedicado un día especial a recordárnoslo y a recaudar fondos para la continuación de las obras. Este día está próximo y como muchas personas participarán en la colecta convencidos de colaborar en una obra religiosa, ciudadana y artística, y como nosotros estamos convencidos de que esta labor no sólo no es positiva, sino que es contraproducente, creamos un deber exponer nuestros puntos de vista.
1º La catedral tenía como uno de sus fines agrupar a todos los habitantes de la ciudad en las grandes celebraciones religiosas; en las ciudades de hoy un enorme templo monumental no tiene sentido.
No se trata ya de construir un gran templo para toda la ciudad, que debería tener cabida para casi dos millones de habitantes, sino de construir múltiples parroquias. El urbanismo tiende en todos los campos á esta descentralización en barrios y la Iglesia que, por razones pastorales, se esfuerza en apoyarse precisamente en las entidades urbanas reales, tiende a vitalizar las parroquias como núcleos de evangelización. Tampoco para las grandes concentraciones religiosas —como lo fue el Congreso Eucarístico—tendría utilidad un templo como la Sagrada Familia; se requeriría un espacio abierto o un vastísimo espacio cubierto de características muy distintas a las del templo ideado por Gaudí. Creemos, por tanto, que la continuación de un templo dentro de esta línea es un error social y urbanístico.
2º Puede considerarse a la Sagrada Familia, desde el punto de vista de un monumento expiatorio. En este caso el templo vendría a centrar y a simbolizar el fervor expiatorio de todo un pueblo. Pero no creemos que exista este sentimiento popular, ni que nadie se sienta vinculado de veras a esta empresa colectiva de expiación. La generación de hoy no comprende que una necesidad de expiación tenga que concretarse precisamente en la construcción de un templo que costaría millones.
3º. Aunque no hubiera justificaciones sociales ni urbanísticas ni pastorales para terminar el templo, podría haber otra razón. La Sagrada Familia es obra de Gaudí y tiene un valor artístico. Olvidemos por un momento que el valor artístico de un edificio no puede desvincularse de su justificación social. Es una obra de Gaudí, es una obra de arte, y hay quien quiere verla terminada.
Ahora bien, ¿es posible terminar un edificio? A nadie se le ocurriría terminar un cuadro o una escultura, pero un edificio ¿se puede terminar sin el arquitecto que lo concibió? Quizá sería posible si existieran planos detalladísimos, si el edificio estuviese resuelto sobre el papel en todos sus puntos. Pero Gaudí tenía de la arquitectura un concepto tan vivo que creaba su obra diariamente a impulsos desordenados, con unos planos previos que servían apenas de pauta. En Gaudí hay un aspecto pictórico y escultórico que es esencial y este aspecto sólo él lo podía realizar. Sin él, la obra queda falseada y disminuida. Pero, además, no disponemos de ningún proyecto, de ningún plano auténtico de Gaudí. Esta razón es concluyente y todas las anteriores parecen innecesarias. No se puede continuar la Sagrada Familia de Gaudí porque no existen planos; todo lo que se haga son improvisaciones. Nadie que respete de veras la obra gaudiniana puede colaborar a esta mixtificación.
Estas son nuestras razones. Urbanística y socialmente el gran templo es inoperante; para la acción pastoral en la ciudad se necesitan parroquias y no grandes templos; un gran templo expiatorio de todo un pueblo es una idea fuera de época —hoy el fervor de un pueblo se expresa en otras formas, y de no ser así, el templo estaría ya terminado—; terminar un edificio sin el arquitecto que lo ideó es muy difícil; pero sí se quiere terminar según su mismo proyecto y de este proyecto no quedan planos, es ya un intento lleno de vaguedades.
¿Qué hay que hacer, pues, con lo que tenemos construido? Esto se presta a una larga discusión. Las soluciones son muchas y muy diversas. Habría que estudiarlas y elegir la mejor. Lo único seguro es que lo que ahora se está haciendo es un error, y lo único urgente es terminar cuanto antes con este error. Tiempo habrá luego para estudiar soluciones, desde convertir la actual explanada en un templo al aire libre, dejando la fachada y el ábside como un monumental retablo, hasta continuar la construcción adaptando los principios gaudinistas a las técnicas y necesidades modernas.
Reciba un atento saludo de
Antoni de Moragas, decano del Colegio de Arquitectos.
Antoni Serrahima, presidente del FAD.
Roberto Terradas, director de la Escuela de Arquitectura.
Estudiantes de la E.T.S. de Arquitectura.
Nikolaus Pevsner, director de «Architectural Reviews».
Gio Ponti, director de «Domus».
Bruno Zevi, director de «L'architettura».
Ernesto N. Rogers, director de «Casabella».
Vittorlo Gregotti, director de «Edilizia Moderna».
M. Capelladas, O. P., director de «Art Sacré»,
Carlos de Miguel, director de «Arquitectura».
Asís Viladevall, director de «Cuadernos de Arquitectura».
Le Corbusier, Ludovico Quaroni, Paolo Portoghesi, Ludovlco Belgiolso, J. A. Coderch, Manuel Valls, N.Rubio Tudurí, Antoni Bonet, Oriol Bohigas, J. M. Martorell, David Mackay, Federico Correa, Alfonso Milà, Joaquim Gili, Francesc Bassó, Vicens Bonet, Ricardo Bofill, Enric Toui, J. M. Fargas, Xavier Subías, J. M. Sastres, Josep Pratmarsó, A. Fernández Alba, R. V. Molesún, J. A. Corrales, Jesús Bosch, Javier Feduchi, J. L. Pico, C. Ortíz Echagüe, Ignacio Araujo, arquitectos.
Pere M. Busquets, O.S.B., Miguel Estradé, O. S. B., Evangelista Vilanova.
O.S.B., A. Borras, Ricard Pedrals, presbítero; Frederic Bassó, presbítero; Joan E. Jarque, presbítero; J. Alemany, presbítero; Joan Ferrando, presbítero; Casimir Marti, presbítero; Josep Bigordá, presbítero; M. Prats, presbítero; Jordi Bertrán, presbítero; Josep Hortet, presbítero; Pere Tena, presbítero.
Joan Miró, Antoni Tapies, J. Llorens Artigas, A. Ráfols Casamada, Todó, Marcel Martí, Hernández Pijoan, Subirachs, Antoni Cumella, Cesc, Oriol Maspons, Julio Ubiña, Leopold Pomés, Xavier Miserachs, André Ricard, Rafael Marquina, Jordi Fornas, Miguel Milá, Joan Gaspar, Miquel Gaspar, Manuel Dicenta, Román Gubern, Joan Prats, Oriol Martorell, J. M. Mestres Quadreny.
Roberto Pane, Gillo Dorfles, Giullo Carlo Argan, Sibyl Moholy-Nagy,
Alexandre Cirici, Camilo J. Cela, R. Santos Torroella, J. M. Valverde, A. Badia Margarit, Joan Teixidor, Joan Oliver, Joan Perucho, Salvador Espriu, Carles Soldevila, Carlos Barral, J. Gil de Biedma, J. M. Espinas, Joan Brossa, María Martinell, Lluisa Calvet, Pere Vegué, J. Gich.
Està de moda el que podríem anomenar un turisme necrològic. Els turistes atrets er aquesta corrent troben, com a principals atractius, els cementiris i els seus mausoleus, autèntiques cases dels morts tant interessants com les dels vius. També les esglésies haurien de formar part d'aquest turisme de la mort. Els paviments de les esglésies són plens de làpides que repeteixen sempre la mateixa fórmula: la sepultura s'anomena vas i apareixen, com a element identificatiu de qui les ocupa, el nom del propietari i l'ofici que realitzava acompanyat d'un símbol característic. Si ens fixem amb deteniment, quan passegem dins de les esglésies, trepitgem un munt de noms i oficis. Una de les esglésies que més m'agrada visitar és la de Sant Just i Pastor darrera de l'Ajuntament, allà hi ha una gran varietat de tombes. Algun cop, fent la visita amb gent molt jove, m'han dit que semblava que a una tomba que hi havia un semàfor. En realitat és la sepultura d'un flequer i el suposat semàfor no és altra cosa que la pala que usaven per treure el pa del forn. Curiosament tres pans ben rodons que semblen les llums del semàfor. Allà descansen el "flaqer" Jaume Monjo i els seus.
Entre el museu d'escultures a l'aire lliure que trobem la plaça Catalunya destaquen quatre grups escultòrics que representen les quatre províncies catalanes. Es tracta de quatre bronzes realitzats cadascun per un escultor diferent. Tenim:
Barcelona de Frederic Marès i Girona d'Antoni Parera
Molts són els que cada dia toquen la tortuga que s’enfila a la bústia de la Casa de l’Ardiaca. Diuen que si la toquem tindrem garantida la bona sort. Només hem de fixar-nos que la bestiola té quasi esborrades les línies característiques de la seva closca ja que les mans de les persones que busquen fortuna així ho han acabat de fer.
La bústia on s’enfila la tortuga és un dels elements curiosos de la nostra ciutat i està íntimament lligat a la història de l’edifici on es troba. La Casa de l’Ardiaca, l’actual Arxiu Històric de la Ciutat, fou la residència d’un dels religiosos que governen la ciutat. L’ardiaca és una mena de “segon bisbe”, una veritable autoritat de la diòcesis. En època renaixentista la residència va ser considerablement enriquida quan l’ocupava l’ardiaca Lluís Desplà, a ell devem la magnífica portada plateresca.
La desamortització dels bens eclesiàstics va afectar la casa que ens ocupa que va anar a parar a mans del Josep Altimira qui va posar-la en lloguer. Els llogaters que van arribar foren importants, es tractava del col·legi d’advocats de Catalunya qui encarregarien a Domènec i Montaner la reforma de l’edifici.
Sembla que a l’arquitecte li van demanar una al·legoria de la seva activitat, la justícia havia de presidir la seu i es va trobar que una bústia seria d’allò més adient. La bústia exhibeix l’escut de la institució i tres curioses figures: un grup d’orenetes, una sèrie de fulles d’heura i la tortuga. Amb aquests tres elements es volia simbolitzar la justícia que hauria de ser ràpida com l’oreneta, l’ocell que vola més veloçment, però hi havia una element insospitat, la burocràcia que, com l’heura que s'enfila per tot arreu, comporta moltes dificultats i fa que la justícia en lloc de semblar-se a l’oreneta s’assembli, per la seva lentitud, a una tortuga.
Diuen que això no va agradar al president del col·legi d’advocats i va demanar a Domènec que canviés l’aspecte de la bústia. Podia posar una inscripció on es recollís alguna de les expressions pròpies de la justícia. Sembla que l’arquitecte, que no volia canviar, va insinuar una de ben popular: “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. Davant aquesta alternativa, al final es va optar per la idea primitiva i l’oreneta, l’heura i la tortuga continuen allà un segle després de ser col·locades.
La plaça de Catalunya constitueix una mena de museu d'escultura. Allà hi són representats bona part dels escultors actius a principis del segle XX. Hi ha estàtues fetes de bronce i de pedra, escultures aïllades i grups escultòrics. Sembla que en un principi es volia omplir la plaça amb escultures que tinguessin com a temàtica la terra catalana: els rius, les muntanyes, les poblacions, la història havien de motivar la intervenció dels escultors però al final es va allunyar d'aquesta proposta. Els escultors van aportar a la plaça peces que ja tenien realitzades i lluny d'una clara referència temàtica a Catalunya va prioritzar-se el gust artístic. Malgrat tot, hi ha una sèrie de peces que ens remeten a Catalunya i en aquest sentit destaquen dos bronces: El primer, al costat mar de la plaça, és obra d'Enric Monjo i porta el títol de Dona amb Mare de Déu. La figura femenina porta a la mà una estàtua de la Verge que es pot identificar amb la Mare de Déu de Núria. L'altre, el trobem al costat Besòs de la plaça i és una obra d'Eusebi Arnau. El seu nom és Montserrat i es tracta d'una figura masculina, un home d'edat avançada, amb una llarga barba que s'ha volgut identidicr amb fra Garí, l'ermità pecador temptat pel dimoni que vagà com una bèstia per la muntanya. La figura du a la mà una imatge de la moreneta. S'explica que en els temps convulsos de la guerra civil, la població fidel de la ciutat, en el moment de passar per la plaça, s'aturava davant de les estàtues i feia una discreta prèdica, en secret, sense aixecar l'atenció es demanava el seu ajut i auxili en uns moments problemàtics. És sorprenent trobar entre tantes imatges una manifestació de pietat.
A la ciutat antiga hi havia dos barris quecompetien per ser els més importants de la ciutat. Tots dos posaven al seucostat de la balança mèrits per ser el millor barri. Cadascún tenia una esglésiacom a centre: Santa Maria del Pi i Santa Maria de Mar. El primer era el barri dels que treballaven la terra i proporcionaven el menjar necessari. El segon era el barri dels artesans i dels comerciants, els que proporcionaven la riquesa a la ciutat. Tot i ser complementaris, l’orgull de pertànyer a un d’ells i les enveges que li provocava el veïnat oposat, van provocar les típiques tibantors entre veïns. Això es notava en els comentaris: deien els de la Ribera, despectivament, que als del Pi els batejaven amb l’aigua sobrant de regar els camps. Els dels Pi responien als de la Ribera que a ells els batejaven amb l’aigua amb la que remullaven el bacallà.
L’església de cada barri llueix encara i col·loca a Barcelona entre les que conserven de lesjoies del període gòtic. Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi mostren encara el seu esplendor. L’església del mar va crèixer esplèndida en només 55 anys. La del Pi va ser de més lenta construcció. Lenta però segura, la del Pi acabaria guanyant a la del Mar en un element: el campanar. Quan els del Pi veieren els lleugers campanars de Santa Maria del Mar posaren tota la seva empenta en aixecar-ne un d’immens.
Per aixecar el campanar que havia de ser l’orgull del barri calia una bona col·lecta en la que tothom aportaria el màxim de lesseves possibilitats. Explica la llegenda que quan l’Obra del Pi va anar a demanarla seva aportació a un veí de la Rambla aquest fou molt generós. Diuen que aquestveí era un home molt malcarat, que mai parlava amb ningú i que no participavagaire en la vida del barri. Sempre estava tancat a casa i mirava de reüll, amb una expressió que inspirava la desconfiança dels seus veïns. Quan els encarregats de la col·lecta van trucar a la porta de casa seva els va fer passar. Els va donar un generós refresc de fruites i va escoltar atentament el que venien a demanar-li. La seva resposta fou positiva. Els explicà que portava una vida molt apartada i que pensava que no era simpàtic a la gent del barri. La idea d’aixecar el campanar li semblava excel·lent i volia invertir en l’obra una bona suma. El barri tindria el seu capital si el necessitava. Tothom estava content i encara que el malcarat veí continuava amb aquella cara de pomes agres, tenia un somriure als llavis.
El campanar encara llueix i el podem veure desde la Rambla. Diuen que quan el generós veí va morir els veïns van saber la seva última voluntat quan es va llegir el seu testament. Per tal que el campanar es seguís veient des de la Rambla deixava clar que els que visquessin a partir d’aquell moment a la seva casa tindrien prohibit construir a sobre més pisos dels que hi havia. La casa no havia de ser obstacle per gaudir del campanar. Sembla que aquesta llegenda va influir a l’hora de dissenyar l’edifici intel·ligent que ara hi ha on la llegenda diu que era la casa del malcarat. Però ara el campanar no es veu per sobre de l’edifici, està emmarcat per un encisador passatge.
Ara fa dos anys, en el marc de l’Exposició Planeta Hambriento que s’organitzava a l’Espai Cultural Caja de Madrid vaig tenir l’oportunitat de passejar pels mercats de la ciutat. Aquestes són tres passejades que es van fer.
A les pàgines del llibre Els mercats de Barcelona llegim “el mercat es converteix en un espai de trobada en el si del qual es contrauen llaços de familiaritat, i fins i tot d’amistat ja que conserva alguns trets específics de l’àgora grega o del fòrum romà”. A Barcelona, de mercats, en tenim un bon nombre. Iniciem amb aquest itinerari una passejada per conèixer els nostres mercats ciutadans, avui ens centrem en els mercats de Ciutat Vella, hereus de les antigues places de mercat i veritables motors de la vida ciutadana.
Comencem l’itinerari a l’Espai Cultural Caja Madrid, a la plaça Catalunya. Baixem per la Rambla per arribar al primer mercat de l’itinerari: la Boqueria, hereu del mercat que es realitzava davant les portes de la ciutat, en el centre de la Rambla. On actualment s’aixeca hi havia el convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep (finals segle XVI) que després de la seva exclaustració (1835) va donar lloc a una plaça porxada que havia de dir-se del Treball. Però la nova plaça va acabar per tenir una funció diferent: allà van instal·lar-se les parades del mercat que feia anys que molestava al mig de la Rambla. El 1914el mercat es cobreix amb una estructura metàl·lica construïda a la Maquinista i se li dotava d’una entrada adient: per ella entrarem usant com a guia les paraules de Vázquez Montalbán:
“Aquí es troben els primers pèsols de l’any,però també s’hi poden trobar tot l’any pèsols ... i el mateix diria de cireresi peres, melons i síndries, ... fruites tropicals o dels bolets ... verdures magnífiques ... l’aviram selecte de natura morta barroca o les despulles, ànimes mortes d’excel·lent i sana cuina ... les salaons i els mariscs, on els experts venedors demostren saber que la gana es fomenta mirant ... En aquest regne, es diria que submarí, regnen les peixateres, expertes actrius d’aquest teatre ... et criden “reina!” siguis del sexe que siguis i et venen allò que et volen vendre, tinguis els diners que tinguis ...aquí hi ha les proteïnes més selectes de la ciutat ... Ser comprador de la Boqueria és un ofici o una sublim excitació. Si la Rambla era el punt de trobada i encarrilament de la comunió dels sants mediterranis, la Boqueria ha esdevingut un dels punts obligats per al ciutadà espanyol o internacional tafaner, atret per la capacitat de convocatòria d’un mercat sense parió a tot Europa ... la Boqueria també podria ser considerada com una autèntica festa”.
A continuació anem a visitar el segon mercat de la nostra passejada. Caminem pel carrer Portaferrissa,l’Avinguda de la Catedral i, després de creuar la Via Laietana, per l’avinguda Cambó arribem al mercatde Santa Caterina. També fou convent, de dominics, segons Joan Amades el “més important de Barcelona, tant pel nombre de germans que formaven la comunitat com pel seu valor artístic,així com per la influència que la comunitat tenia damunt de la població”. Com el de Sant Josep fou desamortitzat i es convertí en plaça pública: el més econòmic de la ciutat. Avui és un dels mercats més interessants de la ciutat on s’uneixen els valors gastronòmics i els artístics. La restauració feta pels arquitectes Enric Miralles-Benedetta Tagliabue (2005) ha fet que el mercat aparegui en les guies d’arquitectura de la ciutat. Destaca el diàleg entre la part antiga, a base d’arcs i balaustrades, i la nova, amb una espectacular coberta ondulada multicolor, formada per uns 200 mil hexàgons que proporcionen 67 colors, inspirats segons l’autor, en els colors de les fruites i verdures que podem trobar a les parades del mercat. Santa Caterina ha estat la punta de llança de la reforma realitzada al barri.
Continuem la nostra ruta pels mercats de Ciutat Vella anant ara fins al Born. Sortim pel Pou de la Figuera, la darrera reforma del sector central del barri per anar a buscar els carrers Allada-Vermell i del Rec que ens han dedeixar al Passeig del Born. Tancant aquest històric racó de la ciutat destaca l’estructura metàl·lica construïda el 1876 per Josep Fontseré, l’encarregat de la reforma del sector de la ciutat on hi havia construïda la ciutadella borbònica. Aquest edifici va acollir des d’aleshores el mercat que es realitzava al carrer. L’any 1921 el Born va convertir-se en mercat majorista de fruita i verdura de la ciutat i va ser allà fins el seu trasllat a Mercabarna el 1971. L’edifici quedava sense la seva funció original i acabaria tancant les portes. Al cap d’anys de trobar-se infrautilitzat es va pensar en la possibilitat de dedicar-lo a acollir la biblioteca provincial amb el que s’iniciava una intensa campanya d’excavació. Una ciutat amagada, ben documentada històricament, apareixia i donava lloc a una interessant polèmica. La ciutat debatia què s’havia de fer amb l’edifici que finalment acabarà sent una part del Museu d’Història de la Ciutat. L’antiga ciutat ressuscitarà com ens explicava Alfred Bosch des de les pàgines de la Vanguardia:
” El mercat principal, que neix en els murs verticals de Santa Maria del Mar, s’estén al llarg del Passeig del Born i va a morir a la murall mort,q ue mira al Besòs. L’artèria comercial acull a centenars de pagesos que exposen els seus productes: verdures, llegums, ous i gallines a un extrem, ies pardenyes, cistelles, estores i fusteria a l’altre. Una multitud de formes, colors i vestimentes alegra la vista, però fins i tot un cec pot guiar-se perfectament per les fragàncies que es desprenen d’aquest gran basar”. Ara per ara, el Born constitueix un dels edificis més interessants de la Ribera, una construcció de les més modernes del barri.
Anem ara a buscar l’últim mercat del nostre itinerari: el de la Barceloneta, el barri més modern de la Ciutat Vella, nascut fa més d’un quart de segle en els terrenys guanyats al mar a conseqüència de la construcció d’un port artificial. Des de la Ribera, arribem a la Barceloneta, el barri que fa olor a mar i que acull entre els seus carrers nombrosos espais on devorar cuina marinera, pel carrer Espaseria, el Pla de Palau i el passeig Joan de Borbó. Pel de la Maquinista arribem al nou mercat de la Barceloneta. Fou construït l’any 1884 quan la ciutat es construïen els primers mercats coberts i més d’un segle després ha experimentat una complerta transformació a càrrec de l’arquitecte Josep Miàs qui ha rebut el premi ciutat de Barcelona 2007 en l’àmbit d’arquitectura i urbanisme. Destaca l’estructura antiga a la qual es sobreposa la moderna aconseguint un interessant diàleg entre tradició i vanguàrdia. Explicava l’arquitecte: “hem aconseguit que el mercat retorni novament al barri amb naturalitat. És un mercat que pot entendre’s com a perllongació de la ciutat, del barri, de les mateixes botigues, dels bars, amb una continuïtat quotidiana”.
Barcelona ha crescut primer, lentament i poc, amb tres muralles, i després, ràpidament i en major extensió, amb el projecte de Cerdà i les annexions; deien Josep Mª Huertas Claveria i Jaume Fabre que Barcelona era com una mà per omplir: el palmell era el barri vell i l’Eixample; el polze, Sants i Montjuïc; l’índex, Sarrià i Les Corts; el cor, Gràcia i Sant Gervasi; l’anular, Horta i Sant Andreu i el petit, Sant Martí. Avui ens movem pels dits d’aquesta mà.
Els mercats seran els protagonistes de les nostres passes, de mercat en mercat, creuem Barcelona des de Les Corts a l’Eixample, passant per Sants.
PUNT DE SORTIDA: metro Les Corts, L3, sortida Joan Güell
ITINERARI : Travessera de Les Corts (El Pi de Les Corts) > Dr. Ibáñez > Pl. Concordia (CC Can Déu, Parròquia del Remei) > Remei > Pl. Comas (Seu Del Districte, enPau Farinetes) > Dolors Masferrer I Bosch > les C/ Corts > MERCAT DE LES CORTS > Travessera de Les Corts > Joan Güell (Jardins de CanMantega, Font Del Niñu) > C/Papin > C/ Miracle > Joan Güell (Vapor Vell) > Blanco > Tenor Massini > Sant Medir > MERCAT DE SANTS > Sants (núm.141 Antiga Vaqueria) > Pl. Sants (Font Del Xato, El Ciclista) > Pas de Fructuós Gelabert (Cotxeres de Sants) > Pl. Bonet i Muixí (Església Santa Mª de Sants, Arxiu Municipal) > Sant Crist > Cros > Riego > Pl. Osca > Masnou > Watt > Muntades> Espanya Industrial > Creu Roberta (Seu del Districte) > MERCAT D’HOSTAFRANCS > Consell de Cent > Parc Joan Miró (o de l’Escorxador) > Gran Via (núm. 475 Casa de Lactancia Municipal) > C/ Viladomat (Núm. 103 Sucursal Vaquería Suiza) > C/ Tamarit > MERCAT DE SANT ANTONI
Per començar ens situem al barri de Les Corts, depenent del municipi de Sant Gervasi de Cassoles fins que va aconseguir l’autonomia el 1836. Al cap de 61 anys, el 1897, va integrar-se a Barcelona malgrat l’oposició dels veïns. Les Corts actual té poc a veure amb el tradicional camperol i masover (el mot les Corts significa “terrenys i cases rústiques”) i amb el dels serveis assistencials i industrial d’entre els segles XIX i XX. És un barri modern amb racons plens d’encís.
Comencem a la via que creua el barri des de l’època romana, l’actual Travessera deles Corts, quan fou ampliada van desaparèixer bona part de lesconstruccions tradicionals però va quedar una nota romànticaun immens pi. Per conèixer Les Corts res millor que anar de plaça a plaça. Per començar, la plaça de la Concòrdia on destaca la parròquia de Santa Maria del Remei (J. O. Mestres, 1849 i Antoni Rovira i Rabassa, 1896) i l’actual centre cívic Can Déu (Eduard Mercader i Sacanella, 1897). Seguint pel carrer del Remei arribem a la plaça Comas on trobem la seu del districte (AntoniRovira i Rabassa,1897) i al seu davant un veí dels d’abans, en Pau Farinetes. Aquestes dues places formen el centre del que hom coneix com les Corts Noves, eixample vuitcentista aixecat sobre els terrenys cedits pels terratinents del municipi. Pel carrer Dolors Masferrer ens acostem al carrer de Les Corts, el centre de les Corts Velles, abans que carrer era un torrent anomenat “dels morts”. Al final del carrer la nostre darrera plaça, la del mercat de Les Corts, una construcció de 1961, remodelada imodernitzada fa pocs mesos.
Continuem passejant i canviant de districte. Pel carrer Joan Güell arribem a la frontera entre els districtes de Les Corts i de Sants-Montjuïc: l’avinguda de Madrid (que més endavant es converteix en els carrers Berlin i Paris).
El districte de Sants-Montjuïc envolta la muntanya i li dona una forta personalitat. El seu naixement com a municipi es situa en els anys posteriors a la guerra de successió, quan els governants borbònics converteixen els pobles que envolten la ciutat en municipis independents. Una de les característiques de Sants és el seu caràcter industrial, en el seu territori, com veurem, s’han ubicat un nombre important de les indústries ciutadanes.
Baixant cap a Sants trobem els jardins de Can Mantega on es troba una font viatgera: la del Niño, d’Agapit Vallmitjana que ha estat abans a la plaça d’Osca (on era el primer mercat) i a la de Víctor Balaguer, on era l’antic Ajuntament (ara desapareguda al aixecar-se la Ronda del Mig). No gaire lluny de la plaça es troba una important fàbrica el Vapor Vell, la gran empresa de Joan Güell constituïda entre 1844 i 1846 idestinada a la fabricació de panes, negoci al qual es dedica fins el 1891 quan el fill del fundador, Eusebi, la trasllada a Santa Coloma de Cervelló. Actualment l’edifici acull la biblioteca del barri. Un cop al Vapor Vell ja som al cor de Sants.
Avui Sants està creuat pel carrer de Sants, l’eix del barri i el carrer comercial més llarg d’Europa, una via antiga que substitueix una de romana. L’antic traçat d’aquesta via encara és perceptible al cor del barri. Continuem la nostra passejada pel carrer Blanco, paral·lel i irregular, constitueix l’antic traçat del camí que creuava Sants, avui ens proporciona una calma mes pròpia d’un poble que d’una ciutat. Pel carrer Tenor Massini i creuant el carrer de Sants, pel carrer de sant Medir, ens acostem al mercat de Sants. És un dels mercats modernistes de la ciutat: presenta una estructura metàl·lica amb tancament d’obra vista, destaquen la teulada i la façana de ceràmica i maó, és obra de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí. Els orígens d’aquest mercat, es remunten al carrer de Sant Crist (l’antiga carretera i actual carrer), on eren instal·lades les parades provisionals que van ser traslladades, cap el 1876, a l’actual plaça d’Osca. Amb l’agregació de Sants a Barcelona i l’augment de la població es va construir un mercat, en uns terrenys coneguts com a “Hort nou”,inaugurats el 1913. El vell mercat serà motiu d’una profunda transformació.
Sortint per on hem entrat anirem a trobar una curiosa botiga, és al número 141 del carrer de Sants: una vaca i un bou ens recorden que abans hi havia una vaqueria. Unes passes més endavant trobem la plaça de Sants amb dos monuments: laf ont de xato (Damià Campeny, 1816), traslladada aquí des de la Rambla (1975), i el ciclista (Jorge José Castillo, 1986). Entrem als carrers interns de Sants a una banda i l’altra de l’eix central. Entremig del Centre Cívic Cotxeres de Sants, pel Pas de Fructuós Gelabert, dedicat al pioner del cinema, arribem a la plaça de Bonet i Muixí on s’alça l’església parroquial de Santa Maria de Sants, l’actual és obra de Duran Reynals (1940-65) i substitueix la que va ser incendiada durant la guerra civil. Al costat l’Arxiu Municipal ocupa la Casa del Rellotge. Sortim al carrer de Sants pels carrers de Sant Crist i de Cros i pel de Riego arribem a la plaça d’Osca, que acollí antigament el mercat, en uns terrenys cedits per la família Salat. No gaire lluny un altre espai amb elementsdesapareguts: el parc de l’Espanya Industrial la gran fàbrica del barri i primera societat anònima de l’estat, que donava feina a 2500 obrers, és avui, gràcies a les reivindicacions veïnals, un enorme parc dissenyat pel basc Luis Peña Ganchegui.
Sortint de nou a l’eix central canviem de barri però no de districte: som ara a Hostafrancs, barri de Barcelona: el 1839 va ser incorporat a Barcelona a canvi de la marina de Sants i va tornar a Sants amb l’annexió. El seu nom prové d’un hostal situat a les afores de la ciutat, el propietari de l’Hostal era fill d’una població dela Segarra anomenada Hostafrancs de Sió. Avui la separació entre els dos barris es pot veure en el canvi de nom de la via central que de carrer de Sants passa a dir-se de la Creu Coberta. En aquesta via destaca la Seu del Districte (Jaume Gustà i Ubald Iranzo, 1917) un edifici de caire modernista amb magnífics vitralls. Molt a prop fem la nostra parada al mercat d’Hostafrancs construït en la millor època de l’arquitectura dels mercats per Antni Rovira i Trias (1888), destaca l’estructura de ferro amb tancament d’obra vista.
Per acabar la nostre llarga passejada ens dirigim a l’Eixample on ens espera el mercat de Sant Antoni i ho fem pel carrer Consell de Cent que ens deixa al Parc Joan Miró que ocupa el que fou l’antic escorxador de la ciutat. Destaca l’escultura de Joan Miró , Dona i ocell.
Des d’aquí ens acostem a la Gran Via al núm. 475 ens trobem la Casa de la Lactància (Antoni de Falguera i Pere Falqués, 1910) destaca la decoració escultòrica feta per l’Eusebi Arnau. A prop, en el núm.103 del carrer Viladomat trobem un altre edifici “lacti” un cartell ens indica que allà hi havia una sucursal de la Vaqueria Suiza. I ja quasi arribem a la fi de la passejada: el mercat de Sant Antoni, situat davant de l’antiga porta de la ciutat va ser projectat per Antoni Rovira i Trias i construït entre 1872 i 1882, ofereix una triple oferta en un sol espai, el mercat d'alimentació, els Encants i el mercat dominical de llibres i col·leccionisme.
Barcelona ha crescut primer, lentament i poc, amb tres muralles, i després, ràpidament i en major extensió, amb el projecte de Cerdà i les annexions; deien Josep Mª Huertas Claveria i Jaume Fabre que Barcelona era com una mà per omplir: el palmell era el barri vell i l’Eixample; el polze, Sants i Montjuïc; l’índex, Sarrià i Les Corts; el cor, Gràcia i Sant Gervasi; l’anular, Horta i Sant Andreu i el petit, Sant Martí. Avui ens mourem per alguns dels dits d’aquesta mà, anant de mercat en mercat descobrirem, els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia, que encara mantenen fortament la seva personalitat.
SORTIDA: estació Reina Elisenda de FGC, L6, sortida Duquesa d’Orleans
ITINERARI. Pg. Reina Elisenda > MERCAT DESARRIÀ > Pl. Sarrià (Casa Familiar Llança, Parròquia de Sant Vicenç, Casa familiar Margenat) > Pl. Consell de la Vila (Seu del Districte, Pomona de Clarà) > Major de Sarrià (Pastisseria Foix) > Mañe i Flaquer > Pl. Sant Vicenç de Sarrià > Cornet i Mas > Canet > Major de Sarrià > Hort de la Vila> Anglí > Pau Alcover (Cementiri de Sarrià) > Dr. Roux > Dr.Carulla (Biblioteca Clarà) > Calatrava > Bergós > MERCAT DE LES TRES TORRES > Escoles Pies > Alacant > (Les Teresianes) > Ganduxer > Pl. Sant Gregori Taumaturg (Jardins del poeta Eduard Marquina, Turó Parc) >Tenor Viñas > Madrazo > MERCAT DE GALVANY > Aribau > Marià Cubí> Via Augusta > Pl. Gala Placidia > Milton > MERCAT DE LA LLIBERTAT > Cigne > Ros de Olano > Sant Joaquim > Planeta > Pl. del Sol > Maspons > Ramon i Cajal > Pl. Revolució de Setembre de 1868 >Mare de Deu dels Desamparats > MERCAT DE L’ABACERIA CENTRAL
Comencem a Sarrià, el darrer poble independent, agregat a la ciutat el 1921, dues dècades després de prouduïr-se la resta d’annexions. Per acostar-nos usem els ferrocarrils, un modern sistema de transport que porta gent a Sarrià des de 1863, poc després dels primers trens que van circular per la Cuba espanyola (1837) i fins a Mataró (1848).
A prop de la parada de Reina Elisenda, al pg. del mateix nom, trobem el primer mercat del nostre itinerari: el mercat de Sarrià és una interessant construcció de l’any 1911 realitzada pels arquitectes Arnau Calvet i Marcel·lí Coquillat sobre els terrenys del que fou l’hort de la rectoria de l’església parroquial de Sant Vicenç. A la façana principal destaquen els finestrals, els pilars ornamentals que coronen l’edifici i l’ús ornamental de la totxana. Com diul a web del mercat és “antic per fora i modern per dins” i continua sent un dels punts de trobada de la gent del barri.
Visitat el mercat ens passegem pel Sarrià històric que s’estén entre dues velles rieres: la de Gardenyes (actual Via Agugusta) i la Blanca (actual avinguda J. V. Foix). Els carrers isarrianencs són racons plens d’encís que contrasten enmig de la ciutat cosmopolita. Elc entre del barri el configura el carrer Major de Sarrià que des del carrer del General Vives baixa fins a la plaça Artós. Davant del mercat església parroquial de Sant Vicenç, de la que tenim notícies des del 985. Una placaa la façana ens recorda que ja es mil·lenària. L’actual construcció és neoclàssica. A la vella església gòtica va haver un retaule realitzat per Jaume Huguet i queavui trobem al MNAC. La plaça de Sarrià, just al davant de l’església, era fins el 1850 el seu cementiri. No gaire lluny de la parròquia hi ha la seu del districte, l’antiga Casa de la Vila construïda per Francesc Mariné (1896). Al davant s’alça una escultura de Clarà, un artista vinculat al districte. En el nostre recorregut per Sarrià trobem diversos racons interessants: la casa Llansà, Margenat, Guarro (al carrer Setantí), el passatge Mallofré, la plaça de sant Vicenç de Sarrià o el carrerCanet. Entre tots, sens dubte escollim el més llaminer: la pastisseria Foix.
Després de creuar la Via Augusta entrem a un dels barris del districte: les Tres Torres que va néixer com tal entre el 1901 i el 1903, urbanitzat per iniciativa d’uns germans que es van construir tres torres en uns terrenys propietat de Nena Cases. Aquestes torres van donar nom al lloc. Amb el temps es van construir altres torres que, a la segona meitat del segle XX van deixar pasa pisos d'alt standing. Seguint la nostre passejada a la recerca del mercat del barri ens acostem al cementiri de Sarrià, un espai petit on descansa una parella de poetes: Carles Riba i Clementina Arderiu. No gaire lluny un altre espai de gran interèsés l’antic taller i més tard museu de l’escultor Josep Clarà. Llegat a laciutat pel mateix artista en el seu testament, l’any 1995, malgrat les protestes, fou desmantellat i ara l’edifici acull la Biblioteca Clarà.
A prop trobem el segon mercat del nostre itinerari: el mercat de les tres Torres,el més modern dels cinc que avui visitem. Fou construït el 1958 a l’espai que ocupaven uns estudis cinematogràfics. La seva construcció va coincidir amb el creixement de la barriada i després de cinquanta anys segueix proporcionant aliments als seus veïns.
Un cop visitat aquest mercat arribem a un edifici de gran interès: el col·legi de les Teresianes, el seu autor Antoni Gaudí el va aixecarentre 1888 i 1889 usant el maó com a material bàsic seguint els criteris d’austeritat de la congregació fundada per Sant Enric d’Ossó. Seguim passejant carrer Ganduxer avall i després de creuar la Ronda General Mitre entrem a un nou barri del districte de Sarrià-San Gervasi: el de Galvany. Al final de Ganduxer es troba la plaça de Sant Gregori Taumaturg que pren el nom de la moderna església parroquial de planta circular que s’aixeca al centre. A quatre passes de la plaça apareix un racó verd de primera: és el Turó Parc o Jardins del Poeta Eduard Marquina. És un dels jardins dissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí i fou inaugurat el 1934. Originalment era de majors dimensions i acollia fins i tot atraccions. El creixement de la ciutat va anar retallant les seves dimensions però no ha perdut el seu encís i avui és un excel·lent pulmó verd que mereix una passejada.
Després de respirar l’aire pur ens espera el tercer mercat del nostre itinerari: el mercat de Galvany. Tot i que va ser començat el 1868, no fou inaugurat fins 1927 en uns terrenys cedits per Josep Castelló i Galvany on ja s’hi paraven els pagesos. És un dels mercats modernistes construïts a tombar de segle en l'època brillant de les estructures de ferro. Destaca per la seva planta de creu grega amb impresionant voltes, el tancament perimetral d'obra vista on s’obren quatre majestuoses façanes decorades amb vitralls i mosaics. El seu espai intern és realment magnífic, sobretot la cúpula central octogonal. Pel seu valor ha estat declarat monument artístic.
Continuem passejant per acostar-nos a un nou districte i els seus mercats. Per fer-ho busquem el carrer Marià Cubí que ens porta a la Via Augusta i a la plaça Gala Placídiala nostra porta d’entrada al districte de Gràcia. Els orígens del districte es troben a l’antiga vila que va sorgir inicialment al voltant dels Josepets, el noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia(1626). L’antiga vila va ser tres vegades independent (1821-23, 1828 i1850-1897) fins que va ser annexionada a Barcelona.
Des de la plaça Gala Placídia, pel carrer Milton, arribenm al mercat de la Llibertat. L'edifici es troba a una plaça urbanitzada a principis del XIX sobre els terrenys del terratinent Marc Olives i que ha rebut el nom de plaça del Rei i de la Constitució abans del definitiu de la Llibertat. Inicialment era un mercat a l’aire lliure fins que l’any 1888 es va inaugurar l’esplèndida estructura metàl·lica, de l'arquitecte de la vila Miquel Pasqual i Tintoré, decorada amb forjats de Francesc Berenguer i Mestres, deixeble de Gaudí. L’estructura de ferro va sortir de la Maquinista Terrestre i Marítima.
Creuem una part de Gràcia i ho femp assejant-nos per algunes de les seves places, veritables espais de trobada d’un barri de carrers estrets. Des d’un mercat a l’altra passem per la plaça del Sol i la de la Revolució de setembre de 1868.
Al costat d’aquesta última trobem el punt final del nostre itinerari: el mercat de l’Abaceria Central, un mercat de l’any 1892 que té una estructura arquitectònica metàl·lica amb tancament d’obra vista i està format per tres cossos, una nau central i dos passadissos laterals. El mercat actual havia estat originalment instal·lat a la plaça de la revolució des d’on es va traslladar a l’emplaçament actual. Ha portat el nom pel de Santa Isabel fins que va quedar arraconat pel que ara porta.
A Barcelona tenim tres espais queporten el nom de Boqueria.
El primer és el carrer que s'aixeca sobre el vell camí que sortia de la porta de la ciutat romana i que avui des de l'encreument dels carrers dels Canvis Nous i d'Avinyó desemboca a la Rambla.
El segon és el Pla, el rovell de l'ou de la Rambla, un petit eixamplement al mig de l'arteria més popular de la ciutat i on avui es troba es troba el paviment de Miró.
I el tercer el mercat, l'auténtica catedral dels sentits de la ciutat com va exlicar-nos en Manolo Vázquez Montalbán.
Boqueria bé de boc, el mascle de la cabra. És curiós que un nom tant popular provingui d'un animal no gaire simpàtic ja que també s'usa per designar a la víctima d'adulteri o banyut. L'origen del nom aplicat a aquest lloc es troba a l'època en la qual el mercat es realitzava a l'actual rambla. Allà, junt a la porta que s'obria al final de l'actual carrer de la Boqueria, hi havia les taules de la carn on dominava la d'aquell animal. La gent va anomenar el lloc de la boqueria per la quantitat de peces de carn d'aquest animal que allà es podien veure. Allí va néixer el portal de la Boqueria i poc després es va estendre al carrer que allà duia i quan el 1840 sobre l'antic convent dels carmelites de Sant Josep que hi havia a la Rambla es va inaugurar el mercat el nom no podia ser altre.
El nom no és gaire noble però deixa clar quina era el costum que allà hi tenia lloc. Algú, preocupat per la manca de categoria del mot, va voler-lo fer derivar de boca i sorgí una curiosa llegenda. Allà es van instal·lar les portes d'Almèria, tresor de conquesta d'un dels nostres belicosos comtes, i la gent davant de tanta bellesa quedava sempre amb la boca oberta.
Muntañola, a la Vanguardia, dibuixava un divertit acudit on el protagonista era el nou mural del Col·legi d'Arquitectes que havia construït Xavier Busquets i Sindreu. Per no desentonar, el porter havia de ser picassià. Els esgrafiats de Picasso es van inaugurar el 29 d'abril de 1962, però Picasso tenia llestos els cartrons dos anys abans. Sembla que en principi Busquets havia pensat en una obra per la façana i Picasso es va animar i en va fer cinc. La primera a la façana del carrer dels Arcs on hi ha el fris dels Infants
La segona a la façana del carrer dels Capellans on hi ha el fris de la senyera, amb una al·legoria de les colles de Sant Medir i dels cors de Clavé
La tercera a la plaça Nova on hi ha el fris de l'Alegria, amb balls populars i les palmes i palmons de Diumenge de Rams.
Els altres estaven destiants a l'nterior: a la cara interna del carrer dels arcs hi aniria el fris dels arcs i a la de Capellans, el fris de la sardana.
Els dibuixos estan esgarrapats de la superficie i són una lliure interpretació del tradicional esgrafiat barceloní. L'artista noruec Carl Nesjar va ser l'encarregat de fer aparèixer els dibuixos de Picasso. Armat amb un pistola de sorra va trigar sis mesos en acabar la seva obra. La polèmica, a l'època, va ser gran, es diu que l'arquitecte Busquets, amb uniforme de la falange, va haver d'anar a tranquilitzar el bisbe que no tolerava que l'obra d'un infidel es situés tant aprop de la catedral.
Quan vaig tenir a les mans el llibre Josep M. Huertas titulat Paseos insólitos para descubrir Barcelona per fi vaig saber qui era aquell Miquel Pedrola, el nom del qual, mig esborrat havia vist escrit a una casa del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Deia el mestre que era un jove poumista, veí del barri i que havia mort al front d’Aragó. El nom pintat al carrer va ser posat pels seus companys i, malgrat no va ser reconegut oficialment, era allà. Va venir-me al cap l’Homenatge a Catalunya de Georges Orwell, a les meves passejades tenia una bona excusa per obrir-lo i llegir el que explicava de la seva estada al front. Em preguntava si es van conèixer, ara que ja sé que havia mort al setembre del 36 i que Orwell va arribar al desembre queda clar que no fou així. Malgrat tot, m'agrada pensar que també podria haver dit d'ell el que va escriure sobre la resta dels seus companys de trinxera i lluita:
<<Desafío a cualquiera a verse sumergido, como me ocurrió a mí, entre la clase obrera española —quizá debería decir la claseobrera catalana, pues aparte de unos pocos aragoneses y andaluces sólo tuve contacto con catalanes— y a no sentirse conmovido por su decencia esencial y, sobre todo, por su franqueza y generosidad. La generosidad de un español, en el sentido corriente de la palabra, a veces resulta casi embarazosa. Si uno le pide un cigarrillo, te obliga a aceptar todo el paquete. Y más allá de eso, existe generosidad en un sentido más profundo, una verdadera amplitud de espíritu que he encontrado una y otra vez en las circunstancias menos promisorias.
Los extranjeros que servían en la milicia empleaban su primera semana en aprender a amar a los españoles y en exasperarse ante algunas de sus características. En el frente, mi propia exasperación alcanzó algunas veces el nivel de la furia. Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la guerra>>.
No vull afegir més dades sobre el Miquel Pedrola, això ja ho ha fet el Dani Cortijo. Però si que m’agradaria afegir una mica més d’informació sobre el nom dels carrers de la Barceloneta que van canviar de nom en temps de la guerra civil. De nou, un altre llibre del mestre Huertas, aquest escrit a quatre mans amb Jaume Fabre, titulat Carrers de Barcelona és la millor informació.
A part del carrer de Sant Miquel, posat en honor d’un altre Carles vinculat al barri, el sevillà Jaime Miguel de Guzmán-Dávalos Spínola, marqués de la Mina, el capità general de Catalunya queva encarregar la construcció de la Barceloneta el 1753, que fou del Miquel Pedrola durant uns mesos, hi hagué altres vuit carrers a la Barceloneta que van canviar de nom durant la guerra. La Barceloneta, un barri obrer que seria molt castigat per les bombes de l’aviació feixista, havia de dur als carrers la seva ideologia anarquista i republicana.
Hi ha dos dedicats de forma múltiple, són:
El carrer Sòria va portar el nom d’Anarquistes que també duia a Barcelona el de les Beates.
El carrer de sant Carles es va dedicar a la Columna Durruti-Farràs que el 25 de juliol del 36 sortia de Barcelona per anar a recuperar la ciutat de Saragossa i que nomes va poder establir a Bujaraloz el quarter general fins que el seu cap va ser cridat a Madrid, on perdria la vida.
Pel que fa a les dedicatòries en particulars tenim:
El carrer de Sant Elm es va passar a dir d’Amadeu Colldeforns, en record del diputat del Parlament per Esquerra Republicana deCatalunya que morí al darrer combat del 19 de juliol. Aquest nom sembla que també el van portar els carrers Rector Ubach i de Sant Pere Màrtir.
El carrer Almirall Aixada es va dedicar al Pilot Cabré, el primer aviador republicà caigut al front d’Aragó.
El carrer del Marqués de la Mina es va dedicar al Capità Arrando, Francisco Arrando Garriga, qui era germà del cap de les forces d’assalt i de Seguretat, i que va caure mort prop del monument a Clom quan es dirigia a defensar l'edifici de Capitania.
El carrer Berenguer Mallol va anomenar-se de Pere Domingo, de qui no he trobat, per ara, cap informació.
El carrer Rector Bruguera va anomenar-se del Guàrdies Salvat i Manzano, en honor de Palmiro Salvat Mir i d’Enrique Manzano Carretero caiguts durant l’alçament i que van rebre un calurós homenatge per part dels seus companys.
Tots aquests noms no van ser reconeguts.
L’únic oficial, encara que no surt com a tal al nomenclator barceloní, és el de la plaça de la Barceloneta que el 16 d’abril de 1937 passava a dir-se, amb molt altres carrers, dels Germans Ascaso, els anarquistes Francisco y Domingo Ascaso Budría. En aquesta foto apareixen tots dos a la Rambla, és curiós que Francisco moriria poc després durant l’assalt al Quartell de les Drassanes.
Aquests noms van durar poc temps i que quasi tothom ja els ha oblidat. Aquestes lletres segur que ajuden a recuperar la memòria i no oblidar-los del tot.
A la Rambla dels Estudis hi ha un bell edifici, és la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. A la façana hi ha un curiós rellotge que du el cartell d' "hora oficial". Respecte a aquest rellotge hi ha una curiosa anècdota barcelonina. Diuen que abans els barcelonins tenien tres motius per posar la mà a la butxaca: la primer era quan feia fred, la segona era quan s'agafava el tramvia, que com era tant barat un s'escurava la butxaca en busca de moneda petita, i la tercera quan es passava davant del rellotge. Davant de l'Acadèmia tothom es ficava la ma a la butxaca i treia el rellotge per mirar si "s'anava a l'hora". Avui, uns quants, encara ens fiquem la mà a la butxaca davant del rellotge però ara treiem el mòbil que ens fa de rellotge. És important "estar a l'hora".
Sóc molt afeccionat a l'Hemeroteca de la Vanguardia, allà hi ha molta informació, tot el que ha publicat la Vanguardia des del 1 de febrer de 1881. Entre les coses que he trobat m'agrada una entrevista que Del Arco va publicar, el 18 de gener de 1962, a la seva sèrie Mano a mano. L'entrevistat era Jaime Torrents que parlava de les altres barcelones i barcelonetes que hi ha al món:
<< Jaime Torrents ha propuesto al Ayuntamiento llevar a cabo un censo de todas las Barcelonas y Barcelonetas existentes en la geografía, ya que es el nombre de ciudad más repetido en el mundo. Y se sugiere reunir aquí a todos los alcaldes de estas poblaciones, en un acto barcelonés ciento por ciento.
— ¿Cuántas Barcelonas hay?
— Siete, que yo sepa, en el extranjero y una en Mallorca, además de la nuestra. En Inglaterra, Venezuela, Ecuador, Sicilia, Francia, Brasil y Filipinas. Y Barcelonetas, tres más en el extranjero y un número a determinar que figuran como arrabales de diversas ciudades de Cataluña.
— ¿La Barcelona más importante, después de Barcelona?
— La venezolana, que va por los cien mil habitantes y recientemente se ha descubierto en su término petróleo. Por cierto que monsieur Deffontaine, director del Instituto Francés, pidió desde Caracas un billete deavión para Barcelona y le dijeron: «Cinco dólares.» «¿Tan poco?, replicó. «Sí, y hay servicio directo todos los días.» « ¡Pero es posible!», exclamó. y el empleado de la compañía, al advertir el equívoco, aclaró: «¡Ah!, usted quiere ir a la Barcelona pequeña, a la española.»
— ¿La más joven?
—No lo sé. Ahí radica la formación del censo para conocer la historia de todas ellas. Pero la última de la que hemos tenido noticia es la del Brasil, en el Estado de Río Grande do Sur.
— ¿Se debe la multiplicidad de nombres de Barcelona a que hayan sido fundadas por catalanes?
— Es muy probable que así sea; pero hay una inglesa, en Cornaille, fundada por un inglés, sir Jonathan, señor feudal que levantó esa Barcelona en el 1746.
— ¿La más conocida por nosotros?
— La Barcelona de Sicilia, con más de cincuenta mil habitantes. Es de presumir que la fundara algún barcelonés, propietario dealguna finca a la cual impuso este nombre, no sólo por su simpatía a nuestra ciudad, sino porque el lugar geográfico es muy parecido. Tiene al fondo un monte como el Tibidabo y junto al mar una colina semejante a Montjuich. Como dato curioso, las Barcelonas de Venezuela y el Ecuador tienen un club de fútbol que representa a la ciudad y los colores son también azulgrana. La Barcelona deFilipinas está en la isla de Luzón, provincia de Albay. La francesa se llama Barcelona du Gers.
— Yla de Mallorca, ¿dónde está?
— Es un arrabal del municipio de Bañola.
— ¿Y Barcelonetas?
— La más importante, Barcelonnette, en los Bajos Alpes, enraizada con la historia de los condes de Barcelona, quienes a la vez lo eran de Provenza. En Puerto Rico hay otra Barceloneta con más de tres mil habitantes. Y la tercera conocida está en Méjico, precisamente establecida porlos «barcelonattenses» franceses, que eran fabricantes de tejidos de lana y los iban a vender a Méjico.
— ¿La más antigua de todas las Barcelonas y Barcelonetas, sin contar las nuestra?
— La Barcelonnette francesa, que, según ellos, fue fundada por Ramón Berenguer IV; pero no es posible, puesto que, según consta, data de1231 y Ramón Berenguer IV murió en 1162. Luego debe referirse a otro Ramón Berenguer, primo-hermano de Jaime I.
— ¿Por qué se te ocurrió todo esto?
— Porque hallándome en la Barcelona siciliana, nos enteramos del lío de correspondencia. Se recibían allá cartas que eran para nosotros y a nosotros nos llegaban cartas con tres meses de retraso, porque habían ido a Italia. Pensé entonces que habría que numerar las Barcelonas y a la nuestra ponerle el número uno, y a esperar que vayan surgiendo.
A mitjans del segle XIX, A Guesdon va deixar aquesta vista de Bracelna en un quadre. Destaquen diversos detalls. En primer lloc la Barcelona amurallada es veu amb tota la perfecció, una ciutat atapeïda, plena d'edificis, amb molt d'espais lliures. Al fons de tot, al peu de Montjuïc i més enllà de la linea d'arbres que senyala la situació de la Rambla, trobem la ciutat industrial del Raval, on destaquen les fumeres de les xemeneies de les fàbriques, podem contar quasi una vintena. En primer pla destaac l'estació del ferrocarril a Mataró que forada la muralla per arrivar a la ciutat i més enllà el Pla de Palau, tancat pel portal de mar. Més enllà del portal, la platja i l'espai que després ocuparà la Barceloneta.
La Constitució és la llei màxima que regeix la manera de funcionar un estat. A l'espanyol la primera Constitució va ser aprovada el dia de Sant Josep del 1812. Per això se la va anomenar la Pepa. Va ser usada fins el 1814 i fou de nou recuperada dues vegades: la primera durant el trieni lliberal, entre 1820 i 1823, i la segona el 1836 fins que a l'any següent va ser aprobada una de nova. La Pepa donava moltes llibertats que aleshores no es tenien. Els més reaccionaris, veient com canviaven les coses i tot era permés, van començar a culpar la constitució de tots els mals i d'aquí ve la expresió "això és un viva la pepa" quan es permeten els excesos. A Barcelona, com a ciutat oberta a les noves idees, la Pepa va tenir una bona acollida. No sé exactament quan però suposo que seria cap el 1836, quan la Pepa per darrer cop va tornar a ser aplicada, els ciutadans van voler que es veiessin els seus articles i els van escriure als edificis públics de la ciutat. Encara avui podem veure les restes a la catedral. A la porta de la Pietat i a la de Sant Iu es poden veure, quasi esborrades un munt de lletres. A sant Iu es llegeix perfectament la paraula "libre".
Sens dubte quan entrem a qualsevol de les esglésies gòtiques de Barcelona mirem amunt atrets per les alçades i els arcs de creueria. Però quan hem satisfet l'atracció de les alçades hem de mirar avall. El paviment sovint és ple de les tombes dels veïns. A les tombes de les esglésies llegim el nom dels difunds i sabem a que es dedicaven. Acompanyen les seves làpides símbols del seu ofici o també del nom de la seva família. Hi ha molts, podem passejar llegint de gent i de l'ofici pel qual se'l coneixia quan vivia. De totes elles una em te el cor robat, és a l'església de Sant Just, es la tomba de xacolater
Josep Puig i Cadafalch va ser un home incansable i un gran arquitecte. Durant la seva joventut, com a home modern que era, a la vegada que pràctic i atlètic, anava en bici a visitar les obres en les quals treballava. Si mirem detingudament les seves obres veurem que la bicicleta és protagonista.
A una de les finestres del pis superior de la casa Martí, al carrer Montsió podem veure un ciclista que inicia la marza.
Al costat de la porta del Palau Macaya trobem un ciclista que està a punt d'entrar. Sens dubte e stracta de dues represenatcions de l'arquitecte.
En aquest vell gravat podem veure la façana marítima de la ciutat amb la seva muralla, des deles drassanes a l'esquerre fins a santa Clara la dreta trobem alineats un munt d'edificis. A la dreta el primitiu port amb el far (actualment la torre del rellotge). Al seu redós, els sediments del Besòs configuraran el terreny on aviat s'assentarà la Barceloneta.
Un dels grans quadres de la història universal del l’art, sembla que porta el nom d’un dels carrers de la nostra ciutat. Es tracta d’un oli de considerables dimensions (243,9 x 233,7 cm), pintada per Pablo Picasso entre juny i juliol del 1907.
Està considerat el quadre que inaugura el cubisme i, per això, els crítics l’han qualificat de protocubisme o del període africà de Picasso. Amb aquest obra Picasso va experimentar un canvi en la manera de pintar, va trencar amb el realisme eliminant la profunditat en el quadre i la reproducció de l’ideal femení. La inspiració que Picasso va seguir per realitzar les seves senyoretes és l’art primitiu: si ens fixem en el rostre de les dues senyoretes de la dreta del quadre veurem clarament que es tracta de dues màscares africanes, un art que aleshores començava a ser coneguda a Europa, les dues centrals sembla que siguin tretes dels frescos medievals o també de les escultures ibériques, mentre que la de l’esquerra sembla un perfil egipci. També s’ha apuntat la influència de El Greco (La Visió de l’Apocalipsis al Metropolitan de Nova York), de Cezanne (Les cinc banyistes del Kunstmuseum de Basilea) o Ingres.
El quadre no va agradar quan el va pintar, ni tant sols agradabava als artistes i no va sortir del Bateau-Lavoir, el taller de Picasso, fins que va ser exposada el 1916 al Salon d’Antin. Poc temps després, el 1920, seria adquirida per Jacques Doucet, i la seva vídua la que la va vendre el 1939 per 150.000 francs, a Germaine Seligmann, d’on passà, a canvi de 28.000 dòlars, al Museum of Modern Arts de Nova York on la podem observar i només allà ja que ha estat declarada “no prestable”.
La vinculació de l’obra amb el carrer de Barcelona del mateix nom sembla avui clara però no sempre ha estat així. Picasso, quan pintava, quasi mai posava títols als seus quadres i aquesta va ser una obra sense nom. Es diu que al veure-la Guillaume Apollinaire va batejar-la com de El bordell filosòfic, mentre André Salmon li va posar Les demoiselles d’Avinyó. Com poca gent sabia que en aquell carrer hi havia hagut prostíbuls es va pensar que es referia a la ciutat francesa i així va rebre el nom de Les demoiselles d’Avignon.
En un article publicat per Lluís Permanyer a la Vanguardia l’any 1988, degut a la exposició aquell any del quadre de Picasso, aleshores "prestable", al seu museu a Barcelona, exposava les seves investigacions sobre els possibles bordells del carrer: començava citant a Joan Amades que parlava de Can Saleta i també de l’emplaçament de dos prostíbuls, segons dades recollides entre veïns del carrer que van voler que restessin en l'anonimat, als números 26 i 44.
El 17 de maig del 2002 moria «Laszy» Kubala Stecz, el “barcelonés de Budapest”, una llegenda del Barça, un dels 50 millors futbolistes de tots els temps de la llista elaborada pels experts a l'esport rei.
Kubala va néixer a Budapest el 10 de juny de 1927. Va debutar amb el Ferencváros. Quan esclata la guerra marxa a Txecoslovàquia i juga amb el Bratislava. Torna al seu país i fitxa pel Vasas de Budapest.
El 1949 cansat de la dictadura comunista, fuig a Innsbruck. La federació hongaresa li dificulta les coses i queda un any suspès per la FIFA. Juga amb l’equip milanès del Pro Patria només partits amistosos. El Torino, el millor equip del moment, el convida a fer uan gira amb ells, ja que la seva esposa ha arribat a Itàlia no marxa a la gira. El Torino tindrà un ftal accident d'avió i mora l'equip sencer. Es trobava a un camp de concentració on decideix fundar l’Hungaria, un equip format per futbolistes evadits dels països comunistes (hongaresos, croats, albanesos, romanesos, iugoslaus) i que tenien negats els permisos per jugar a Europa. L’Hungaria havia jugat a Itàlia però les queixes del partit comunista van acabar per prohibir-lo.Les ordres de la FIFA eren impedir que els hongaresos juguessin sense el permís de la seva federació. L’Hungaria feia gires per Europa. El 1950 hi ha la possibilitat de jugar contra el Madrid i el 5 de juny debuta a Chamartín, marcarà els dos gols del seu equip que perd 4 a 2. Realitza varis partits i sembla que el Madrid inicia gestions per fitxar-lo, però el president del Barça, Narcís deCarreras, es fa amb les seus serveis. L'argument principal serà que el Barça fitxa com a entrenador el seu cunyat Fernando Daucik com a entrenador.
El 12 d’octubre debuta en un partit amistós contra l’Osasuna. El Barça va ser multat varies vegades per alienar-lo, però es pagava la multa de 50 pessetes i jugava, valia la pena ja que el seu joc provocava molta expectació i molt de públic.
El 1951 es concedeix a Kubala l’estatut de refugiat polític i més tard la nacionalitat espanyola després de ser batejat a Águilas, Múrcia, d’on era el seu padrí, el president de la Federació Armando Muñoz Calero. El Barça al final pagà 12 milions de lires al Pro Patria i 300.000 pessetes al Vasas.
Entre 1950 i 1962 va disputar amb la samarreta blaugrana un total de 349 partidos (oficials i amistosos) i va marcar 270 goles.
A més poseeix, amb Bata de l’Athletic Club, el récord de gols en un partir de la lliga espanyola al marcar-li set gols a l’Sporting de Gijón.
Amb Kubala el Barça va guanyar quatre lligues (1951-52, 1952-53, 1958-59 i 1959-60), cinc copes (1950-51, 1951-52,1952-53,1953-1954, 1956-1957 i1958-1959) i dues copas de Ferias (1958, 1960). Només li va quedar pendent aconseguir la Copa d’Europa, malgrat jugar la final de 1961 al Benfica.
Amb ell la temporada 1951-52 va ser, fins fa poc, la millor de la història , la de les cinc copes: Lliga, Copa, Copa Llatina, Eva Duarte i Martini Rossi.
Va portar tanta gent al vell estadi de Les Corts que el 1957 es va decidir fer-ne un de nou, molt més gran.
Serrat va cantar al seu ídol
En Pelé era en Pelé i Maradona un i prou. Di Stéfano era un pou de picardia.
Honor i glòria als qui han fet que brilli el sol del nostre futbol de cada dia.
Tots tenen els seus mèrits; lo seu a cadascú, però per mi ningú com en Kubala.
Es prega al respectable silenci, que pels qui no l'han gaudit en faré cinc cèntims:
La para amb el cap, l'abaixa amb el pit, l'adorm amb l'esquerra,
travessa el mig camp amb l'esfèrica enganxada a la bota,
se'n va del volant i entra en l'àrea gran rifant la pilota,
l'amaga amb el cos, empenta amb el cul i se'n surt d'esperó.
Es pixa al central amb un teva meva amb dedicatoria
i la toca just per posa-la en el camí de la gloria.
Visca el coneixement i l'alegria del joc adornada amb un toc de fantasia.
Futbol en colors, bocada de «gourmet», punta de ganxet, canyella fina.
Permeteu-me glossar la glòria d'aquests fets com ho feien els grecs
uns anys enrera amb la joia de qui ha jugat al seu costat i du el seu retrat a la cartera.
Les muralles deBarcelona van condicionar l’amplada dels carrers de la ciutat. L’espai per construir dins la ciutat era molt poc i quan els habitatges van anar amuntegant-se a partir de mitjans del segle XVIII la ciutat empitjorà. Els carrers eren d’una mitja de tres metres d’amplada, foscos i amb una ventilació molt escassa. Molt pocs espais servirien d’esbarjo a la població. Un d’ells era la muralla de mar.Construïda quan la ciutat ja s’havia emmurallat tres vegades per terra, la muralla de mar va ser la més moderna i la que més temps va estar en peus. Quan el 1849 va començar l’enderroc de les muralles de terra per possibilitar el creixement de la ciutat, es van conservar les de mar.
Els alts murs que recorrien el que avui és el passeig Colom van mantenir-se fins els temps de l’Exposició Universal quan, seguint les ordre delalcalde Rius i Taulet, van ser enderrocades.
La muralla de mar va convertir-se en un passeig excel·lent per la gent de la ciutat. Hi passejaven a l’estiu a la recerca de la brisa marina que refrescava els acalorats ciutadans i també hi passejaven a l’hivern ja que el sol, que a dins de al ciutat era invisible, allà lluïa plenament.
Una bona part de les nostres llegendes són d’àmbit religiós. Els sants són quelcom més que persones exemplars i han esdevingut mites. Una ciutat que vol mostrar la seva noblesa ha de trobar una vinculació amb algun sant important. A Barcelona aquest honor recau en Sant Jaume.
Explica la llegenda que Barcelona va ser una de les ciutats que va abraçar per primera vegada, tant fidels eren els seus habitants que van pensar en que una visita del propi Jesús seria adient i així sembla que ho van sol·licitar per escrit. El fill de Déu fet home no va poder satisfer la petició dels barcelonins però va trobar una bona opció. Enviaria al seu millor home i així arribà Sant Jaume a la nostra ciutat.
La llegenda explica que sant Jaume va desembarcar a la platja de la ciutat on l’esperaven fervents seguidors que van voler escoltar les seves paraules. Sant Jaume dalt d’una pedra va pregar sota l’atenta mirada dels barcelonins. Poc després, al lloc triat per la primera pregària, es fundaria una església, és la de Santa Maria del Mar, aleshores de les Arenes.
Va continuar la seva estada i va anar fins al centre de la petita ciutat romana de Barcino i de nou la gent va voler escoltar les seves paraules, al fòrum romà de la ciutat va pregar de nou dalt d’una pedra que va servir d’altar d’una nova església, la parròquia de Sant Jaume que era al centre de la plaça actual i que va desaparèixer quan va decidir-se obrir l’eix Ferran, Jaume I i Princesa, moment en que va rebre la dedicació al sant que ens interessa la capella de la Trinitat al carrer Ferran.
Però encara hi hagué una nova mostra de fervor a la ciutat. La gent va demanar a Sant Jaume que els mostrés el símbol de la fe i el sant va acostar-se a un petit bosquet proper on va agafar dues branques amb les que va fer una creu. Allà mateix deixà clavada al terra. En aquell lloc es va bastir el principal edifici religiós de la ciutat que va dedicar-se per aquesta raó a la Santa Creu.
Després marxaria de la ciutat, a Saragossa trobaria la verge damunt d’un pilar i les seves restes acabarien descansant a Santiago de Compostela on no deixen d’atreure visitants.
Així vistes les coses tenim una bona relació amb Sant Jaume de manera que el trobem representat tres vegades al centre de la ciutat.
La primera de les peces que el representen es troba a la plaça Sant Jaume, a la cantonada amb el carrer de la ciutat. Es tracta d’una estàtua del sant muntant el seu famós “cavall blanc” realitzada pel prolífic Manuel Fuxà. Es troba en aquella fornícula des del 1903 quan La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat va decidir posar sota la protecció de diversos sants algunes de les seves oficines. En aquest sentit aparegueren tres peces d’art públic: l’estàtua que ens ocupa, que va costar 10.000 pessetes, va ser la segona en posar-se, s’havia començat amb la de Sant Pere (1898), realitzada perAntoni Mas, Josep Tarrach, a la plaça del seu nom, i despres de la de Sant Jaume s'aixecaria la de Santa Maria de Gràcia (1908), obra d’Enric Clarassó, al començament del carrer Gran de Gràcia, que va ser destruïda en temps de la guerra i substituïda per una de nova obrada per Manuel Martí Cabré.
Les altres dues imatges de Sant Jaume les trobem a la capella que té dedicada al carrer Ferran: a la façana apreix la imatge de “Santiago Matamoros”, realitzada per l'escultor tortosí Anicet Santigosa, una representació “políticament incorrecta” basada en la llegenda que va sorgir en plena reconquesta. Diuen que a Clavijo, a prop de l’actual Logronyo, s’estava lluitant ferotgement contra els musulmans que a mesura que avançava la lluita veien com s’acostava la seva victòria. Aleshores els cristians van demanar auxiili al cel i d’allà baixà, muntat en el seu cavall, el sant que ens ocupa qui a cops d’espasa va acabar amb els infidels i deixà la victòria en mans dels seus fervents seguidors. Potser en el temps que corren la imatge d’un sant que aniquila els seus enemics no és la millor imatge per una església. Així que millor fixar-nos a l’interior on trobem una imatge del sant com a peregrí. La tristesa de la seva cara sembla voler dir-nos: << jo no vaig acabar amb cap "moro" >>.
El de la Ciutadella és el primer parc de la ciutat. Es troba assentat a un espai carregat d’història: era una part del barri de la Ribera abans de la guerra de Successió i després va ser una fortalesa odiada pels ciutadans fins que va caure el 1868 quan passà a mans de la municipalitat. Aleshores Josep Fontseré va dissenyar un espai públic que havia de satisfer les necessitats de la ciutat. Estava pensat per ser espai d’oci i instrucció, amb quioscos de música,refrescos, cafeteries, barques on es passejava entre interessants exemplars botànicsbarrejats entre el passeig o protegits a l’hivernacle i l’umbracle, i museus. Quan estava en marxa, el 1888, aquest lloc va acollir un dels esdeveniments cabdals de la història de la ciutat: l’Exposició Universal. Acabat l’esdeveniment segueix atraient la ciutat i segueix embellint-se.
A principis del segle XX una tradició va omplir alguns dels racons de bustos de personalitats de la cultura catalana.La iniciativa fou de Francesch Mateu, director de La Il·lustració Catalana que va voler deixar testimoni de la commemoració dels 50 anys de la restauració delsJocs Florals, era l’any 1908.
En total van ser instal·lats al parc sis bustos d’importants personalitats de la cultura. Un arquitecte s'encarregava del monument, del podi, normalment una columna, en el qual es posaria un bust cincellat en pedra per un escultor.
Per començar, el 1908, es van aixecar un parell de bustos, després en farien un de sol. El primer li tocà el torn a Manuel Milà i Fontanals, amb el monument construït per Joan Rubió i Bellver i el bust de Manuel Fuxà que en faria un altre al cap d’uns anys. El segon correspnia a Emili Vilanova, amb un monument de Bonaventura Bassegoda i un bust de Pere Carbonell.
El 1909 l’homenatge fou a Marian Aguiló, amb un monument d’Eusebi Arnau, l’escultor més prolífic amb tres bustos.
El 1910 es rendeix homenatge a Víctor Balaguer, l’autor del monument és Josep Puig i Cadafalch i de nou Manuel Fuxà és l’escollit per fer el bust.
L’any 1911 no hi ha homenatges. Però el 1912 es reprenen amb el bust de Teodor Llorente fet perl’Eusebi Arnau que coronava el monument d’Alexandre Soler i March.
L’any 1913 esclouen els homenatges dels Jocs Florals amb el monument dedicat al poeta Joan Maragall aixecat per Lluís Domènech i Montaner i bust de l’Eusebi Arnau.
Es triava el mesde maig per fer la instal·lació i la cerimònia d’inauguració del monument. Aquellmes es feia el lliurament de premis dels restaurats Jocs Florals i la comitiva que participava en la cerimònia es dirigia al parc a rendir honors als homes iales lletres la Vanguardia del 5 de maig de 1913 ens explica que va passar quanes va inaugurar el dia anterior, el monument a Joan Maragall.
Sens dubte la de Canaletes és la font més popular de les moltes que hi ha a Barcelona. És una de les fonts de ferro colat construïdes per l’arquitecte Pere Falqués i que van proporcionar aigua a una ciutat assedegada. La font s’ha fet tant popular fins al punt que hi ha la creença de que tot aquell que beu aigua de Canaletes esdevé un enamorat de la ciutat i per molt lluny que estigui sempre hi tornarà.
La font actual és de 1892 i substituïa una d’antiga que es trobava dins dels Estudis Generals, l’edifici universitari construït al segle XVI i que tancava la Rambla pel la seva part superior. SEgons diverses versions, al pati o a l'exterior del recinte hi arribava, canalitzada, des del Portal de l’Àngel un ramal de l’aigua que procedent de Collcerola abastia la ciutat. En el Llibre de les fonts, escrit el 1650, s’explica que aquella aigua era suficient per sortir també per les fonts de Portaferrissa, de la del col·legi de Cordelles, de la de l’Hospital General i de la del convent dels caputxins.
En aquell temps la ciutat estava emmurallada i adossat a la part exterior de la muralla es veia el canal que conduïa l’aigua i que penetrava dins la muralla, aquest canal va donar nom a la font. Quan a mitjans del segle XIX va enderrocar-se la muralla i amb ella l’edifici, l’aigua va ser conduïda fins a una font que es va situar a un costat de la Rambla. Aquella primera font, aïllada de l’edifici dels estudis, seria finalment substituïda per l’actual model de Pere Falqués.
L’aigua d’aquella font era excel·lent i s’explica que els tramvies que baixaven per la rambla feien una aturada especial quan passaven per aquell sector per tal que el conductor i el cobrador poguessin refrescar-se durant els xafogosos dies d’estiu. Durant l’Exposició Universal de 1888 fins itot la reina va voler tastar l’aigua de la font que li fou servida en un elegant porró. Però la veritat que sempre he preferit les fonts pel fet que atreien a la gent del poble.
La gent blaugrana té a la font de Canaletes el punt de celebració de les victòries de l’equip. La raó d’aquest costum no és del tot clar però si que correspon a una època bastant antiga. Quan encara no existien els mitjans de comunicació actual que ens permeten saber el que passa quasi a l’acte, hi havia llocs on la gent acudia per saber el que passava i és a Canaletes on es reunien els simpatitzants culés.
Sobre la raó segons la qual es va iniciar aquest costum hi ha dues teories que molt possiblement es poden unir per entendre el moment inicial de la celebració.
La primera versió fa referència a un quiosc debegudes que es va instal·lar a la part superior de la Rambla l’any 1901, on es servia aigua de la font, amb orxata, anís i sucre fins que no es va possar de moda prendre uns xarops procedents dels Estats Units que es servien amb sifó; el quiosc era propietat de l’Esteve Sala qui acabaria per convertir-se en el principal hosteler de la Rambla. El quiosc va coincidir amb l’apogeu del futbol que començava a atreure els ciutadans. En aquells moments el Barça tenia el seu camp al carrer Indústria i el bar del camp també era propietat de l’Esteve Sala. Cada dia de partit enviava un cambrer final del partit per donar informaren una gran pissarra del resultat del partit al passejants de la Rambla, esc lar que quan hi havia victòria local el negoci anava millor. Així la gent prenia algun refresc al quiosc i menjava un entrepà després de cada victòria del Barça.
Una altra versió explica que els anys 20 es va fundar La Rambla, setmanari primer i diari més tard propietat de Josep Sunyol i Garriga. La rotativa del diari estava a la part superior de la Rambla, al número 13 de la Rambla de Canaletes, on ara hi ha el bar Núria i allà hi anaven els ciutadans per poder veure les notícies que apareixien publicades als diaris que es penjaven de l’aparador del local. Els dies de fútbol una pissarra anunciava els resultats. Sunyol tenia gran interès per l’esport i acabaria sent president del Barça.
Al marge de que sigui una o les dues l’origen del costum dels barcelonistes de reunir-nos a Canaletes, l’única cosa que desitjo es celebrar-hi allà moltes victòries, això sí amb calma i tranquil·litat.
Hi havia una vegada en que el Raval no es deia Raval, era "el barrio chino", el barri de les putes i de la mala vida. Un tros de la ciutat on es practicava el sexe ràpid i a bon preu. Un barri especialitzat en el sexe i que necessitava de determinats serveis. Un d'ells era el prostíbul, un hotel molt particular on es llogaven habitacions per hores. Un altre eren les "casas de gomas y lavajes" on es feien les "curas preventives" per evitar purgacions i es venien els condons per evitar el contagi de les malalties venèries. Serrat al seu tema Temps era temps en parla d'ells. Una mirada al vell barri ens deixa una bona mostra d'aquells locals peculiars.
Entre les cases dedicades a aquest negoci destacava la clínica del Dr. Holeado, la Japonesa, fundada el 1924 al carrer Nou de la Rambla, just al davant del que fou el gran prostíbul de la ciutat, Madame Petit. Del negoci i clientekla de la Japonesa Josep Mª Carandell deia a la seva Guía secreta: <<un sinfín de clientes pasaban por esta cliniquilla del doctor Holeado, que trabajaba de interno en el Hospital de San Pablo; él y sus ayudantes atendían a estos clientes, les abastecían de preservativos, les hacían un lavado con permanganato, les aconsejaban -especialmente a los maridos que un día "hacían el salto" y acuden llenos de remordimientos a la consulta del especialista-, daban a las mujeres una inyección mensual de Dioginón para evitar la fructificación o de "apiolina chapoteaud" para provocar la menstruación>>. La Japonesa, això sí, estava molt ben surtida.
Hi ha tresors amagats i ocults a la nostra ciutat, elements que malauradament no són accesibles als ulls de la gent. Un d'espectacular és la casa Lleó Morera, una de les tres obres que embelleixen l'anomenada Illa de la Discòrdia al Passeig de Gràcia.
És una de les obres mestres del modernisme ciutadà, un estil que va ser possible gràcies al treball de gran quantitat d'artesans que tenien cura de fer un treball únic de tots els racons dels edificis que s'aixecaven a la ciutat. Fusters, escultors, ferrers, ceramistes, vitrallers formaven una meva de "dream team" de la costrucció que, dirigits pels arquitectes com a directors d'orquesta, es dedicaven a crear espais agradables per una clientela burgesa que volia tenir en el seu domicili un ambient elegant i agradable. Un d'aquests ambients encisadors, una veritable sinfonia pels sentits, és el menjador de la casa Lleó Morera amb uns interesantíssims vitralls sortits del taller d'Antoni Rigalt.
Dos petits detalls escultòrics a l'església de Sant Jaume, al carrer Ferran, ens transporten als convulsos temps de la guerra i la post-guerra. Fixant-nos be, es pot apreciar com es van veure els fets després del triomf franquista. un cop passada la porta principal, hem de possar la vista als permòdols on descansa el cor. Allà veiem esculpides dues escenes on, de manera elegant però implacable, ens volen explicar que va passar abans i després de la guerra. No es feia altra cosa que deixar escrit en pedra la versió dels guanyadors: s'havia de pintar com a terriblemen dolents els republicans i bons els revoltats. Un bon motiu temàtic per fer-ho era la crema de les esglésies.
L'any 36 va esclatar la guerra, Espanya estava partida i un dels objectius dels revolucionaris que defensaven la república va ser l'església. Es van assaltar edificis religiosos, es va destruir els quee s va trobar. En la petita superfície del permòdol veiem tres escenes. A l'esquerra, d'un finestrall trencat surten flames rotundes. Al mig. un home armat amb un ganivet i un garrot es prepara per un acte vandàlic. A la dreta un home amb un destral es dedica a destruir una creu.
En canvi, després de la guerra es va construir i es va aixecar de nou la casa de Déu. Aquí veiem gent laboriosa. A l'esquerra un home satisfet refà la creu, allisant-la amb un ribot. A la dreta dos homes reconstrueixen el finestrall que a l'altra costat treia flames i fum.
Cent anys i mig després d’haver estat afusellat al castell de Montjuïc, acusat d’haver provocat amb les seves idees les ires incendiàries del 1909, Francesc Ferrer i Guàrdia torna a ser protagonista. Tornem a parlar d’ell a causa d’haver-li estat dedicat una avinguda a Montjuïc. L’avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia era abans la del marquès de Comillas, personalitat fosca que ja tenia una plaça dedicada a la ciutat antiga, la que porta el seu nom i no el seu títol nobiliari, la plaça Antoni López, amb monument inclòs.
L’avinguda del pedagog comença on acaben les de la reina Maria Cristina i de l’alcalde Rius i Taulet i puja fins a la plaça de Sant Jordi més amunt del Poble Espanyol.
El malaguanyat pedagog havia tingut una plaça dedicada en temps de la guerra civil, uns temps en els que cregué convenient retre-li un homenatge, el seu nom fou posat a l’actual plaça Urquinaona i una bella placa l’embellí.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 15/04/2010 18:41 | Comentarios (1)
Francesc Ferrer i Guàrdia era fill d’una família de petits propietaris rurals d’Alella havia nascut a principis de gener del 1859. Estudia a les escoles municipals d’Alella i de Teià, res no fa pensar que en aquell temps i en la seu d’una societat tradicional s’està formant una de les ments més obertes al canvi social. En un escrit explicava que de nen es va sentir content en temps de la Gloriosa, la revolució de 1868 que acaba amb la monarquia isabelina.
La seva vida canvia quan amb 13 anys és enviat a treballar a Sant Martí de Provençals, a la botiga d’un graner o d’un drapaire segons les versions. Sembla que influït pel seu cap, anticlerical declarat, acudeix a classes nocturnes i s’inicia en el si dels deals republicans i internacionalistes. Poc a poc, trobem un Ferrer i Guàrdia compromès. Treballa a la Companyia de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant (MZA), és revisor de la línia que va a la frontera francesa. El compartiment del tren en el que treballa és ple de llibres que venen de França. Amb aquestes inquietuds ingressa a la lògia maçònica Veritat.
El 1886 marxarà a l’exili, a Paris, per haver donat suport a un pronunciament militar, el que es coneix com a insurrecció de Santa Coloma de Farners, que buscava la proclamació de la República. A la capital francesa viurà del negoci de vins, regentarà un restaurant i dona classes de castellà. Segueix amb les seus ideals revolucionàries i veu una eina que ha de provocar el canvi: la revolució només funcionarà si s’acaba amb l’analfabetisme, per canviar la societat cal un nou tipus d’ensenyament. Per fer la revolució cal començar amb l’ensenyament i concebrà la creació de la seva gran obra pedagògica, l’Escola Moderna, una escola racional que podrà dur a terme gràcies a la generosa herència d’un milió de francs fet per l'Ernestine Meunier, alumna seva, rica i sense família que estudiava espanyol per fer un viatge a Espanya.
Això és el que publicava respecte de la seva Escola Moderna:
<< La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruidas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio.
Para ello, sustituirá el estudio dogmático por el razonado de las ciencias naturales.
Excitará, desarrollará y dirigirá las aptitudes propias de cada alumno, a fin de que con la totalidad del propio valer individual no sólo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad.
Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa máxima: No hay deberes sin derechos; no hay derechos sin deberes.
En vista del buen éxito que la enseñanza mixta obtiene en el extranjero, y, principalmente, para realizar el propósito de la Escuela Moderna, encaminado a preparar una humanidad verdaderamente fraternal, sin categoría de sexos ni clases, se aceptarán niños de ambos sexos desde la edad de cinco años.
Para completar su obra, la Escuela Moderna se abrirá las mañanas de los domingos, consagrando la clase al estudio de los sufrimientos humanos durante el curso general de la historia y al recuerdo de los hombres eminentes en las ciencias, en las artes o en las luchas por el progreso.
A estas clases podrán concurrir las familias de los alumnos.
Deseando que la labor intelectual de la Escuela Moderna sea fructífera en lo porvenir, además de las condiciones higiénicas que hemos procurado dar al local y sus dependencias, se establece una inspección médica a la entrada del alumno, de cuyas observaciones, si se cree necesario, se dará conocimiento a la familia para los efectos oportunos, y luego otra periódica, al objeto de evitar la propagación de enfermedades contagiosas durante las horas de vida escolar. >>
Aquestes paraules sonen avui molt lògiques però que no ho eren el 1901, aleshores el sistema d’ensenyament era oposat al que ell propugnava. Amb aquestes idees retorna a Barcelona el 1901. L’Escola Moderna pot començar a caminar el 8 de setembre del 1901, amb 12 nenes i 18 nens, és al número 56 del carrer Bailèn. És una escola renovadora en els mètodes que va ser acusada d’escola de rebeldia.
Per ajudar a dur a terme el seu somni de difondre les noves idees crea una editorial i una revista. Té entre mans un projecte carregat de dificultats. La situació política no ajuda Ferrer. Les seva aposta per la lluita contra el poder el fa enemic dels que manen i els fets històrics li aniran en contra. Quan el 31 de maig del 1906 Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre, atempta a la calle Mayor de Madrid contra la comitiva nupcial d’Alfons XIII, Ferrer és acusat de complicitat, veurà clausurada la seva Escola Moderna i durant un any serà a la presó Model de Madrid. És absolt de complicitat però no se li dona permís per reobrir el seu centre educatiu.
Amb aquest obstacle es trasllada a França i Bèlgica on decideix fundar el que anomena la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Amb el recolzament d’altres intel·lectuals seguirà la seva tasca editorial.
En aquest contexttrobem uns fets que seran definitius per Ferrer. El juliol de 1909 la reacció contra la guerra del Marroc provocarà una vaga que desencadenarà en la crema de bona part dels edificis religiosos de la ciutat. La classe obrera, moguda per idees pacifistes, contraries al nacionalisme militar, d’oposició als interessos dels rics i de rebuig a un sistema de reclutament militar totalment injust que deixava al fill dels rics fora de l’exèrcit, ataca els bens de l’església, és la Setmana Tràgica. Ferrer serà acusat d’instigador, el detenen a finals d’agost i després d’un judici militar que dura tant sols un dia i que es caracteritza per l'absència de garanties, és condemnat a mort i executat al castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, mentre a la resta del món tothom manifestava el seu descontent i clamava pel que era un gran injustícia.
Piotr Kropotkin va escriure sobre ell: "Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició".The Times va publicar: "Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal".
Anatole France, en una carta oberta afirmava: "El seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruïnt a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles".
William Archer: "Tota la vida activa de Ferrer, hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l'actualitat la mera menció del seu nom".
El seu testamentés un bon exemple per entendre la seva manera de pensar:
<< Deseo que en ninguna ocasión ni próxima ni lejana, ni por uno ni otro motivo, se hagan manifestaciones de carácter religioso o político ante los restos míos, porque considero que el tiempo que se emplea ocupándose de los muertos sería mejor destinarlo a mejorar la condición en que viven los vivos, teniendo gran necesidad de ello casi todos los hombres.
En cuanto a mis restos, deploro que no exista horno crematorio en esta ciudad, como los hay en Milán, París y tantas otras, pues habría pedido que en él fueran incinerados, haciendo votos para que en tiempo no lejano desaparezcan los cementerios todos en bien de la higiene, siendo reemplazados por hornos crematorios o por otro sistema que permita mejor aún la rápida destrucción de los cadáveres.
Deseo también que mis amigos hablen poco o nada de mi, porque se crean ídolos cuando se ensalza a los hombres, lo que es un gran mal para el porvenir humano. Solamente los hechos, sean de quien sean, se han de estudiar, ensalzar o vituperar, alabándolos para que se imiten cuando parecen redundar al bien común, o criticándolos para que no se repitan si se consideran nocivos al bienestar general >>
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 15/04/2010 18:26 | Comentarios (0)
Barcelona ha dedicat tres monuments a Francesc Ferrer i Guàrdia, és la personalitat amb més dedicatòria monumental. Però certament no són a llocs cèntrics. Són els monuments amagats aFrancesc Ferrer i Guàrdia.
La història ve de lluny. L’Ajuntament va votar el 9 d’agost de 1931 l’erecció d’un monument en honor a Francesc Ferrer i Guàrdia. La ciutat on havia mort li rebia així un homenatge. El 27 de juny de 1934 s’havia posat la primera pedra d’un monument en honor al pedagog al grup de les cases barates Eduard Aunós, com la segona nova arribar a posar-se mai aquesta no entra a la llista dels monuments.
Dels tres monuments, el primer està a Montjuïc. Al final de les escales que pugen des del darrera del Palau Nacional trobem una figura que porta una torxa. Aquest monument va ser inaugurat un plujós dia 13 d’octubre de 1990. La idea d’aixecar un monument la promovia la fundació que porta el nom del pedagog i va ser recollida per l’ajuntament i es va pensar que el lloc adient era Montjuïc, on Ferrer havia perdut la vida tot just 81 anys abans. El monument és una còpia del que hi ha a Brussel·les, aixecat per August Puttemans el 1911. L’autor del monumentde Montjuïc és el belga Robert Ghysels. A la part del darrera es va afegir una sentida inscripció:
A / FRANCESC FERRER I GUÀRDIA / FUNDADOR DE L'ESCOLA MODERNA / (1859-1909) / BARCELONA REPARA AMB / AQUEST MONUMENT MOLTS / ANYS D'OBLIT I D'IGNORÀNCIA / D'UN HOME QUE VA MORIR / PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA / SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA / TOLERÀNCIA /AJUNTAMENT DE BARCELONA / FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA / 13 d'octubre de 1990.
El segon monument es troba just a l’entrada de la Facultat de Ciències d’Empresarials, a la zona universitària. Es tracta d’un baix relleu fet per set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara, sota la direcció de Dominique Strootbont, que reprodueix el dibuix fet per Flavio Costantini sobre l’afusellament de Ferrer iGuàrdia. Va ser inaugurat el 16 d’octubre del 2001.
I el darrer dels tres monuments en honor a Ferrer es troba a la seu de l’Institut de Ciències de l’Educació, al complex de les antigues Llars Mundet, a la Vall d’Hebron.El aleshores degà Xavier Hernández va proposar realitzar un homenatge a l'ilustre pedagog. Es va pensar en un conjunt format per pupitres on hi ha una llàntia votiva permanentment encesa. Finalment els problemes pressupostaris fan que l’obra no surti endavant. En el seu lloc es col·loca un bust de Ferrer que la família d’un professor de Calafell tenia a casa seva. El bust era fet per Josep Cardona, el mateix autor que l’estàtua de l’Àngel Guimerà de la plaça Sant Josep Oriol. Se’l pot veure als jardins del davant de l’església de les velles Llars Mundet.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 15/04/2010 18:12 | Comentarios (0)
El barri gòtic és ple de detalls curiosos. Un d’ells és un monument situat a la plaça de Garriga i Bachs, davant de la porta del claustre de la catedral que s’obre al carrer del Bisbe. Allà els turistes, desitjosos de tenir un record del seu pas per la ciutat, troben un punt excel·lent per posar per una foto.
Si ens fixem en la placa que hi ha just als peus del vistós monument tobem vuit noms i si contem els personatges que hi ha representats trobem que només hi ha cinc, llegim les grandiloqüents paraules:
“EL P. JUAN GALLIFA, EL DR. JOAQUIN POU / D. JUAN MASSANA,D. SALVADOR AULET, / D. JOSÉ NAVARRO, D. PEDRO LASTORTRAS, / D. JULIAN PORTET,Y D. RAMON MAS / SACRIFICARON SU VIDA / POR DIOS, POR LA PATRIA Y POR EL REY /LA CIUDAD AGRADECIDA / ENALTECE AQUÍ PERPÉTUAMENTE SU MEMORIA / MCMXXIX”
Els personatges homenatjats són els anomenats màrtirs de la independència, els barcelonins que van ser executats a la Ciutadella per haver preparat un aixecament contra els invasors francesos quan aquests van envair la península el 1808.
Per situar-nos en els fets hem de fer un viatge pel temps. Si ens situem a principis del segle XIX trobem una Europa en canvi. La revolució francesa ha triomfat i uns nous ideals es posen en marxa. La revolució acabarà sent dirigida per Napoleó que decidirà difondre els ideals revolucionaris per l’Europa del moment mitjançant una tasca annexionista. Amb aquesta idea al cap fixarà els seus ulls a la península ibèrica. Amb l’excusa d’atacar Portugal, les tropes napoleòniques, aliades de la corona, entren a la península i decideixen quedar-se com a invasors. Substitueixen la monarquia espanyola per una de nova. La reacció serà important i es produeixen aixecaments per expulsar als gavatxos. Són conegudes les accions a Girona, Manresa, Lleida, Reus, Tarragona o Tortosa i no gens mítiques les batalles del Bruc, Molins de Rei o Granollers entre d’altres. Però a Barcelona la resistència no fou important, sembla que la presència d’afrancesats a la ciutat va impedir una acció important en contra dels invasors.
La única reacció que es va produir a la presència dels francesos a la ciutat de Barcelona és el que es coneix com a la conspiració de maig de 1809, quan un grup decideix actuar contra els ocupants francesos. Quan l’aixecament està quasi a punt de produir-se hi ha una delació i els caps són detinguts i jutjats. Els espera la mort per traïció. Aquests fets seran considerats heroics en temps de patriotisme nacional espanyol. Així durant dos períodes de fort sentiment espanyolista es vol fer un sentit homenatge als ciutadans executats. La dictadura de Primo de Rivera i la franquista deixen a la ciutat la seva petja en aquest monument tant fotografiat.
La història dels màrtirs de la independència va ser explicada mitjançant una sèrie de 6 gravats realitzats per Bonaventura Planella el 1815 quan encara eren frescos a la memòria els esdeveniments. Quatre dels gravats van ser reproduïts en ceràmica envoltant l’escultura. Són més antics que l’estàtua. Quan la reina va venir a visitar la ciutat el 1929, no havia encara estat posada encara la imatge al pedestal. Josep Llimona encara hi estava treballant en ella. Caldria esperar l’any 1941per veure el conjunt complert.
Això és el que diu el monument dels seus homenatjats
Condenados a muerte por la comisión militar cinco de los /diez y ocho leales patriotas, a saber el Dr. D. Joaquin / Pou cura párroco dela Ciudadela, el P. D. Juan Gallifa / teatino, D. José Navarro subteniente del regº de infantería / de Soria, D. Juan Massana oficial de la consolidación de /vales reales y D. Salvador Aulet corredor de cambios se / les intimó la sentencia a las once y media de la noche del 2 de / junio y a las once y mediade la mañana siguiente recibieron el / Sagrado Viático en la torre de la Ciudadela. El Vicario perpetuo de Santa Maria del Mar que se les administra el Dor. Dn. Franco / Collel Vicario de San Jaime y el P.D. RaymundoFerrer / presbítero del Oratorio que sostiene la olla quedaron absortos / al verla tranquilidad y fervor de nuestros Héroes.
Salen de la Ciudadela para la Explanada en me- / dio de tropa precedida de los que les vendieron a los / cinco Héroes de Barcelona. AMassana le asiste el / D. Collell, a Aulet el P. Ferrer, a Navarro D. TomasPerals Pbro. Y entre Pou y Gallifa va el / D. Bartolomé Vila Pbro.Auxiliándolos la / serena tranquilidad y fervor cristiano con que van á / poner el sello a su cendrada fidelidad, son el más claro / testimonio de la santidad de la causa por la cual mueren.
Muerto a la violencia del garrote, el Dr. Dn. Joaquin / Pou sube al cadalso con la mayor firmeza para sufrir / igual suerte el P. D. Juan Gallifa, quien con la misma / serenidad reza un responso a su compañero, al /arrojar el manto sobre su cadáver. Los otros tres Héroes, Navarro, / Massana y Aulet están reconciliandose al pie de la horca / en la cual consumaron luego con el mayor valor y cristianos / sentimientos el gustoso sacrificio que hicieron de sus vidas / por la religión, por la pátria y por Fernando VII. /Ejecutose la tan horrorosa escena en el glacis / de la Ciudadela de Barcelona a las cinco de la tarde / del 3 de Junio de 1809 sin otros testigos / que las tropas invasoras y los traidores.
Mientras se ejecutaba la sentencia contra los cinco Héroes, / otros tres valerosos de Barcelona a saber D. Ramón Mas, D. Julián Portet y D.Pedro Lastortras tocaron a rebato en la Torre de la / Catedral para convocar alpueblo y librar a sus hermanos. / Voló allá la tropa napoleónica y cerrando la Iglesiaempezó / un escrutinio el más escrupuloso. Desesperados por no / encontrarlos, ofrecieron a grandes voces el perdón y a tal / influxo salieron de debajo los fuelles del órgano los tres men- / cionados después de haber estado más de 72 horas sin comer / ni beber nada. Procuraron reanimarlos con vino generoso /avivando la promesa del perdón, los mismos que / luego faltando a la palabra instaron su muerte que se executó el 27 del mismo Junio en que murieron gloriosamente.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 12/04/2010 11:00 | Comentarios (1)
La història del monument de la plaça Garriga i Bachs és lenta i llarga. Els esdeveniments coneguts entre 1808 i 1814 van ser recordats diverses vegades i la voluntat de deixar testimoni va donar lloc a diverses provatures. Quan la política portava aires patriòtics i es volia manifestar l’espanyolitat de la ciutat s’escrivia un nou capítol en la història del monument.
Tot començarà el 1815, al marge dels sis gravats de Bonaventura Planella, tenim el trasllat de les restes mortals dels 8 ajusticiats i el seu enterramenta la sagristia de la catedral.
Anys després, el 1884, es vol fer un monument commemoratiu a la ciutadella on els herois van perdre la vida. L’artista escollit per fer el monument és Venanci Vallmitjana, qui pensa en un monument impactant on apareixia el pare Gallifa assegut al garrot amb una creu a la mà. El monument no convenç a les autoritats i queda aparcat per sempre.
El 1909, quan es produeix el centenari dels esdeveniments, de nou són les restes mortals les que protagonitzen l’efemèride. Un panteó al claustre serà encarregat August Font qui havia treballat a la façana de la catedral. El treball estarà llest el1911, els màrtirs de la independència tindran un lloc on recordar-los. A la comissió que portarà endavant la construcció de la capella hi ha dies persones que seran claus en la posterior erecció del monument del que parlem. Són Andreu Duran i Bas i Josep Maria Milà i Camps.
Durant la dictadura de Primo de Rivera van ocupar respectivament els càrrecs de regidor de l’Ajuntament i de president de la Diputació i van promoure l’erecció del monument que es troba junt a la catedral.
Era el 1927, mentre es dedicaven els carrers que comunicaven la nova Via Laetana amb a ciutat antiga, es comença a concretar la idea d’un monument dedicat als herois nacionals. El regidor Andreu Garriga i Bachs compra un edifici i el cedeix per poder aixecar l’homenatge i el president Milà i Camps fa que la Diputació el financii.
El disseny de la plaça correspon a l’arquitecte Pere Benavent de Barberà qui construeix unaenorme fornícula per ubicar l’escultura que s’ha encarregat a Josep Llimona,els murs que la flanquegen es decoren amb ceràmiques informatives copiades delsgravats que Bonaventura Planella havia realitzat el 1815. L’obra queda incompletai sabem que la reina, de visita a la ciutat el 1929, no veu l’estàtua al seulloc i només pot llegir la placa que es col·loca als seus peus.
La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera arracona el projecte, l’estàtua de Llimona resta al taller sense haver estat pagada. La plaça queda a mitges.
Amb la República la Generalitat assumeix les funcions de la Diputació i paga als hereus de Llimona els diners que reclamaven per la feina encarregada. Una novetat apareix a la plaça que a partir d’aquell moment s’anomenarà Josep Llimona.
Definitivament amb l’arribada al poder del règim franquista l’estàtua serà posada al seu lloc.Això passarà l’any 1941. S’introduirà una petita variant, com la fornícula resulta molt gran s’encarrega a l’escultor Vicenç Navarro un àngel que encara dona un aspecte més grandiloqüent al conjunt.
més històries i llegendes de Bracelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 12/04/2010 10:58 | Comentarios (0)
Pujant la Via Laietana, alguns dels carrers que representen la unió d'aquesta via ràpida amb la ciutat antiga van ser dedicats el 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, als màrtirs de la independència, executats per promoure una revolta contra els invasors francesos. Hi són quasi tots els màrtirs, els cinc executats el dia 3 de juny i dels tres amagats a la catedral i executats 24 dies després només en falta, Pere Lastortras.
més històries i llegendes de Bracelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 12/04/2010 10:34 | Comentarios (0)
Entre 1905 i 1915 va ser l’època daurada de les postals. A Barcelona, primer Adouard i Josep Esplugas Puig, i després, les cases Hauser i Menet, Samsot i Missé, L.Roissin oferien nombroses vistes urbanes amb els indrets més coneguts i emblemàtics. Un dels editors d’aquesta indústria, amb una producció remarcable per la seva quantitat i qualitat, és la d’ATV. Inicials del barceloní Àngel Toldrà Viazo (17 maig de 1867 - 1 d’octubre de 1956). Dels seus 89 anys es va passar quasi 40 anys dedicat a la fotografia. ATV no era un fotògraf gaire estricte. De fet, va començar en el negoci a través de la seva feina com a venedor de papers especials i cromos. Tenia la representació de la casa belga Biermans. La seva botiga era a Canuda 41-43. Allí vendria les seves pròpies postals.
Havia estudiat comerç i comptabilitat i així va orientar la seva feina en el mon dela fotografia. Tenia més un interès comercial en la imatge que l’artístic o testimonial. No anava amb la màquina captant imatges. El seu treball era buscar enquadraments atractius de la ciutat, treure’n una imatge i reproduir-la en sèrie. Era un home incansable, tots els edificis de Barcelona, els indrets més destacats eren motiu d’una postal de la seva “Serie General” que arribà a tenir més de 4.500 exemplars.
Va deixar un testimoni de gran valor sobre la ciutat en formade vistes generals, carrers significatius, monuments, esglésies, interiors, parcs vistes. Va fer fotografiar tota Catalunya, Mallorca, Navarra, Guipúscoa. Va fer tiratges o sèries per institucions o empreses. Va deixar testimoni de la Setmana Tràgica. Va fer fotos en diferents èpoques de l’any a la recerca de la varietat. Va prendre vistes panoràmiques. Va fer fotografies estereoscòpiques.
Era un home educat també en l’Art, va ser amic del pintor Modest Urgell i va reunir una important col·lecció artística. Vivia a Sant Gervasi, al carrer Saragossa 26. Com a prop vivia l’astrònom Comas i Solà, va aprofitar la seva amistat i els instruments de la seva feina. Això explica una sèrie de fotografies de núvols i astres.
Quan va deixar la feina a la fotografia a provar en el món dels negocis: va vendre’s el domicili i va anar a viure a Balmes 365, va invertir el seu capital en una indústria elèctrica que el va deixar quasi arruïnat. Va vendre’s la seva col·lecció i, quan quedà vidu, anà a viure amb la seva filla. Al carrer Laforja passaria els darrers anys de la seva vida.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 08/04/2010 15:42 | Comentarios (0)
Al barri de la Vall d’Hebron hi ha un espai deliciós, és la Granja Vella. Havia estat una enorme finca dedicada a l’agricultura i la ramaderia. Allà es va treballar durament i també es van fer uns bells jardins quan fou escollit pels burgesos com a lloc de refugi, esbarjo i gaudi, indret d’ostentació de la seva riquesa.
Els Martí Codolar van ser els darrers propietaris de la Granja Vella, abans d’ells havia estat propietat dels Milà de la Roca (1798) que la van vendre a Isidre Inglada (1824). Aquest la deixà en herència als seus nebots. L’indret era una antiga propietat dels frares jerònims i retornaria a mans religioses quan la família Martí-Codolar la va cedir als salesians (1946).
El metro Mundet, les avingudes de can Marcet i la del cardenal Vidal i Barraquer ens deixen a l’entrada del recinte. Pugem la rampa i un camí ens condueix a un encisador palauet embellit amb detalls escultòrics: símbols del continent americà, les edats de l’home i la representació d’Hèrcules justifiquen el viatge. Si al proper laberint d’Horta trobem l’amor, Eros, aquí el que domina és Hèrcules, el treball.El palauet està envoltat d’uns esplèndids jardins carregats d’història. Van ser visitats pel rei FerranVII (1828), tal com ho recorda una escultura, els va cantar Eduardo Marquina (1923) i els va pintar Santiago Rusiñol (1925-1930).
Lluis Martí-Codolary Gelabert va ser un home important, va fer bons i mals negocis. Era del cercle del marquès de Comillas, havia ocupat càrrecs en algunes de les empreses del primer i el segon marquès. Va ser soci fundador de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació(1886). Va tenir negocis en les naixents electricitat i telefonia. Però a nosaltres ens interessa d’ell la seva afecció als animals exòtics i d’ornament. Quan avui passegem per aquell indret trobem restes de gàbies buides, allà hi vivien, abans de passar a ser una col·lecció municipal, els animals que van donar lloc al primer parc zoològic de Barcelona.
Josep Maria de Sagarra va escriure d’ell que era un “patrici a qui li havia donar pels animals”. Com a distracció que compensava la seva vida dedicada als negocis va començar a col·leccionar animals el 1865 quan només tenia 22 anys i era un home solter. Per poder portar a terme la seva passió va contactar amb Francesc Darder qui el va orientar i l’ajudaria a crear un “jardí zoològic d’aclimatació”, segons la terminologia coetània.
La bancarrota que va viure la família va portar Lluís Martí-Codolar a desprendre’s de la seva estimada col·lecció. Els Martí Codolar necessitaven líquid i els animals que havia anat recollint els hi podien proporcionar. Es venia 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 reptils). L’Ajuntament oferia 30.000 pessetes. A l’abril del 1892 es produïa la compra i el dia de la Mercè d’aquell any obria les portes a la Ciutadella el primer parc zoològic de la ciutat.
L’estrella d’aquell primer zoològic era l’elefant de la India “ejemplar notabilísimo de 2,50 metros de altura, cuenta 19 años de edad y 10 de estancia en la finca" com havia entrat de petit se'l batejà com Baby, rebatejat com l’Avi. Al museu de zoologia es conserva el seu esquelet. Estava valorat en 15.000 pessetes.
El dromedari el valoraven en 500 pessetes. Quin dels dos era no ho se, però cal pensar que el més petit.
Dos estruços “macho y hembra. Ejemplares muy notables que se reproducen” 3.000 pessetes.
La jirafa es debia morir ja que no surt en la llista de Valoración y justiprecio efectuados por la Junta de Ciencias Naturales , Parque Zoológico y Jardín Botánico.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 25/03/2010 00:48 | Comentarios (0)
El Gran Teatre del Liceu ha estat, des de sempre, el principal aparador de la burgesia barcelonina, ha estat l’escenari refinat i prestigiós on les riques famílies de la ciutat s'han relacionat, on tot aquell que vol pertànyer a l’élite dels diners veu i es deixa veure. Un dels moments més brillants en aquest escenari és la inauguració de la temporada operística. Les Rambles es plenen de gom a gom, hi circulen els millors cotxes i els més luxosos vestits es llueixen a les llotges i a la platea del Gran Teatre. Això ho tindrà present l’anarquista Santiago Salvador quan va decidir cometre un atemptat contra el teatre i la gent que l’omplia. Tenia l’escenari i el moment oportú per fer mal.
Els anarquistes, representants de la classe obrera, estaven en lluita contra els patrons i l’autoritat, i usaven les armes que tenien al seu abast: primer, van ser les vagues que aturaven la producció de les fàbriques fins que no s’atenguessin les seves reivindicacions, més tard, a la darreria del segle XIX, els atemptats prenen una gran volada i constitueixen les armes de l’acció de protesta obrera.
Un dels atemptats més destacats es va produir el 24 de setembre de 1893 a la Gran Via de Barcelona. Aquell dia, el capità general de Catalunya Martínez Campos havia organitzat una desfilada militar per celebrar l’onomàstica de la princesa. Aquesta reunió va ser triada per l’anarquista Paulino Pallàs per llançar una bomba. Volia venjar la dura repressió i les injustícies que van seguir a una rebel·lió camperola de Jerez l’any anterior. A conseqüència de la bomba el general Martínez Campos i els generals Castellví i Clemente van resultar ferits i el guàrdia civil Jaime Tous va morir. Pallàs no va deixar l’escenari de l’atemptat i va ser detingut, jutjat i executat. Amenaçava que les coses no acabarien aquí.
L’acció anarquista no va trigar gaire en arribar, menys de dos mesos després, el dia de la presentació d ela temporada 1893-94, el 7 de novembre, quan s’estava interpretant l’òpera Guillem Tell, de Rossini, a un quart d’onze de la nit, Santiago Salvador va llançar dues bombes a la platea del teatre. Una va esclatar, l’altra va quedar intacta al caure sobre la falda d’una de les dones mortes per la primera explosió. Dies desprès, durant el judici, explicaria la causa de la seva acció: “Mi deseo era destruir la sociedad burguesa, a la cual el anarquismo tiene declarada la guerra abierta; y me propuse atacar la organización actual de la sociedad para implantar el comunismo anárquico. No me propuse matar a unas personas determinadas. Me era indiferente matar a unos o a otros. Mi deseo consistía en sembrar el terror y el espanto”. Salvador havia entrat al teatre per la porta del “galliner”situada al carrer de Sant Pau. Amagava a la faixa dues bombes Orsini. Les bombes porten el nom de l’anarquista italià Felice Orsini que el 1858 havia utilitzat per atemptar contra Napoleon III i Victòria Eugènia de Montijo. Els monarques anaven a l'òpera a veure Guillem Tell!!!
Era un quart d’onze de la nit quan la soprano italiana Virginia Damerini (que perdé la sevagermana en l’atemptat) estava acabant el segon acte de l’òpera. De sobte, un terrabastall agita el teatre. Es sent una tremenda explosió, una bomba ha esclatat entre les files 13 i 14, a la butaca 24. Mirant l’escenari a l’esquerre. La platea s’omple de fum. El soroll és inmens. Només queda encesa la llum de l'escenari.
L’atemptat s’ha fet realitat: el centre de la burgesia ciutadana ha estat atacat, el balanç: 20 morts i un gran nombre de ferits.
Així començava La Vanguardia,el dia següent, la seva crònica : << Ni sabemos como empezar el relato del salvaje y miserable atentado de anoche: la magnitud del crimen; el cuadro que se presentó a nuestros ojos, de una multitud desencajada, despavorida; el cuadro más espantoso todavía de doce ó catorce cadáveres ensangrentados, mutilados; de heridos lanzando ayes, de moribundos en el estertor de la agonía, toda esa imagen horrible encendiendo la ira en el alma y anudando la garganta con la emoción, impide coordinar las ideas para narrar el suceso y para condenarlo como se merece. De todos los labios, de todas las clases sociales, del hombre del pueblo y del caballero, de todo el mundo salieron anoche explosiones de indignación contra esos viles asesinatos perpetrados en una muchedumbre tranquila, indefensa y confiada á la nobleza de sentimientos de Barcelona. No, el pueblo de Barcelona, ni las clases obreras, ni las clases medias, ni las clases altas; ninguna de esas clases indistintamente, porque todas se disputan la santa emoción de llorar con el afligido, de consolar al triste, de socorrer al necesitado, y están siempre en la práctica de la abnegación y de los sentimientos humanos más nobles, ninguna de esas clases puede tener solidaridad alguna con la vileza que se necesita para un crimen como el de anoche. De aquí que la condenación fuera unánime y que la explosión de indignación fuera general.
Entrañas de tigre, sin vestigio siquiera de humanidad, hace falta para arrojar en medio de una multitud confiada una máquina que siembre la muerte y la destrucción á ciegas; pero, ¿á dónde vamos á parar si en el seno de una sociedad se permite que anden sueltos los tigres? No ya el gobierno y las autoridades; todo el mundo; todo el que se precie de humano tenemos el deber, cada cual en su esfera y con sus medios, de contribuir á que no sean posibles crímenes semejantes, que por su naturaleza colocan á quien los concibe y a quien los ejecuta no fuera del derecho común sino fuera de todos los derechos posibles. Ni á la sombra de una idea, por radicales que sean sus fórmulas, ni al amparo deuna pasión por violenta que sea se pueden justificar tales crímenes, y por esto creemos que es un deber de conciencia de todo el mundo, pobres y ricos, lanzar de la sociedad en que viven á los que, locos ó malvados, no piensen más que en destruirla.
Por caminos como el que trazan crímenes como el de anoche no se puede llegar, sino se pone coto inmediato, más que al fomento de todos los rencores, á la caza del hombre por el hombre, á un retroceso de siglos en la civilización humana.>>
Seguim llegint laVanguardia, és molt explícita pel que fa a la descripció de la catàstrofe:
<< La confusión era horrorosa, tanto, que en los primeros instantes no se creyó que la catástrofe fuera tan grande ni tan crecido el número de víctimas; pero desgraciadamente pronto se advirtió que aquel número sobrepujaba en proporciones á cuanto pudiera nadie figurarse.
Cuando se calmó algo la confusión y se serenaron los ánimos, penetramos en el salón, ofreciéndose entonces á nuestros ojos un espectáculo aterrador.
Entrando por el pasillo del centro, á mano derecha, en las filas trece y catorce, que es donde debió de caer ó de estar colocada la bomba, se veían rotos, materialmente hechos astillas dos sillones y volcados otros.
Allí, entre la madera astillada y el terciopelo desgarrado, se veía un montón de cadáveres.
Yacía en primer término en la fila catorce, bañada en sangre que formaba un gran charco que se extendía hasta la fila doce, yacía una señora vestida de blanco con la cara completamente destrozada lo mismo que la parte superior del tronco de tal manera abierta, que dejaba al descubierto la cavidad torácica, convertida en una masa informe de pulpa sanguinolenta. A su lado y más hacia la derecha otra señora vestida de luto, caída también en el suelo, pero cuyas heridas apenas se advertían. En el sillón del lado otra señora muerta también, sentada como la sorprendió el proyectil y con la lívida cabezacaída hacia atrás, sobre el respaldo. Al lado de ésta un caballero vestido de frac que tenía una herida en la cabeza y ésta apoyada sobre el respaldo del sillón de la otra fila.
En la fila trece y precisamente en el sillón del lado de aquel en que se apoyaba el último cadáver citado, estaba con la cabeza echada hacia atrás una señorita joven vestida de blanco, á la que su propia sangre salpicaba de un modo horrible empañando en grandes manchas la blancura del traje.
Más allá un caballero con la cabeza apoyada en la palma de la mano y el codo en el brazo del asiento.
Por último á su lado, en el suelo, otro cadáver de una señora que tenía destrozada la cara y las piernas, dejando al descubierto por entre la desgarrada ropa, las cuerdas de las exangües venas y arterias y los tendones y músculos bañados en sangre.
Ningún deterioro más se advertía á primera vista en aquel recinto, si bien los cascos de la bomba habían destrozado algunas molduras de los antepechos de los palcos y roto las bombas de las luces.
Pasamos desde el salón á Contaduría y allí vimos á una señora ya cadáver. A dos pasos de ella su esposo, que estaba gravemente herido y cerca también otro caballero herido en el rostro que manaba abundante sangre, y casi moribundo.
Subimos luego al salón de descanso y allí, sobre les anchos divanes de terciopelo azul y empapándoles con su sangre había tendidos varios cadáveres y en el primer diván había un caballero que respiraba aun, con el rostro pálido y ensangrentado á un tiempo.
Siguiendo a mano izquierda, sobre el diván inmediato, estaba el cadáver de otro caballero, con la blanca pechera manchada de sangre y destrozada la barba y la cabeza.
En el último asiento, tendido también, un caballero francés, ya muerto. Tenía la boca y cabeza convertidas en una masa sanguinolenta.
Era de complexión robusta y fuerte y llevaba desabrochado el chaleco, como si en un movimiento inconsciente y convulsivo hubiera hecho saltar los botones.
Velando aquel sueño eterno, permanecía junto a su cabecera un caballero francés, que en la sala de espectáculos había estado a su lado, y que nos explicó que se salvó milagrosamente de la muerte.
Ambos habían llegado esta misma mañana en el tren correo deFrancia. Era el muerto Ingeniero Administrador del Canal du Verdón.
En el diván frontero del otro lado de la sala había una señorita joven y hermosa, vestida de blanco que tenía un agujero en la sien y destrozada la órbita del ojo derecho. Se conoce que la muerte fue instantánea y que por consiguiente no ocasionó sufrimiento alguno a la infeliz, pues sus puras facciones parecían tranquilas.
Más hacia el fondo y a la misma mano veíanse los cadáveres de dos señoras más, tendidas en el suelo.
En un rincón se hallaba sentada una mujer joven, herida también en la cabeza y con el traje manchado de sangre, pero cuyas heridas á juzgar por su aspecto exterior no parecían ofrecer mucha gravedad.
Por último, en un diván del testero que da espalda á la salade espectáculos, el cadáver de otra señora.
En el anfiteatro quedó muerto, en el sillón donde estaba sentado, un caballero, con el pecho y la cabeza atravesados por un casco.
Heridos leves se veían en gran número: unos á quienes hirieron los cascos de metralla y otros que tenían desgarraduras producidas porlas astillas de los sillones.
Hasta en el quinto piso quedaron contusos y heridos levemente algunos espectadores. En el tercer piso un proyectil saltó el ojo a un caballero>>.La descripció fa esgarrifança.
Com a resultat del’atemptat la temporada al Liceu va ser suspesa. El 18 de gener de 1894 es van reprendre les actuacions però amb una sèrie de 8 concerts dirigits pel mestre Antoni Nicolau. El 24 de març del 1894 es reprendre la temporada amb l’opereta La fille de madame Angot de Charles Lecocq.
Dies desprès de l’atemptat les botigues van tancar i els teatres van deixar de fer les representacions. Les classes altes de la ciutat van tancar-se a casa seva. Poc a poc la ciutat tornarà a viure amb normalitat. La policia farà les seves indagacions i acabarà detenint el culpable: Santiago Salvador. Però això ja és un altra història.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 19/03/2010 22:19 | Comentarios (0)
Santiago Salvador Franch tenia 28 anys quan va llençar les dues bombes al Liceu.
Havia nascut el 1865 a Castelserás, un poble de Terol. Es va dir que era fill d’una família de petits propietaris agrícoles. Havia estat varies vegades a Barcelona treballant de cambrer, taverner i jornaler. També es va dir que s’havia dedicat al contraban de vi, alcohol i sal i que mentre era a València va ser detingut.
A Barcelona la seva vida canvià, es va casar i, també, va entrar en contacte amb els grups anarquistes. Sembla que és al carrer Sant Oleguer i a una cafeteria, bar o cerveseria del carrer Diputació on entra en contacte amb grups llibertaris. Segons transcrivia La Vanguardia, en el judici, Salvador (S) admet a preguntes del fiscal (F):
<<F. —Antes del 7 de noviembre del año pasado hacía mucho tiempo que usted estaba afiliado á la secta anarquista?
S. —Yo no estaba afiliado á ninguna secta, era tan sólo aficionado á la anarquía desde unos 3 años.
F. —Cómo le entró esa afición?
S. —Leyendo El Productor, otros periódicos y libros filosóficos; y concurriendo á meetings y á centros determinados, como el de la calle de San Olegario, en los cuales se propagaba la idea anárquica.
A la transcripció del judici apareguda a LaVanguardia parla de les motivacions que el porten a preparar l’atemptat, l’adquisició de les bombes i que va passar el dia que les va llançar a la platea del Liceu:
F. —Al tener noticia de la explosión de la bomba en la Gran Vía, ¿qué pensó?
S. —No pensé nada, sino que estaba bien hecho.
F. —Se le ocurrió cometer el crimen del Liceo?
S. —No, señor; porque yo no estaba dispuesto á realizar algún hecho determinado, sino á amoldar mi conducta á las circunstancias; sólo sentía el deseo de luchar contra la burguesía y contra los males que afligen á los obreros.
F. —Pues V. ha hecho y ha firmado algunas indicaciones por las que le pregunto.
S. —He firmado todo cuanto me han presentado, sin fijarme siquiera en ello.
Declara que de Valencia vino á esta ciudad, y pensó adquirir bombas para poner en prácticasus doctrinas, que, conociendo como anarquista de acción á su paisano Mariano Cerezuela, pidióle dos bombas cargadas, y éste se las entregó, dándole además, una caja de pistones.
F. — Donde guardó las bombas?
S. — En el baúl, entre 1a ropa.
F. —Dijo a alguien que usted las tenía?
S. —Únicamenteá mi esposa; con el objeto de evitar que se lastimase.
(…)
F. —Cuando arrojó las bombas?
S. —El día 7 de Noviembre del año pasado, dije á mi mujer que sacaba las bombas, porque en casa constituían un peligro; me las metí dentro de la faja; y me fui directamente al Liceo.
F. — Usted sabía que aquella noche se inauguraba la temporada?
S. — Si señor.
F. —Sabía que concurriría al Teatro todo lo más significado y distinguido de la sociedad barcelonesa?
S. —Precisamente por eso.
F. — ¿Tomó asiento en el 5.° piso, y estuvo rodeado de espectadores?
S. —Un rato tuve á mi lado al inspector Olalde, y siempre á varias personas desconocidas.
F. — ¿Dejó transcurrir el primer acto de la ópera que se estaba cantando, con el objeto deque se llenase el teatro, y durante el 2º acto arrojó las bombas?
S. —Sí, señor.
Añadió que las tiró sin hacer ningún esfuerzo; que ignoraba si ambas habían estallado; que de momento se quedó, saliendo luego como todo el mundo; que llevaba una pistola en la mano debajo de la blusa para defenderse, y un frasco de veneno, que le había entregado Cerezuela, para suicidarse si caía en poder de la autoridad.>>
Seguim llegint el que, de la seva fugida, deia Santiago Salvador al judici:
<<F. —¿A qué hora llegó usted á su casa?
S. —Sobre las once de la noche.
F. — ¿Contólo ocurrido á su mujer?
S. — Se lo dije á mi mujer, y se puso á llorar.
(…)
F. —V. se fue á casa de Jaime Prats?
S.— No señor; el día siguiente encontré por casualidad á Prats, y le pregunté si sabía algún sitio en donde yo pudiese dormir; me proporcionó un cuarto en casa deSogas; dormí en ella no con el propósito de ocultarme; luego me cansé, y me fui a San Feliu de Llobregat en donde vivía un matrimonio amigo, y de mi pueblo; al cabo de 3 ó 4 días, supe que la guardia civil practicaba registros; volví á mi casa; de aquí marché á Barbastro en donde pasé un día; después al bajo Aragón, a Castelserás, mi pueblo; visité enseguida á mi íntimo amigo Antonio Alfaro; estuve un día en su casa; y por último me trasladé á Zaragoza huyendo de la persecución que se me hacía.
(…)
F. —Se refugió en la habitación que su primo Julio Sancho ocupaba en Zaragoza?
S. —Sí señor.
F. —Cuando la policía vino á llamar al piso, su primo se resistió á abrir?
S. —Vaciló por razón de la hora.
F. —Cómo se verificó la aprehensión?
S. —Salí al encuentro de la policía, disparé un tiro que no salió, y el otro me lo quedé.>>
Quan en el judici intervenen l’advocat de la defensa (D) i el president (P) continua explicant les seves motivacions i dona més informació sobre els instants en els quals va cometre l’atemptat:
<<Reconoce la bomba y el frasco que hay sobre la mesa del secretario.
Defensa.— ¿Qué móviles impulsaron á usted á la comisión del delito?
S. —Mi deseo era y es destruir la sociedad burguesa, á la cual el anarquismo tiene declarada guerra abierta; y me propuse, atacar la organización actual de la sociedad para implantar el comunismo anárquico.
(…)
D. —¿Cuando usted arrojó la bomba se hallaba en circunstancias que favorecían su huida?
S. —No; me hallaba rodeado de mucha gente.
Pre.—Al arrojar las bombas usted se hallaba de pié en un pasillo del 5° piso del teatro?
S. —Sí, señor.
Defensa de Prats.-Vd conoce aJosé Prats?
S. —Le había visto algunas veces en el Círculo de la calle de San Olegario; le conozco, pero sé que se llama Prats porque me lo han dicho por el camino.
Def.— ¿Usted propuso á Prats que le ocultase en su casa?
S. —No, señor; le encontré por casualidad, y como me sentía malo le supliqué que me procurase un cuarto para dormir, y me acompañó á casa de Sogas.
Def.— ¿Usted explicó el hecho á Sogas ó á Prats?
S. —A ninguno. .
Def.—Y á Alfaro?
S. —Tampoco.
D. —Usted se propuso matar á alguna persona determinada?
S. —No, señor; quise atacar á la burguesía en general; me era indiferente matar á unos o á otros; y mi deseo consistía en sembrar el terror y el espanto.>>
Es curiosa la fugida de Santiago Salvador un cop comès l’atemptat: marxa a casa i confesa a la seva esposa el que ha fet, més tard, intranquil i llegint els diaris, decideix marxar a Sant Feliu de Guíxols i, al cap de poc, retorna a Barcelona, per marxar de nou, ara a l’Aragó. El seu itinerari és Barbastro, Alcanyís, Castelserás i finalment Saragossa on és detingut l’1 de gener. En el moment de la seva detenció es dispara un tret “en la región lumbar lateral derecha” provocant-li una ferida de 12 cm.
A Saragossa estarà pràcticament un mes a la sala de presoners de l’Hospital fins que serà portat a Barcelona en tren acompanyat d’un inspector de policia, un tinent i tres guàrdies civils. Ingressarà a la presó d’Amàlia, a l’infermeria on està lligat amb “una cadena que pende de una fina argolla empotrada en el techo de la habitación”.
En aquell moment el sumari està quasi llest. Son 4176 planes, totes juntes fan 58 centímetres d’alçada .Hi ha 27 persones detingudes en relació als fets del Liceu. Finalment, quan comenci el judici el número quedarà molt reduït: dues persones han mort a la presó, sis han estat declarats culpables i ajusticiats per l’atemptat de la Granvia i quatre més han estat condemnats a cadena perpètua pels mateixos fets, deu no són jutjats i dos més es troben en rebel·lia. El judici 4.441 es farà amb tres persones assegudes a la banqueta dels acusats: Santiago Salvador com a autor dels fets, José Prats Trilla, que li dona alberg aBarcelona i l’ajuda a la fugida, i Antonio Alfaro Inés, amic de Castelseràs que l’acull a aquesta població. El fiscal demana pena de mort de Santiago Salvador per 20 assassinats consumats, 27 de frustrats i estralls; el defensor 18 anys, 8 mesos i un dia per estralls. Se li apliquen els agravants d’alevosia i premeditació. El judici serà amb jurat: es convoca a 42 persones, es presenten 31 i són escollits 12 i dos suplents. Per guiar el procés hi ha tres magistrats.
Santiago Salvador va ser condemnat a mort.Es va demanar l’indult. Mentre això passava Salvador va experimentar una transformació i es convertí en una persona piadosa. Quan li va ser denegat tornà a renegar de la religió. Les dues persones que l’acompanyen seran declarades innocents.
El 1894 se li notificarà la sentència i entrarà en capella. El botxí Nicomedes Méndez possarà fi a la vida del terrorista. UNa gran munió de gent assiteix a l'espectacle. Com es costum l’atendràn la Confraria de la Santíssima Sang i la dels Desamparats.El seu cos restarà tot el dia al Pati del Corders de la presó d’Amàlia on avui hi ha la plaça Folch i Torres.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 19/03/2010 22:16 | Comentarios (2)
Aquesta és la seva terrible història del capità general més cruel que ha tingut mai Barcelona. Roger-Bernard-Charles d'Espagnac de Ramefortva néixer a Foix el 1775. Era el fill del marquès d’Espagnac. Va servir al rei Lluís XVI fins que la Revolució Francesa va canviar-livida. Va fugir a Anglaterra i d’allà a Espanya, arribà a Mallorca el 1793. Volia participar en la invasió del Roselló que organitzava Carles IV i amb grau de capità de l’exèrcit espanyol, amb17 anys, envaeix el seu país natal. Començava la carrera d’un home terrible.
Com França continua revolucionària es queda a Espanya. Anys després s’enfrontà de nou als francesos, com a mariscal de camp. Durant un breu període de temps, el 1812, serà governador de Madrid i serà perseguidor dels afrancesats que no havien marxat. El nou rei de França, Lluis XVIII, va proposar-li tornar però decideix quedar-se a Espanya. El 1817 espanyolitza el seu cognom i es fa dir España. El 1819 el rei el nomena comte i “grande de España” i es converteix en el cap de la Guardia Real.
Quan el 1820 hi ha el “pronunciamiento de Riego” i es reimplanta la constitució, el nostre comte es desespera. Marxa a Viena i París buscant l’ajut internacional per tornar a posar al tro a Ferran VII. Amb el duc d’Angulema i els Cien Mil Hijos de San Luís envaeix España el 1823. Tot un caràcter per viure la dècada ominosa.
L’any 1827 un grup de militars, clergues i camperols, realistes purs i intransigents, els anomenats “agraviados”, es subleven demanant un absolutisme més extremista. A Catalunya hi ha molts d’aquests revoltats i Carlos d’Espagnac serà el cap de l'exèrcit de Ferran VII. La seva simpatia amb les idees dels revoltats no va ser obstacle per reprimir la revolta. Un cop acabada l’acció militar el rei i la seva esposa es queden quatre mesos a Barcelona. El comte i les seves tropes relleven les tropes franceses que hi ha a la ciutat des de l’entrada del duc d’Angulema i Espagnac serà el capità general. Amb el seu currículum serà l’home destinat a acabar amb el focus lliberal de Barcelona. Se’l coneixeria des d'aleshores com el Tigre de Barcelona. El monstre cruel sorgirà amb tota la seva força a la ciutat.
La seva és una actuació digne d'ocupar les pàgines més negres de la nostra història. EnriqueMoriel (o Francisco González Ledesma) diu d’ell a l’excel·lent La ciudad in tiempo: “Él hundió en aquel mundo de muertos a la Barcelona que había querido ser libre”. El comte tenia una gran afecció a l’alcohol,bevia, barrejats en el mateix got, rom i aiguardent. Estava sempre de mal humor i odiava tota mostra de lliberalitat.
Era també una persona molt religiosa. Quan anava a missa l’acompanyaven estampes i escapularis. De genolls i amb els braços en creu, durant la missa, acabava posant els ulls en blanc, ple d’èxtasi. El seu cos arribà a contusionar-se en alguna ocasió. Tot un espectacle a l’església.
Amb aquestes característiques podem imaginar que la seva actuació va ser d’allò més repressora:
·Prohibeixel barrets i ornaments de la moda del trieni. Un dia va veure un parell de joves passejant vestits elegantment. Els va recriminar i insultar dient-li's que se les donaven de cavallers quan no ho eren. Irat va enviar-los a Cuba. Odiava especialment la barretina dels pagesos que li recordava la que portaven els revolucionaris francesos, quan la veia se li entelava la vista de sang i entrava en un estat d’ira incontrolable.
·Prohibeixels cabells llargs entre els joves ja que feia revolucionari. També va perseguir els pentinats agosarats de les dones i va fer tallar moltes trenes.Com podia ser que es lluïssin amb aquest aspecte quan el que havien de fer era estar a casa?. Diuen que va arribar a multar a dones que no tenien la casa ordenada. Fins i tot ordena que tots els homes s’afaitin el bigoti.
·Fa que el Diario de Barcelona només publiqui “la Estación de la Cuarenta Horas, el santoral y la bula de la Santa Cruzada”. Permanyer recull una ordre: “Prohíbo la impresión de esta Oda alusiva a no sé qué ni para qué y en su lugar insértese algún artículo de agricultura, algún remedio para curar almorranas, dolor de muelas, callos y otras enfermedades que afligen a la humanidad y no cosas morales”.
·Fa tancar tots els cafès, botigues i fires per Nadal ja que la població s’havia de recollir en aquelles dates tant assenyalades.
·Va ordenar a les fàbriques que es passés el rosari i si un obrer no el portava el ficava a la presó.
Fins i tot el nens eren motiu de la seva ira. Un dia va ordenar la detenció d'un grup que jugava a fer de soldat prop del palau. Uns quants van poder escapar però els que van ser agafats van haver de prestar servei com a timbalers i pífans.
Un dia va veure un geperut i li va ordenar vestir-se de soldat i fer guàrdia al palau. Lesordres eren clares, ningú podia passar al recinte del palau El pobre home es va posar tant nerviósque va morir de sobte.
No va dubtar encastigar a la seva esposa. Sembla que un dia el venedor d’hortalisses de capitania no va poder entrar a vendre els seus productes a causa de la gran disciplina que havia instaurat. El comte va enfadar-se quan va veure que no tenia el menjar a la taula (diu que sentia passió pels boniatos) i va escridassar la seva dona. Va fer-la de tenir perdos soldats que la van tancar a l’habitació fosca del palau un dia sencer.També la seva filla va patir les seves ires, una nit de cap d’any, un soldat muntava guàrdia davant del palau i la jove va demanar al seu pare que li deixés fer la guàrdia a l’interior. El comte acceptà i a canvi ordenà muntar guàrdia al’exterior, amb una escombra, a la seva filla. Va ordenar un dia que els timbalers de palau repiquessin els seus tambors a l'habtació del seu fill que s'havia adormit.
Un home així potser ser considerat més malalt que dolent. Un exemple d’això va ser quan, en una maniobra, va enviar ales seves tropes direcció al mar mentre reia sorollosament, fins que un oficial, quan els soldats ja tenien l’aigua al pit, va ordenar fer mitja vota. Va arribar asaludar des del balcó pujat a cavall. No sé si seria el mateix al qual va fer processar i afusellar per haver-lo tirat a terra.
El més terrible que va fer el comte va ser anar a la cacera de lliberals per la ciutat. Amb una dotzena d’homes entrava a les cases i s’enduia al seus habitants. Va establir un tribunal especial del qual només es sortia després de satisfer una important suma de diners. El tribunal apart de ric va ser injust. Es condemnava gent per tenir determinats llibres o dir certes coses. Hi havia les pitjors pràctiques: la delació evitava la persecució i la tortura. La presó es va omplir de presos. Allà van morir uns 50. Van haver 17 suicidis. Uns 400 van ser enviats als penals d’Àfrica i van deportar-se un 2000. Es vivia un autèntic clima de terror. Va ordenar tres execucions: una el 1828, on van ser executades 13 persones i dues el 1829. En total 32 execucions; a cada una li seguia el tret d’un canó. La ciutat s'esgarrifava a cada salva de mort. Els cossos dels executats eren penjats després a l’exterior de la Ciutadella. El comte feia tocar a la banda municipal mentre, muntat a cavall, reia davant dels cadàvers. El governador de la Ciutadella informava a les autoritats dels excessos del que manava. El rei contestava que segur que era un boig però per fer certes coses no hi havia altre.
A la mort deFerran VII, el 1832 va trigar una setmana en fer públic el decret d’amnistia que Cea Bermúdez havia aprovat. El mes de desembre era substituït pel general Manuel Llauder. La ciutat respirava tranquil·la. El comte va sortir de nit direcció a Mallorca i a Gènova.
Va tornar a aparèixer durant la primera guerra carlina. Va entrar a Catalunya des de França per encapçalar les tropes de la junta carlista de Berga el 1838. La seva crueltat no va minvar. El temien propis i contraris. Va saquejar viles i pobles sense cap mirament. L’any següent serà destituït per les pressions de les sectors més moderats dels carlins. Però tement la seva represàlia va ser assassinat pels seus homes creuant el pont d’Organyà. Tenia 64 anys. Diuen que quan anys després la família demanà el seu cos van donar-li el d’una altra persona. El real havia estat esquarterat i el seu cap anava per les més importants universitats on s’estudia la seva ment criminal.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 11/03/2010 11:57 | Comentarios (0)
El Gato Pérez, de nom Xavier Patricio (Buenos Aires, 1950 – Caldes de Montbui, 1990) és un bon cronista de les décadas 70 i 80 de Barcelona. La seva música i la poesia de les seves paraules ens poden transportar a aquella ciutat.
Del seu repertori m’agrada especialment La Rumba del 60’s, un dels més bells himnes que s’han escrit sobre la ciutat. En això comparteixo l’opinió de Pasqual Maragall. Quan el 1966 va arribar a Barcelona la ciutat el va deixar captivat. Va viure pocs anys però intensament.
Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.
Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.
Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar, quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar
Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.
Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos, argelins
mallorquins i aragonesos i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar
Copa a copa descobria els seus racons més amagats
en extenses caminades a les hores escolars un itinerari ric de xerrades i de bars
des del Tibidabo al mar i del Besòs al Llobregat
D'aquest home grasonet, cantant amb cara d’ensaïmada , tipus curiós, rumbero català nascut a l’Argentina, diuen que era afortunat en l’amor, no va deixar mai d’estar enamorat. L’amor, la curiositat, la valentia, la tristesa, l’alegria, i la llibertat del Gato inunden la ciutat, Somorrostro, Bon Pastor, Hostafrancs, la Guineueta, Sans, Carmelo,Guinardó, Poble Sec, Barceloneta. Meridiana, Hospitalet, Sant Adrià, Verdum, Roquetes, Vall d'Hebron, Les Corts, Sagrera, Horta, Coll, Trinitat Vella.
Marcos Ordóñez parla del Gato i podem escoltar-lo cantant
Tothom coneix l’expressió “ets més famós que la Monyos”. Quan a una persona la reconeix tothom i la saluden pel carrer, acostumem a dir-li això.
La famosa Monyos es deia Dolors Bonella i Alcanzar. Havia nascut el 1851. Diuen que era veïna del desaparegut carrer Cadena, justament on ara hi ha la Rambla del Raval. A la Rambla de tota la vida tothom la coneixia.
La Dolors es dedicava a fer de minyona i a la costura. Tenia una filla. Diuen que un dia la desgràcia la va tocar, la seva filla mora atropellada i es torna boja. La tragèdia li trenca el cor i la deixà amb l’enteniment alterat. Es converteix en una dona excèntrica, alegre i riallera, que canta pel carrer i parla amb tothom. La gent té una estona per ella. La ciutat comparteix la seva bogeria. Es converteix en una institució. Després de passejar la seva alegria davant dels ciutadans, tots comentaven la seva desgraciada història. A la pel·lícula que Mireia Ros va escriure i dirigir sobre el personatge (1996), s’explica la història. La Lolita (Eufemia Román) és la minyona i costurera d’una rica família. El jove fill de la casa (Carles Sabater) l’enamora i la deixa embarassada. Prenyada patirà una gran pena quan mora el seu amant i la família l’expulsa després de treure-li la criatura. La Lolita es convertirà en la Monyos (meravellosa Julieta Serrano).
Sempronio a Minutero barcelonés (1963) explica que la seva popularitat va portar fins i tot al Teatre Circ Barcelonès es fes un espectacle sobre ella, de gustdubtós, i se la feia sortir a l’escenari.
" ...era presentada como una mujer de la aristocracia enloquecida y degenerada por causa de un desgraciado amor. La aparición personal de la auténtica Moños en el cuadro final de la obra semejaba avalar la veracidad de la historia. Pero no elevaron voces en los periódicos, protestando de los empresarios sin escrúplos que pretendáin convertir en moneda la miseria de un desdichado ser ... Mientras, gente de menos fantasía, los enterados de todo, aconsejaban buscar los antecedentes de la Moños en el archivo de la policía, donde estaba fichada en el apartado Descuideros”.
Es pot entendre la raó del seu nou sobrenom a causa del seu pèl recollit en un vistós monyo que sempre duia ornat amb una flor amb la que les floristes de la Rambla l'obsequiaven. Acompanyava el seu monyo florit d’un exagerat maquillatge, amb les galtes ben vermelles, i un vestuari estrafalari. Movia amb rapidesa un ventall.La gent li deia floretes i la Monyos, amb un somriure, corresponia.
D’ella Deia Antonio R. Dalmau en el fascinant Tipos Populares de Barcelona (1945) de la col·lecció Monografias históricas de Barcelona:
“Con su traje decolores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras ... Su vocecita atiplada ... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaprecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, por sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probale, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.
Així van passar els anys i la monyos es va fer gran. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim (Nostra Senyora del Mar). Tenia 89 anys.
Les imatges de la popular senyora no són gaires, al Periódico (5/11/2009) Ernest Alós i Eva Melús explicaven que hi ha “tres imágenes reproducidas en muy mala calidad en revistas de la época, dos fotografías inéditas y tremendamente expresivas localizadas recientemente en el archivo de Agustí Centelles … y ahora la aparecida en el archivo de Torras”.
Era habitual veure-la passejar des de la plaça del Pedró a la Rambla de les Flors pel carrerde l’Hospital, allà hi ha un bar que porta el seu nom. El transport que passava per allà era conegut per “la monyos. Recordo haver agafat el vell microbús del barri, el 91, la monyos, amb la meva tia. He trobat una foto deliciosa i la història de microbus a http://quotidianitats.blogspot.com/2007/06/la-monyos.html
Un restaurant del’Eixample (Muntaner amb Gran Via) porta el seu nom.
Per acabar el blog amb tantes cites, Carles Sentís a la Vanguardia recordava els seus “parloteos desordenados como sus infatigables caminatas. Toda la Barcelona popular saludaba al paso aaquella señora tan emperifollada que en días de calor se abanicaba sin cesar, como una dama filipina. Durante unos años fue “la Monyos” un transeúnte emblema de la ciudad. Hoy la celebérrima “Monyos” no llamaría la -atención ni por su vestir —las hay más esperpénticas— y menos por su hablar en solitario porque eso lo hacen en esta ciudad miles de personas”.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 05/03/2010 15:06 | Comentarios (2)
D’entre lesescultures que hi ha disposades als carrers de Barcelona, una parella de lesmés interessants són "la girafa presumida" i "el toropensant" que podem veure a la rambla Catalunya. Van ser instal·lades a iniciativade l'Associació d'Amics de la Rambla de Catalunya, l’any 1972 que volia posar unaescultura a cada cantonada de la via però al final només van rebre permís perfer-ho als dos caps, a la Diagonal i a la Gran Via.
Es tracta de duesampliacions de les obres que realitzava l’escultor barceloní Josep Granyer. D’entreels seus treballs destacava la temàtica animalística on representava animals humanitzatso humans animalitzats. En aquests treballss’inspirava en obres conegudes de la història de l’art i les transformava. D’aquestamanera aconseguia composicions divertides. La girafa coqueta és la PaulinaBonaparte d'Antonio Canova i el brau El pensador de Rodin.
És aquest caràcter humorístic i potser també les grans dimensions d'aquestes obres per adaptar-les al seu caràcter d'escultura pública el que va provocar algunes crítiques quan es van inaurgurar.
Josep Granyer al seu taller del carrer Laforja i els eu autorretrat
Més peces d'aquesta treball de Granyer són la meditació i l'escrivent
la somnolència i el somnieig
més històries i llegendes de Bracelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 03/03/2010 15:19 | Comentarios (2)
Ni la pedra ni la plaça del Blat existeixen avui en dia. La plaça del Blat havia rebut aquest nom pel mercat que es realitzava sobre el vell paviment de la plaça. Abans havia portat el de plaça del Mercadal i avui porta el nom de plaça de l'Àngel. Si algú vol anar la trobarà bastant canviada. Durant molt de temps va ser el centre de la ciutat i per aquesta raó tenia al seu centre una vella pedra gravada amb velles paraules, de la qual sabem gràcies a una reproducció que apareix a un vell llibre de la ciutat: la Via Laietana de Francesc Carreras i Candi.
Aquesta pedra marcava la divisió de la ciutat en quatre quarters o barris que eren, seguint les agulles del rellotge, els de Sant Pere o de la Salada, del Mar, de Framenors i els del Pi. Aquests esquemàtic plànol de la ciutat ens ho mostra amb claretat.
Pels amants de la documentació antiga cal saber que el vell document del qual Carreras Candi va treure la imatge de la pedra anava acompanyat d'un text explicatiu que a nosaltres, sens dubte, ens aclareix ben poc. Deia amb aquell llenguatge tant antic:
el quarter de Sant Pere o de la Salada anava "Daçi prenent percasa den Johan Serra el anant dret tro al pont den Campdarà E daquí anant trodret al portal nou"
el quarter de Santa Maria o del Mar anava "Daçi prenent per locarrer de la mar e anant dret tro a les grases de santa maria de la mar e daquiprenent dret tro al puig de les falsies lexant la lotja a ma dreta”
el quarter de Framenors anava “Daçiprenent per les per les sederes anant dret tro a sent Jacme et daquídret tro als banys et anant tro al portal de la boqueria, et daquí anant drettro al portal de sent Anthoni"
el que fa al el quarter del Pi"“Daçi prent per lo carrer deius lo palauanant dret tro al alberch den Simonet dez Puig et d’aquí dret tro a les Ermiteset daquí girant et anant tro al portal de Jonqueres
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 26/02/2010 12:06 | Comentarios (2)
Els panorames van ser un dels precedents del cinema com a espectacle. El panorama, del grec visió total, va ser un invent fet pel retratista irlandès Robert Backer i es va presentar per primer cop a Edimburg l’any 1788, l’any següent es presentava a Londres i es difondria per altres capitals europees. Així, l’any 1800, trobem dos a París, instal·lats a Montmatre. El panorama consistia en una tela pintada de grans dimensions, d’uns 10 m o més d’alçada i més de 100 m. de longitud, muntada en una bastida cilíndrica que girava, oferint continuïtat sense fi als espectadors. Aquesta tela, pintada per importants pintors realistes experts en perspectiva, es basava en l’efecte del trompe-l’oeil, i es mostrava en enormes edificis també circulars als quals s’accedia per un llarg i fosc passadís que conduïa a la terrasa o pis situat al centre de l’edifici i que era destinat al públic. Per arrodonir els efectes de profunditat s’utilitzaven diversos plafons pintats i elements escultòrics. L’interior de l’edifici s’il·luminava zenitalment. Tot plegat era un dels grans espectacles dels quals es podia gaudir i per aquesta raó acostumaven a aparèixer a les exposicions universals i d’indústries. El cost de creació i d’explotació era elevat tant pel que fa al personal com al material i per poder-los dur a terme es van haver de crear societats mercantils. Als vells barcelonins havia d’impressionar-li’s aquests espectaculars muntatges que anunciaven “visiones espectaculares” de ciutats, fets històrics o religiosos entre els que destacaven , sobre tot, les batalles cèlebres. A la ciutat es van poder veure als voltants de l’Exposició Universal de 1888.
Aquesta foto, encara que no ho sembli, està feta a la Gran Via cantonada amb la Rambla Catalunya, on ara hi ha la casa que Josep Vilaseca va construir per la Pia Batlló, junt al Coliseum. Pot sorprendre veure allà l’estàtua de Joan Güell avui situada a un racó dels veïns jardinets mirant al carrer. El que més em sorprèn d’aquesta foto és l’enorme carpa que fa cantonada, es tracta del panorama Plewna, el més conegut i celebrat dels panorames de Barcelona, instal·lat el 1888 rememorava la batalla de Plewna (l’actual Pleven a Bulgària), lliurada el 1877 entre russos i turcs, esdeveniment bèl·lic plasmat pel pintor francès Paul Philipoteaux. La Campana de Gràcia explica que en quatre mesos havien desfilat per taquilla quasi 94.000 persones a 1 pesseta l’entrada. L’entrada estava presidida per un escut de Rússia i estava coronat per una cúpula cebàcia, típica d’aquell país, era obra de l’arquitecte Rovira i Rabassa.
L’Esquella de la Torratxa del 24 de març de1888 reproduïa una visita a l’espectacle:
<< Preném la entrada á la traquilla, yavant. ¿Qué diuhen que'l passadís está tancat i que hi ha una barra de ferroatravessada qu'els priva'l pas? No hi fa res; tirin al dret; la barra cedeix.Desseguida enfilém un corredor fosc, com una gola de llop… Si tenen xicota váginthiamb ella que aquell corredor no té preu. Al extrem del corredor una escala. Al cap-de-muntde l'escala una miranda. Desde la miranda una maravellosa perspectiva. Como perart d'encantament nos hem trasladat en un parell de minuts, desde la Gran-vía deBarcelona á la Bulgaria, y arribém en lo moment culminant de la célebre batallade Plewna.
Les parets interiors del cubell que véyam defora s'ha aixamplat, han desaparegut completament per donar lloch á un inmenspaissatje. Alrededor nostre, com si ens trobesim á la cima s'elevadíssimamontanya, veyém per tots costats una gran extensió de terreno, surcada pel riuVid, tributari del Danubi, erissada de turons y sembrada de barranchs. Un celd'hivern, de un color gris trasparent, impregnat aquí y allá d'emanacions depólvora; un verdader cel de batalla, s'uneix ab l'horissó. L'ilusió del espay,de la llum y de la distancia es complerta.
Els primers termes corpóreos s'uneixen amb latela, amb un art tan exquisit, qu’es impossible distingir lo qu’es pintat y loqu’es corpóreo. Es impossible portar més enllá el coneixement de la perspectiva.>>
A l’any següent s’exposava el Panorama del setge de Paris.
Un parell de fotografies sorprenents, i de difícil identificació a simple vista, són les que ens mostren la plaça Catalunya abans d’existir com a tal, podem veure un munt de construccions dedicades a l’oci ciutadà al mig del que ara és una plaça deserta on regnen els coloms. Destaca també una construcció espectacular: el panorama Waterloo que mostrava una enorme tela de 120 metresde llarg per 15 d’alçada pintada pel pintor belga Charles Verlat, professor de l’Acadèmia de Belles Arts d’Anvers i autor també del panorama Moscou, a la qual acompanyaven 300 figures de Franz Joris entre les que destacaven els protagonistes de la famosa batalla, Wellington i Napoleó. L’edifici que acollia aquesata obra fou construït per l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia.
Apart dels dos panorames dels quals acabem de parlar, a Barcelona, es van poden veure’n altres tres:
Al carrer Pujades amb Comerç, junt a l’entrada del recinte, hi havia el panorama Montserrat, obra del pintor Fèlix Urgellés i de l’escenògraf Miquel Moragas on es mostraven vistes panoràmiques de la muntanya i del monestir, un espectacle molt nostrat tant pel que fa a la temàtica com a l’autoria.
Al numero 2 del passatge del Cédit, es va instal·lar el Panorama Imperial, especialitzat en mostrar vistes de països iciutats; el març de 1895 proposava vistes a Suïssa, Londres, Portugal i del’Exposició de Chicago.
També a la plaça Catalunya junt a Santa Anna hi havia el Panorama Palestina que, com el seu nom indica, estava especialitzaten viatges a Terra Santa per un preu moderat de només 30 cèntims. El 10 de maig de 1901, modernitzat amb el “cinematógrafo eléctrico”, anunciava Nuevasvistas de Palestina, Grandes fiestas marítimas en Tolón i Premio y castigo. 15 dies després el programa el formaven: Tejedores chinos, Mesa diabólica, Casa revuelta, Pierrot i “otras cosas de gran éxito”.
El caràcter efímer de tots aquests edificis ha fet que no es conservin, malgrat tot podem veure quelcom semblant a Wroclaw, Turingia o Innsbruck.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 24/02/2010 16:49 | Comentarios (0)
Eulàlia, en grec, significa laben parlada (“eu” és bé i “lalos” parlar). S’explica que havia nascut a Sarrià, filla de Filet i Leda i de molt petita, esmostrà molt piadosa. Hi ha dues llegendes de la seva infantesa: Com a nena caritativa que era, sempre donava almoines als pobres. Tantaprodigalitat va ser motiu que els seus pares la renyessin. Un dia que la santaanava amb la faldada plena de pa per una pobra, el seu pare la va aturar i lidemanà que duia. Esporuguida contestà que flors. Obrí la faldada i apareguerenflors. Prop de casa seva hi havia unbosc de xiprers. Un dia que per allà s’hi passejava se li aparegué un àngel quili anuncià que seria santa i patrona de Barcelona. Per recordar aquell prodigi,l’àngel va tornar els xiprers en palmeres, les primeres que va tenir la ciutat. Quan només té 13 anys, a Barcelona haarribat fa poc Dacià, el nou governador romà. Té ordres de ser implacable ambels cristians que a la ciutat tenen un fort seguiment. Ordenarà que tots elshabitants facin ofrenes al temple en honor a l’emperador si es neguen patiranterribles càstigs. Quan coneix això la jove Eulàlia, de nit i d’amagat, deixarà casa seva ies traslladarà al centre de la ciutat. No pot aguantar-se de dir-li el quepensa al governador i que sàpiga del seu amor per Déu i que aquest el jutjarà aell per la seva mala actuació amb els seus germans. Les paraules dites per lanostra santa irritaran Dacià, que no suporta la insolència de la nena. Lesires del governador es dirigiran cap a jove Eulàlia que patirà un terriblemartiri que la durà a la santedat. Es parla dels tretze martiris de santaEulàlia, tants com anys tenia:
1. serà posada en una fosca presó
2. serà assotada amb un fuet 3.serà castigada amb garfis i arpions al poltre, que estripen la seva carn 4.serà posada de peu dins un braser 5.serà cremada amb foc als pits 6.se li freguen les ferides amb pedra tosca 7.se li ruixen les ferides i les nafres amb oli bullent 8.se li reguen les ferides amb plom fos 9.la llencen dins una basa de calç viva 10.la posen nua dins d’una bóta amb vidres, pedres i claus i la llencen per un carrer que fa baixada 11.la tanquen nua dins un corral de bestiar infecte i ple de puces que a milers es tiren damunt del seu cos, així es diuque pels voltants de la festa de santa Eulàlia les puces són més grosses que laresta de l’any i piquen amb més fúria i amb molt més verí, per aquesta raó asanta Eulàlia se la invocava contra els polls 12.serà portada a suplici nua damunt una carreta de bous que anava lentament, nevaper vestir-la 13.serà crucificada
Tres dies està a la creu, JOANAMADES diu que va ser enterrada a una zona que ara correspondria entre l’arc detriomf i l’estació del nord, on es fa la petita capella de santa Eulàlia del Camp,al voltant de la qual es reuniren monjos agustins. Com la capella de santa Eulàlia del Camp es trobava en una zona, aleshores,plena d’aiguamolls, en temps de sant Quirze, es trasllada a una capella mésgran, maca i saludable: santa Maria de les Arenes. Santa Maria de les Arenesserà després santa Maria del Mar. Passen els segles i la invasiómusulmana fa que les imatges s’amaguin i es perdin fins que són trobades al segleIX.
una troballa miraculosa
La troballadel cos es va produeix el 23 d'octubre de 878. A instàncies de Sigebut,arquebisbe metropolità de Narbona, el bisbe franc Frodoí, que regia la diòcesibarcelonina, després de tres dies de dejunis i pregàries troba miraculosamentun sepulcre a la basílica de Santa Maria de les Arenes. Pels indicis quepresenta, es considera que és el sepulcre que es trobava perdut des de lainvasió musulmana.
Tret del crani i altresrelíquies que havien de ser trameses a Narbona, la resta de relíquies havia deser traslladada a la catedral. El dia del trasllat es concentren gents detot el món cristià, omplint la ciutat de peregrins que erenacollits a l’hospital situaton ara hi ha la Pia Almoina. S’organitza una processó i almoment d’arribar davant de les portes de la ciutat romana, aproximadament onara hi ha la plaça de l'Àngel, el cos es fa tant pesat que va ser impossiblemoure’l. Immediatament, el bisbe demana als peregrins que resin i demaninl’ajut celestial per resoldre el problema inesperat. Al cap de poc d'iniciar-seles pregàries, apareix un àngel que assenyala amb el dit aun dels canonges de la seu que ajudaven a portar el cos de la santa. Aquèst,cau de genolls a terra i confessa que havia robat un dels dits. Penedit iavergonyit, el reincorpora dins el fèretre i el cos perd la seva pesadesa i potser traslladat. La santa no volia entrar incompleta a la ciutat.
un antic monument
El 1616 es col·loca a la plaçaun obelisc,adalt del qual hi ha la imatge d’un àngel amb les mansesteses i el dit estirat assenyalant a santa Maria del Mar i al terra. Era unaimatge realitzada amb una planxa de coure. Al marge d’aquesta escultura elportal es va anomenar de santa Eulàlia i laBaixada de la Presó (avui de la Llibreteria) deSanta Eulàlia. La nova urbanització de la plaça de l'any 1823 sacrificà elmonument on apareixia l'àngel i la santa i només se'n salvà la figura del'àngel, que fou duta al Arxiu Municipal, després al Museu del Parc de laCiutadella i finalment desposseït de les ales i maltractat, al Museu d'Històriade Barcelona. Modernament, una reproducció de l'escultor Àngel Ferrant foucol·locada a la fornícula de la façana de l'edifici anomenat can Calicó a lamateixa plaça a la qual donà el nom.
Santa Eulàlia continua com apatrona de la ciutat, continua protegint-nos i portant-nosbonescoses . Per això cada 12 de febrer celebren una festa en el seu honor. Ara en la protecció de la ciutat l’ajuda NostraSenyora de la Mercè Mercè des de que el 30 de març de 1868, a Roma, un Breve pontifici l'anomenadapatrona de la diòcesis barcelonesa. Sis’hagués d’explicar la diferència en el patronatge de la Mercè i santa Eulàliaen termes de jurisdicció hi ha un matis: Santa Eulàlia és la patrona de laciutat i la Mercè de la diòcesis, és a dir, de l’església. Però els barcelonins celebrem amb gran joia la nostra gran festa major alvoltant del 24 de setembre. Per aquesta raó, la veu popular assegura que cadaany, per la diada de la Mercè, una fina pluja cau sobre la ciutat. No és unapluja qualsevol, són les llàgrimes de santa Eulàlia, un senyal de la pena quesent pel patronatge perdut.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 11/02/2010 18:36 | Comentarios (0)
A Barcelona trobem un munt d’espais on podem recordar a santaEulàlia, configuren una mena de geografia eulaliana.
Relacionats amb el martiri tenim:
1. CARRER DE LA BAIXADA DE SANTA EULÀLIA És el lloc on la tradiciósitua un dels 13 martiris, en aquest carrer va ser llançada dins una bota ambganivets, vidres i pedres, fins i tot s’ha dit que això va passar 13 vegades,com 13 var ser els martiris de la santa. Una capella veïnal, amb un versos deVerdaguer, ho recorda. Abans una petita bota acompanyava a la imatge, com lasanta havia estat martiritzada dins d'una, va ser la patrona dels boters.
2. CARRERS DE LA VOLTA DEL REMEI i DEL’ARC DE SANTA EULÀLIA Segons la tradició, entreaquests dos carrers es trobava la presó on va ser tancada la nostra patrona.Per aquesta raó, el sol avergonyit, no hi apareix mai. En faust record del seumartiri, hi entrà una vegada a l’any, el dia de la festa de la santa, quecorrespon al del seu sacrifici. Aquests trossos d'espai ciutadà conserven lestípiques cases sobre voltes. Aquesta és la causa de la seva foscor.
3. EL PLA DE LA BOQUERIA Aquest és un dels dos llocs on es creuque fou crucificada. Hi havia una capella. Després, un home anomenat Taverner,construí una botiga de roba que rebé el nom de la santa (avui encara obertapasseig de Gràcia). Allà hi ha una vella làpida i una imatge moderna.
4 LA PLAÇA DEL PEDRÓ És l’altre espai de la crucifixió. Al segle XVII s’alçà unobelisc coronat per una escultura de Lluís Bonifaç i Llàtzer Tramulles. El 1826fou convertida en font. El 1936 fou destruïda i refet per Frederic Marès el1952. Per liar encara més la troca, una tradició situa el seu martiri a la plaça del’Àngel (segurament hi ha una gran confusió amb el miracle del dit de lasanta).
Relacionats amb l’enterrament tenim:
5. SANTA MARIA DEL MAR Acollí les restes, amagadesdurant la invasió musulmana i perdudes, van ser trobades pel bisbe Frodoí el878, després de tres dies de dejuni i oracions, i traslladades en solemneprocessó a la catedral.
6. LAPLAÇA DE L’ÀNGEL Allà, davant la porta de laciutat, es produí un miracle: les restes de la santa feren inamovibles i esdemana ajut al cel. Apareix un àngel que assenyala a un dels canonges. Aquest,avergonyit, es treu de la butxaca l’ós d’un dit, agafat d’amagat i el reintegràal sarcòfag. La santa no volia entrar incompleta a la ciutat. Un àngel a unafaçana de la plaça recorda el fet.
7. LA CRIPTA DE LA CATEDRAL Al centre de la catedral, a lacripta, es venera el sepulcre que conserva les restes de la santa, obrat perl’italià Lupo di Francesco.
Amb diverses tradicions
8. LA CATEDRAL A) al cor, obrat per relleus renaixentistes del martiri de la santa;
B) portal de sant Iu, conservauna imatge amb la palma i el llibre;
C) portal de Santa Eulàlia,del carrer del Bisbe, amb altra imatge, atribuïble a l’escultor Claperós, queli dona nom; D) façana principal, una imatge moderna recorda la dedicació de la catedral ala santa;
E) al claustre, 13 oques, recorden que la santa tenia 13 anys quan l’any 304 vapatir el martiri; F) una de les campanes és l’Eulàlia.
9. LA PIA ALMOINA Un relleu recorda que lainstitució era promoguda per la catedral. En aquest sector s’aixecaval’hospital de santa Eulàlia o d’en Guitart, fundat al segle IX.
10. L’AJUNTAMENT
A) la Bandera de SantaEulàlia, es treia a la finestra central quan Barcelona necessitava l’ajut de lapatrona (guerres, pestes, calamitats). Avui es treu en senyal de festa. B) a una paret lateral la façana gòtica, hi ha una altra imatge. C) A una de les vidrieres que tanquen les finestres de la façana gòtica, ambels sants protectors, la nostra patrona ocupa un lloc preeminent. D) Al saló de Plens o de laReina Regent hi ha una altra escultura de la santa feta per Josep Viladomat.
11. AVINGUDA DEL PORTAL DE L’ÀNGEL Al número mig de l’avinguda, aleshoresde Santa Anna, hi havia una pedra usada per baixar del cavall que era veneradacom la pedra en la qual va baixar santa Eulàlia del seu cavall quan venia aBarcelona. Era venerada pels monjos caputxins de Sarrià.
12. L’ARC DE TRIOMF Primitiva capella de SantaEulàlia del Camp on es creu que fou enterrada la santa i després estraslladada. Al segle XII es funda una canònica agustina.
13. PARRÒQUIA DE SANTA ANNA A la sala capitular, entrediverses mènsules es troba una representació de Santa Eulàlia. Els fraresagustins de santa Eulàlia del Camp es traslladen al monestir de santa Anna is’uneixen als sepulcristes al segle XV.
14. EL RIU DE SOTA o DE SANTA EULÀLIA Era creença que a Barcelonaexistia un riu soterrani que nodria d’aigua els pous de la ciutat, quan aBarcelona l’aigua era un bé escàs i preuat es considerava que era sotaprotecció de la santa patrona. L’invocaren els pouetaires.
15. CARRER LLÀSTICS. ANTIC HOSTAL DESANTA EULÀLIA Un relleu amb una imatge de lasanta recorda que en aquest hi havia un hostal que duia el seu nom.
16. CARRER ESPARTERIA/VOLTA DELSTAMBORETS Els estadants tenien per patronaa santa Eulàlia, que tenia oberta una capella veïnal al carrer. Anaven enprocessó a Sarrià.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 11/02/2010 17:46 | Comentarios (0)
Una vegada més, Frederic Marès ens proporciona a les seves memòries una bona informació sobre un aspecte interesant de la nostra ciutat com són les restes de Santa Eulàlia de a cripta de a catedral poc després de la fi de la guerra. Explica Marès:
Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (...) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona. ¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!
Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de cerimonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro (...) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (...) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (...) Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (...) El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (...) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica dice: Hic requiescit corpus beatae Eulaliae /barchinonensis virginis et martyris / christi quod in vasculo ycontinúa isto fuit positum anno incarnacionis / dominen MCCCXXXIX VI idus iulii. (...) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momentoes de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice. (...) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (...) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (...) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 11/02/2010 17:14 | Comentarios (0)
Entre 1903 i 1905 Josep Puig i Cadafalch va treballar treballar en l'encàrrec que li havia fet l'Àngela Brutau, vídua de Terrades. Es tractava de construïr tres edificis per a tres germanes l'Àngela, la Josefa i la Rosa Terrades. Les tres cases formen un únic conjunt que es coneix com a casa de les Punxes. L'obra es troba a la Diagonal, amb façanes al carrer Rosselló i Bruc. Va ser construïda de maó sobre una base de pedra. La decoració és acurada com correspon a l'arquitectura de Puig i Cadafalch: els balcons, les galeries i les finestres de pedra esculpida acuradament amb elements florals. Entre els elements decoratius destaquen les ceràmiques situades als pinyons que coronen les façanes. En un d'ells podem veure a sant Jordi sota del qual hi ha un filacteri on és llegeix "Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat". Curiosament en plena dictadura davant de la ceràmica va ubicar-se una comissaria de policia, segur que a aquelles alçades el patriòtic sant no despertaria les ires de la dictadura.
Més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 09/02/2010 13:21 | Comentarios (0)
De la nòmina d’escultors amb obra pública als carrers de Barcelona, Frederic Marès és el que en té més. Va viure força anys i va rebre encàrrecs durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la Segona República i també durant la dictadura franquista. Feina no li va faltar així que la llista és llarga.
Als anys 20 va fer tres fonts per completar l'ornamentació de l’Eixample, són la de La Sardana a la plaça Tetuan i dues amb dues aus, la del Gall, a la plaça anomenada per aquesta raó del Gall, a Aragó amb Casanova i Villarroel, i la de l’Ànec, a Enamorats amb València.
On millor podem veure el treball de l’escultor en aquesta època són els espais que seran reorganitzats en els moments de l'Exposició del 1929: per una banda, Montjuïc i, per l'altra, la plaça Catalunya.
A Montjuïc va realitzar dues al·legories situades davant del Palau Nacional, son L’aigua i La terra.
A la plaça Catalunya va fer la al·legoria de Barcelona, una de les quatre províncies que hi ha presents a la plaça, i també va realitzar una de les figures de bronze que ornamenten la plaça, Emporion. I va fer també una font ornamental a la plaça Nens cavalcant peixos, avui a la cruïlla de Gran Via amb la Rambla Catalunya.
La darrera obra d’aquest període és el monument dedicat a Soler i Rovirosa, la gran figura de l’escenografia barcelonina, quan es commemoraven els 25 anys de la seva mort, diverses entitats vinculades al món teatral van voler retre-li un homenatge i van encarregar al nostre escultor un monument situat als jardinets de la Gran Via entre passeig de Gràcia i Rambla Catalunya.
En temps de la Segona República li van encarregar un monument en honor al sindicalista Francesc Layret assassinat el 1920 pels pistolers del Sindicat Lliure. El monument va ser instal·lat a la plaça Goya, aleshores Sepúlveda, el 1936, havia estat aixecat mitjançant una subscripció popular i amb el triomf franquista va ser desmuntada ja que era “un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas… motivo de vergüenza para los buenos barceloneses”. La democràcia la va recuperar i avui llueix almateix lloc.
Durant la dictadura franquista Marès va tenir feina restaurant bona part dels monuments que van ser destruïts durant la guerra, van ser monuments especialment odiats per les milícies a causa de la seva significació: el monument de Santa Eulàlia, el monument a Joan Güell, el del general Prim i el d’Antonio López. També va restaurar una obra seva de la primera època, el monument al canonge Rodó.
D’aquesta època també és una obra d’història curiosa: el monument de la plaça anomenada del Cinc d’Oros. Allà, des de molt antic es va voler aixecar un monument dedicat a Pi i Margall, president de la I República. Es va concretar durant els anys de la II República. Havia de ser un obelisc i una escultura femenina nua. El concurs per fer l'escultura va ser guanyat per l’escultor Viladomat, Marès va quedar segon. Poc després, quan les tropes franquistes van entrar a la ciutat, el monument va ser retirat i en el seu lloc va ser posada una de nova que era justament la de Frederic Marès amb una única variant: la figura anava vestida. Al costat del monument, on hi havia hagut la inscripció dedicada a Pi i Margall, es va posar la seguent: "A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida".
Però amb aquestes obres s’acaba la participació de Marès tenim més obres. El 1952 va esculpir un homenatge al timbaler del Bruc del qual va fer tres versions.
Un conjunt de 31 animals van ser instal·lats a la Diagonal, als jardins Vicenc Vives, prop de Sabino Arana. Era una proposta d’urbanització promoguda pel Banc Central, el director de la qual era gran amant de la caça. Així l’encàrrec va estar relacionada ambaquesta activitat: un conjunt d’animals. Un grup actualment es troba al Parc Joan Maragall junt al Palauet Albéniz.
Les dues darreres obres són de recent presència a la ciutat una és al vestíbul de l’Ajuntament, és l’Esperit Mediterrani, i l’altre, Nu femení agafant-se el cabells, situat ala plaça que la ciutat li té dedicada junt als murs romans.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Són bona part de les obres de Frederic Marès però hi ha alguna més als carrers de la ciutat, que són més bells gràcies a aquests treballador.
Escrito por barcelonaespoderosa el 29/01/2010 17:09 | Comentarios (0)
De Marès m'agraden les seves memòries publicades el 1977. En elles, apart d'un munt de informació sobre la seva passió pel col·leccionar, són impressionants les seves paraules sobre la guerra civil. Quan passejo prop de "la catedral del mar" no puc deixar de pensar en el que explica de santa Maria del Mar, va veure cremar l'església durant els 11 dies que va patir les ires revolucionàries i també va acceptar la oferta del president Companys per dirigir la restauració de l'església, sense sou i amb la garantia de poder actuar amb plena llibertat.
Aquestes són les paraules de Frederic Marès:
Me marcho corriendo hacia el barrio de la Ribera; al entrar en la calle Platería, ya veo las llamas que salen por el rosetón central y de sus campanarios, convertidos en chimenea, los penachos de humo…
Mirones, muchos mirones contemplan el espectáculo, frente a la puerta del Borne. Algunos, los menos, cada vez que se saca una imagen para arrojarla al fuego, esclatan en una ostentosa risotada histérica, acompañada de un palmoteo estúpido. Los más, silenciosos, humillados, despavoridos de terror, impávidos ante tanto sacrilegio, parece como si estuvieran presentes en un velatorio de difuntos.
Me marcho horrorizado, cuando un amigo, con quien tropiezo, me cuenta:
Acabo de hablar con el jefazo del grupo de incendiarios para ver de convencerles, de que se salvara la imagen de San Alejo del escultor Agustín Pujol, obra del siglo XVII, para llevarla al museo. Y el incendiario me pregunta: ¿Quién es este Alejo y este Pujol?, no los conozco… Pero todo fue inútil, sacaron la estatua y entre risas y aplausos fue arrojada al fuego … Lo más triste es quede todos los mirones sólo dos pretendieron ayudarme, los demás, por temor o, por lo que fuera, se hicieron el sordo.
La obra de desagravio de restauración del templo del barrio de la Ribera, iba a dar comienzo: era el 20 de julio de 1938, o sea, dos años después, exactos de su profanación e incendio.
La Generalitat votó una cantidad para empezar las obras de limpieza, desescombro y adecentamiento, y estaba dispuesta a dar cuantas facilidades se creyera conveniente.
Al día siguiente … hicimos la primera visita de reconocimiento del templo. Y en plena visita las sirenas dan la señal de alarma, de bombardeo. ¡Bien empezamos,me dije!
Nuestra primera impresión no podía ser más desoladora, ni más deprimente. No quedaban rastro de los 34 altares laterales. Todo había quedado reducido a cenizas. Las tumbas del subsuelo de la iglesia, en número de más de cien, profanadas; los sarcófagos de algunas capillas, destruidos; las lápidas picoteadas bárbaramente. ¡Oh, la manía de los tesoros ocultos!
El fuego que invadiera el templo debió de ser pavoroso, terrible, por cuanto las llamas alcanzaron los puntos más altos de la bóveda, las claves, los aristonesde las ojivas, las columnas, frisos y capiteles; por todos lados huellas indelebles del fuego implacable. La piedra de Montjuïc de gran resistencia a través de los años, tiene su punto débil en el fuego que la hace estallar como si hubiese recibido el disparo de una bala.
Gran parte de la nave central del templo se hallaba llena de montones de escombros: restos de madera chamuscados y ceniza del órgano, tribuna real y sitiales del coro quemados, y por todo su derredor más montones de desperdicios como latas de conservas, botellas, cacerolas y platos rotos, papeles grasientos, estropajos, en fin, los objetos más inmundos se encontraban allí; la abundanciade excremento humano, hacía suponer que aquello había sido refugio de gente nómada, desarraigada.
El espectáculo no podía ser más desolador y decepcionante para quienes conocíamos la historia del templo, su grandeza pretérita
…Pensar que el templo fue construido con la aportación voluntaria del pueblo. Que todos los ciudadanos, de todos los estamentos y oficios, aportaron sus horas extraordinarias: los faquines bajaron los bloques de piedra de Montjuic que cediera Pedro el Ceremonioso de sus canteras; los albañiles, picapedreros, carpinteros, herreros, unos con su trabajo, otros con su óbolo, todo el barrio de la Ribera, al unísono, construía la fábrica del templo, a la mayor gloria dela Virgen del mar.
Siglos después, quienes se decían defensores del pueblo, incendiaban y destruían la obra que, piedra a piedra, había levantado la fe del pueblo.
(Frederic Marès, El mundo fascinante delcoleccionismo y de las antigüedades)
més històrie si llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/01/2010 13:10 | Comentarios (1)
Que poc sabia jo quan era estudiant a la Facultat de Geografia i Història i això ho havia de solucionar. Un dels primers dies de classe a l'assignatura Museografia i tècniques artístiques, el professor Fernández Arenas ens comentava: "como futuros hstoriadores del arte, debeis conocer todos los museos de la ciudad". Hi havia tants que no havia encara trepitjat que calia possar-se les piles. Amb la Guia de los museosde Barcelona a la ma vaig anar a visitar el Museu Marès, a una part de l'antic Palau Reial Major, al cor del Barri Gòtic. El Museu havia obert les portes el 1946 i el 1948 s'inaugurava oficialment. Allà vaig fer una autèntica troballa: un espai al qual havide'anra visitant molts cops al llarg de la meva vida. Milers de peces meravelloses omplien les sales del museu. Però el que més em va impresionar va ser veure allà el seu creador, aquell home alt, gran en l'ampli sentit de la paraula, d'escàs pèl blanc i molt ben retallada perilla. Aquell home havia nascut per col·leccionar i el seu museu és una bona prova. Al llarg de la seva vida va col·leccionar tot el que va trobar d'interès acumulant el que va anomenar la seva "familia espiritual". Aquell museu mostrava una meravella rera altre: un sarcòfag romà increïble, les restes de la façana de Sant Pere de Rodes, un inmens conjunt de Verges amb el Nen i de Cristos a la creu, sants de tota mena i tota època. Quna sensació més formidable per un jove estudiant d'història de l'art. Però, sobretot, em va deixar al·lucinat el seu museu sentimental, on guardava diversos objectes de la vid quotidiana. Crec que des d'aleshores no he deixat de recomenar el Museu a tota la gent que vol visitar la ciutat.
més històries i llegendes de Bracelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/01/2010 12:51 | Comentarios (3)
Quan després de passats quasi 200 anys de l'inici de la catedral va arribar el moment tancar-la amb una façana, els fons existents no eren gaires. No hi havia diners i va deixar-se la façana amb el mínim de decoració. Hi havia un projecte molt elaborat, del mestre Carlí, que no va ser possible de realitzar. La façana de la catedral va ser, fins a finals del XIX, la façana simple que mostra la imatge. Va ser iniciativa d'un ric banquer, Manuel Girona, que la façana va adquirir la riquesa actual. Però això ja és una altra història.
més històries i legendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 27/01/2010 19:09 | Comentarios (1)
Un dels molts records de la meva infantesa és passejar amb la meva tia pel Raval, anàvem d'una banda a l'altra del barri fent de tot. Recordo la meva curiositat i les explicacions de la tieta que m'il·lustrava sobre el que no entenia. Recordo, junt als jardins del Dr. Fleming, unes casetes molt senzilles on hi havia uns homes que esperaven junt a una taula amb ua màquina d'escriure. Eren els darrers escrivents, persones que ajudaven als illetrats a escriure i llegir cartes i omplir els papers oficials a canvi d'una mòdica quantitat de diners. Un dia mirant la Guia secreta de Barcelona del mestre Carandell vaig veure aquella imatge de la infància.
Sembla que els "memorialistas" com se's anomenava, en principi, no tenien un lloc de treball fix, se'ls trobava per tota la ciutat, fins que als voltants de 1880 van trobar acolliment a un lateral de la placeta que hi ha al davant del palau de la Virreina, just al davant de Casa Beethoven. Després van ser trslladats a la plaça de la Gardunya i finalment als Jardins del Dr. Fleming on jo els recordo. Avui ja no té sentit una feina com la que feien aquests homes, però vahaver una època en la qual eren imprescindibles. L'augment de la formació va fer que la seva feina fosinnecessària.
Eren quatre les casetes on treballaven homes habillats amb els típics"manguitos" i que usaven la ploma i la tinta per escriure al paper unesratlles amb lletra molt acurada. Sembla que a mitjans dels anys 20 laintroducció de la màquina d'escriure va arraconar aquella magníficacaligrafia però segurament van mantenir aquella manera de tancar lescartes: "que dios guarde a usted muchos años". Al principi, molts dels que s'hi dedicaven a l'ofici de memorialista eren militars llicenciats de les guerres carlines, segons explicava el cronista Sunyé. La clientela més nombrosa era la formada per dones de servei que escrivien a la familia o a un enamorat sobretrot els diumenges per la tarda, però hi havia de tot, gent demanant ajut per escriure o llegir una carta, per omplir papers oficials i, fins i tot, tenir una ajuda en les comptes. Se'ls veia amb mig cos fora de la caseta mirant a l'interior. Una graciosa anècdota que expliquen d'aquest treballadors és que algun cop havien d'aclarir a algú que confonia la caseta amb un urinari i entrava urgentment dins baixant-se la bragueta.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 22/01/2010 13:26 | Comentarios (2)
La ciutat de Barcelona va viure un esdeveniment de primer ordre el març de l’any 1519. La ciutat havia estat escollida pel rei Carles I per acollir la reunió del XIX capítol de l’Ordre del Toisó d’Or en la que hi eren presents els nobles més rellevants d’Europa.
El rei era present a la ciutat des del 14 de febrer per supervisar que tot estigués preparat per tant important reunió. La seva entrada protocol·lària a la ciutat va coincidir amb una trista notícia, el seu avi, l’emperador Maximilià I d’Habsburg, acabava de morir, cosa que el convertia en l’emperador Carles V d’Alemanya.
L’ordre del Toisó d’Or, ordre de cavalleria, havia estat fundada el 1429 a Bruges, pel duc de Borgonya i comte de Flandes, Felip III el Bo, la seva missió era lliutar per la pau i propagar la fe cristiana. La ciutat de Barcelona tindria el mateix honor que altres ciutats com ara Lille, Bruges, Dijon, Brussel·les, Gant, La Haia o Utrecht de veure tanta quantitat de nobles pels seus carrers. El lloc escollit per la reunió era el Cor de la Catedral de Barcelona. Els ciutadans quedarien bocabadats veient com arribaven els assistents a la reunió des del carrer Ample per Regomir, Ciutat, Bisbe i Santa Llúcia o per la Ribera per Santa Maria del Mar, Montcada, plaça de la Llana, Bòria, plaça de l’Àngel, Baixada de la Presó, plaça del Rei i carrer dels Comtes. L’excitació ciutadana devia ser tremenda, quina densitat de nobles pels carrers de la ciutat!!!
Les sessions és van realitzar des del 5 al 8 de març. El primer dia va ser dedicat a les cerimònies fúnebres del recientment finit emperador. El dia 6, festivitat de sant Andreu, patró de l’ordre, va ser el gran dia. El 7 de març va ser el dia de difunts, de record als membres desapareguts de l'ordre i el dia 8, el de clausura, es dedicà a la Verge. El Saló del Tinell va ser escollit, com no podia ser d'altra manera pels àpats de tant fins estòmags.
D’aquell llunyà mars de 1509 tenim un record al cor de la catedral de Barcelona on el pintor Juan de Borgonya va deixar-nos pintats els escuts dels participants. En total van ser 64 pannells: 51 dels membres, 1 del desaparegut emperador Maximilià, 6 amb frases laudatòries, 4 amb divises borgonyones i 2 amb les dates de celebració del capítol. Per no equivocar-se va comptar amb la supervisió del rei d’armes del capítol, Thomas Isaac, tot havia de ser correcte. Avui el color de tots els escuts complementa la bellesa del cadirat obrat un segle abans per Pere Sanglada i Macià Bonafè.
els escuts de l'emperador Carles, l'emperador difunt Maximilià, el rei de França Francesc I i el d'Anglaterra Enric VIII
mes històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 17/01/2010 22:41 | Comentarios (1)
Hi ha gent quedeixa un record malgrat el pas del temps. Es pot dir que si els recordem no acaben de desaparèixer. Una de lespersones de les quals tenim un bon record a la ciutat és Lluís Desplà, ardiaca major de la seu barcelonina i també president de la Generalitat entre 1506 i 1509. Estem davant d’un home important.
Per saber d’ell hem d’anar al costat de la catedral. L’edifici on vivia el nostre amic és encara al mateix lloc on es trobava entre el segle XV i XVI: just davant la capella de Santa Llúcia, recolzat a la muralla. La casa de l’ardiaca és un dels pocs edificis renaixentistes que es conserven a la ciutat. Destaca el seu portal, construït seguint el llenguatge renaixentista, amb dues pilastres i un frontó. Al frontó trobem l’escut familiar de l’ardiaca. La base del frontó i les columnes estan decorades amb “grutescos”, decoració que prové de la Domus Aurea de Neró a Roma, el palau de l'emperdor incendiari, excavat a la Roma renaixentista i que semblava una gruta d’on prendrà el nom, la decoració és a base de cranis vacuns, garlandes de flors i gerros. El treball escultòric és tant fi que també ha estat anomenat estil plateresc, ja que sembla feina d’argenters més que per escultors.
La casa de l’ardiaca és avui a seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Un equipament ple de documentació sobre la nostra ciutat que ens permeten conèixer els seus secrets.Allà hi ha una col·lecció molt útil de textos sobre la història de la ciutat. Quan vivia allà en Lluís Desplà també hi havia col·leccions, l’Agustí Duran i Sanpere, explicava que l’ardiaca fou un “fervorós enamorat de les antiguitats i de les obres d’art” i va reunir a la seva casa sarcòfags i làpides, escultures i baix relleusque anaven apareixent durant els treballs d’ampliació de les muralles de Barcelona.
Però que sabem d’aquesthome? Doncs d’ell sabem que va néixer a Barcelona l’any 1444. Va ser a Roma entre1470 i 1474 on devia quedar influït per l’ambient cultural. Va ser nomenat després ardiaca major de la catedral de Barcelona pel papa Pau II. Fou un personatge molt influent a la ciutat de Barcelona, especialment entre el clergat. Tant era la seva influència que va ser nomenat president de la Generalitat el 1506, exercint el càrrec durant tres anys. Fou uns dels enemics del Sant Ofici quan tot just s’introduïa a la corona. El seu nom sonà com a bisbe deBarcelona quan morí el bisbe Pere Garcia, però la seva candidatura no agradà al rei Ferran II, i va ser finalment escollit Enric de Cardona.
Sabem quin aspecte tenia el nostre amic Desplà gràcies a dues de les obres d’art que embelleixen el museu de la catedral: una és una obra mestre La Pietat de Bartolomé Bermejo on apareix agenollat, com a donant fent parella a Sant Jerònim.
L’altra és la làpida sepulcral de Girolamo Cristoforo. On el trobem ja gran, amb una postura relaxada i la seva història escrita en llatí. Descansa en pau despre´s d'una vida agitada.
Hem de pensar en aquest home quan passegem per les immediacions del seu palau, al nostre vell barri gòtic.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 15/01/2010 23:57 | Comentarios (0)
Un dels espectacles que agradaven als barcelonins de fa més de segle i mig eren els enlairaments de globus. De diverses parts d’Europa venien valents i intrèpids “capitans” que provocaven l’admiració popular. La gent acudia atreta per les “bombes”com anomenaven aquelles màquines que s’enlairaven i voltaven el cel de la ciutat.
Era un diumenge 7 d’octubre de 1849 quan l’aeronauta Mr. Arban havia de realitzar una de les seves ascensions en globus des de la plaça de braus de la Barceloneta. A l’hora indicada la plaça era plena de gom a gom. Com era habitual la seva esposa estava amb ell dins la cistella, preparada per l’actuació. Aquell dia el gas no era de gaire qualitat i costava inflar el globus. Tampoc sembla que les condicions meteorològiques fossin gaire bones.
Per garantir que el globus s’aixequés van deixar la cistella quasi buida, va treure tots els paquets que hi havia dins i també a la seva esposa. El públic s’impacientava i Mr. Arban volia més que mai sortir volant.
De sobte el globus s’enlairà i va desaparèixer de la vista de la gent. Diversos vaixells van sortir a la seva recerca, buscant per tot arreu, però ningú no va veure mai més ni el globus ni a Mr. Arban.
La seva esposa va quedar a Barcelona, sense recursos, dedicant-se a la venda ambulant. Oferia “pasta per les durícies”, cada any es veia més vella i arrugada. Amb els anys només demanava almoina i quasi no hi veia. La gent deia que la seva ceguesa era causa les llàgrimes vessades pel seu marit desaparegut.
Diuen que una de les autoritats de la ciutat va decidir que aquella pobre dona no podia seguir malvivint pels carrers de la ciutat i va ordenar que ingressés a un dels establiments benèfics de la ciutat on la vídua de Mr. Arban va acabar els seusdarrers dies.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 05/01/2010 15:19 | Comentarios (0)
Un dels museus fascinants del barri gòtic és el de la Catedral, allà trobem algunes de les joies que ha anat conservant el nostre recnte catedralici. NO és ara el moment de fer un catàleg de les peces que allà podem gaudir però si almenys recordarem una de ben curiosa. Penjat al mur de les sales hi ha unes enormes teles, unes sarges, segons el nom tècnic, que servien per cobrir l'orgue de la catedral. Van ser pintades per Pere Serafí entre 1537 i 1539. El pintor ha passat a la història com un dels primers en introduïr elmàrqueting a la seva feina ja que s'anunciava: Pere Serafí el de les 5 p pinta portes per poc preu
més històries i llegendes de barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/12/2009 20:56 | Comentarios (0)
Passejar per les esglésies de la ciutat és trobar-se amb un munt de sorpreses, una de les que presenta un nombre més abundant és la de santa Maria del Mar. Allà trobem les tombes dels veïns, la gent del barri. Entre totes destaca una d'espectacular. Mostra la imatge d'un navili ben arborat, un d'aquells vaixells que van fer ric a l'anònim propietari de la tomba: podem pensar en un ric mercader que aconseguia la seva riquesa del comerç marítim o la d'un armador especialitzat en la construcció d'aquests poderosos mithjans de navegació, Sigui quina sigui l'activitat a la qual es dedicava el propietari de la tomba, avui és un plaer veure navegar el navili dins l'església del mar.
més històries i legendes de barcelona - passejdes insòlits - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/12/2009 19:09 | Comentarios (0)
El 19 de desembre de 1359 hi havia molta gent a Cervera. El rei Pere el Cerimoniós ha convocat les Corts en aquesta ciutat. L’església de Sant Bernat és plena de bot a bot. La raó de la convocatòria és el conflicte bèl·lic amb la Castella de Pedro I. El rei catalano-aragonès necessita diners i, per aconseguir-los, ha de reunir al seu poble: als membres de l’església, als nobles i als representants de les ciutats. El rei parlamentarà amb cadascun d’aquest tres grups, pactarà i aconseguirà allò que desitja. No és ni la primera ni la darrera vegada que això es produeix, en aquesta societat tant violenta, on la guerra és la manera de resoldre els conflictes, aquest tipus de reunions són habituals.
La novetat que trobem a Cervera el 1359 és que d’aquí sortirà una institució que, amb els consegüents canvis, encara funciona: és la Diputació del General, una representació permanent que actuï d’orgue executiu dels acords de les Corts.Aquesta primera Diputació del General la formen 12 diputats amb atribucions executives en matèria fiscal, recaptaran uns impostos anomenats "generalitats", ja que tots els paguen. Amb el pas dels anys es veu que la institució no necessita tanta gent, que amb tres diputats, un per braç, és suficient, i també que necessita un local permanent d’estança. Els tres diputats trobaran a Barcelona la seva casa l’any 1400: Després del convuls assalt del Call de l'any 1391, ha quedat buida la casa del poeta Bonjuhà Cabrit, que es troba al carrer de la font.
Passen els segles i l’edifici creix amb la institució. Quan més controla la Diputació del General, més espai necessita. Al segle XVII l’arquitecte Pere Blai treballa en una nova façana que dignifica l’edifici i la plaça que hi ha al davant. A la part superior d’una fornícula avui presidida per Sant Jordi, excel·lent treball de l’escultor Andreu Aleu (1860), va representar els caps de cadascun dels representants dels tres braços de la Diputació que governaven en aquell moment. Destaca el president, membre del braç eclesiàstic, al centre, al seu costat el noble i el burgès quasi no es distingeixen.
històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 23/12/2009 13:36 | Comentarios (0)
Una bona manera de saber si tenim bon vista és anar a veure el cargol de la catedral. Cal anar pel darrera, pel carrer de la Freneria. Allà ens hem de fixar, aguditzar la vista. L'altra dia em va acompanyar a aquesta tasca la Marina i va fer aquesta foto.
El vam veure millor a la pantalla de la camera que adalt de la petita torre adossada a la torre de les campanes.
Explica la llegenda que l'arquitecte que va construir la torre només tenia temps per la seva feina. Un dia i un altre passava les hores capficat en la seva tasca constructora. La seva esposa es va sentir desatesa. Volia sortir i el seu marit només pensava en pedres. Un dia pel carrer un estudiant va lloar la seva bellesa i l'esposa desatesa va trobar-se de sobte atreta pel jove galant. La parella va passejar durant mesos, va parlar molt i un dia, es retirà a un lloc tranquil. Algú va creure que l'espòs havia de saber la situació i va anar a explcar-li el cas. L'arquitecte no es va enfadar més que en si mateix. Havia perdut l'amor de la seva esposa a causa de massa treballar. Penedit va decidir que la ciutat havia de saber on l'havia portat la seva desatencio marital. Adalt de tot de a torre va posar un cargol: banyut i arrosegat com ell.
més històries i llegendes de barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 11/12/2009 03:40 | Comentarios (1)
La de San Francesc és una plaça molt petita. Tant, que no arriba ni a plaça i és placeta. Diu la llegenda que a sant Francesc li va regalar un xai quan anava a veure el bisbe. Va pensar que no podia entrar amb la bèstia al sant palau i va decidir deixar el xai en el lloc més adient. Al costat d'on era en aquell moment, hi havia uns paletes que treballaven i va pensar que allà estaria bé. Els treballadors es miraven el xai i els hi queia la baba. Què bo que estaria al forn amb patates!!!. Com tenien gana se'l van cruspir. Van llançar els ossos i la pell a un pou proper i van quedar-se satisfets.
Sant Francesc torna pel seu xai i els paletes l'intenten enganyar. Li expliquen que el xai ha escapat. Sant Francesc comença a cridar al xai perdut. El crida una i un altre vegada. El xai l'ha d'escoltar. Aleshores, les restes del pou apareixen, els ossos i la pell al seu lloc. Només falta la carn. Els paletes s'agenollen davant el sant. Això, explica l'Amades, va passar a la petita placeta de Sant Francesc.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 02/12/2009 01:46 | Comentarios (0)
Cada diumenge passejo per la Rambla. L'altra dia va venir la Marina amb la càmera i em va pillar explicant el Portal de la Pau i ensenyant el monument: "que van aixecar quan es va signar la pau de la segona guerra carlina. Molt artístic però de fusta i guix. Al cap de quatre plujes no en va quedar res" explicava.
Ara que ja he trobat una tarda per seguir fent fotos ho tindré bé per penjar més fotos i històries dels racons de la ciutat.
Els vitralls de Santa maria del Mar no son gaire antics, la guerra civil va provocar grans destrosses a l'edifici. L'església del mar va estar 11 dies cremant. Els vitralls van trencar-se i es van haver de reconstruïr més tard. Alguns dels nous vitralls avui ens sorprenen. El barri de la Ribera va patir la Guerra de Succesió més que altra zona de la ciutat i allà ben il·luminats trobem els dos personatges que van originar la guerra: a l'esquerra Felip el Borbó i a la dreta Carles l'austriac. Abans enemics i ara companys de vitrall.
més històries i llegndes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/11/2009 21:27 | Comentarios (1)
Si "la lluvia en Sevilla es un maravilla", com és al lluvia a Barcelona?
Si hi ha un llibre que pot oferir-te una resposta és Sin notícias de Gurb d'Eduardo Mendoza. Només un marcià podia adonar-se. Ho diu amb una frase amb molta punta: "En Barcelona llueve como su Ayuntamiento actua: poco, pero a lo bestia".
Més històries i legendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 29/11/2009 00:12 | Comentarios (0)
El 23 d'abril de 1928 s'inaugurava el famós pont que uneix el Palau de la Gneralitat amb la Casa dels Canonges per tal que els treballadors de la Diputació no hagués de baixar al carrer per passar d'un lloc a l'altre.
Ricard Opisso, sempre amb la punta del llapis afilada, va pensar que el pont podia ser comparable al del sospirs venecià, al de romeo i julieta a Verona, al del tenorio ... Però sens dubte pel que si funciona el pont és per protegir-se de la pluja quan passeges pel bari gòtic.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 29/11/2009 00:03 | Comentarios (0)
Entre els molts elements històrico-artístics que trobem a la catedral de Barceloa em sembla especialment desracable les tombes del comte Ramon Berenguer el vell i la seva esposa l'Almodis, fundadors de la catedral romànica, al que hi havia anteriorment a l'actual. Es dos sepulcres es troben situats a un dels costats del deambulatori, en un marc arquitectònic pintat pel pintor Enric Ferrais al 1545. La història de la parella és una barreja de pasió i penitència.
S'explica que el comte va quedar molt rist després de la mort de laseva primera esposa i, seguint el consell dels seus assessors, va anar a passar una temporada a casa d'un arent seu al sud de França. Allà va quedar prendat de la bellesa d'una dama que segon sembla també va quedar gratament impressionada per la bellesa del comte barceloní. Més tard, el cosí lipresentava a la dama, la seva pròpia esposa, i el comte va seguir sentint una forta atracció per ella. L'atracció va ser mútua i ambdós van planejar fugir en direcció a la ciutat de Barcelona.
L'acció del comte va arribar a oïdes del papa que va decirdir excomulgar el comte. Hauria estat terrible si no hagués intervingut el bisbe de la ciutat qui va aconseguir un compromís del comte. A canvi d'un acte de penitència i de'un acte de generositat envers l'església aconseguria anul·lar el primer matrimoni de la bella Almodis i santificar el nou matrimoni amb Ramon Berenguer. Així el comte tenia el que volia i la ciutat veuria aixecar-se, gràcies a la generositat del comte, la seva catedral romànica. És per aquesta raó que la enamorada parella encara continua descansant al principal edifici religiós de la ciutat més de mikl anys després de la seva escandalosa fuga.
més hsitòries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 24/11/2009 14:43 | Comentarios (0)
Joan Amades explicava les velles costums barceloniens referents a les visites als cementiris per tots sants. Un costum ciutadà era recordar els difunds de la ciutat a tres cementiris que ja no existeixen:
Un era el cementiri dels pobres que es trobava al Raval, al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu, allà on hi ha els actuals jardins del Dr. Fleming. Allà s'enterrava a aquella gent que no tenia prous recursos per procurar-se un enterrament a l'interior de les esglésies o als cementiris parroquials.
El segon cementri que visitaven era el dels Condemnats, que es trobava a l'actual plaça de sant Felip Neri. Allà s'enterraven aquells delinqüents que la justícia condemanava a la forca i que quedaven penjats per donar exemple. Una grup de cristians pietosos anava a recollir els cossos i els portaven a enterrar.
El tercer cementiri era el dels Apestats. A causa de que moltes de les mortaldats les provocaven epidèmies es va pensar en allunyar els cossos dels morts per epidèmia dels cementiris parroquials i es va preparar per a tal funció el cementiri del convent de Jesús que es trobava fora muralles, a l'encreuament de l'actual Passeig de Gràcia amb la Gran Via, era l'única construcció permesa fora muralles i va restar en peus fins que es va produir al invasió francesa.
Aquests eren els tres cementiris que visitaven els avis dels nostres avis.
més històries i llegendes per Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 10/11/2009 00:28 | Comentarios (0)
Jaume I, el conqueridor, va permetre que la ciutat de Barcelona s'autogovernés. Segons el seu desig, els ciutadans de la ciutat decidirien sobre els assumptes que els afectaven. Per aquesta raó presideix la façana moderna de la Casa Gran.
És conegut com a conqueridor ja que amplia els territoris de la Corona d'Aragó amb Mallorca i València. A mi m'agrada pensar que també li correspon el títol de conqueridor per les seves dones. La llegenda parla d'un rei amb 100 fills. Oi que això és ser un conqueridor?
Segons Bernat DESCLOT el rei:
... fou lo pus bell hom del món que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres , que ell havia molt gran cara e vermell e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents belles e blanques que semblaven perles, els ulls vairs (que canvien de color) / e bellscabells rossos semblants del fil d’aur, e grans espatles, e llong cors e delgat / e les bracesgrossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits / e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llurmesura / e els peus llongs e ben feits...
E fo molt ardit ... e fort e valent, e llargde donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor etota gent e tota sa voluntat de guerrejar amb serraïns
I per Ramon MUNTANER era:
Lo pus bell príncep del món e el pus savi e el pus graciós ... e cell qui fo més amat de totes gents ... que aitant com lo món dur, se dirà lo bon rei En Jacme d’Aragó.
E ... fo lo mellor d’armes que nengun altre / jamés no nasqué rey a qui Deu féstantes gràcies en la sua vida ... / hom de fembres
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.nfo
Escrito por barcelonaespoderosa el 29/10/2009 01:26 | Comentarios (0)
"Sobre totes humanes temptacions fetes a l’homper humana criatura, aquella qui pus l’ocupa e li toll lo seny e laconsciència és aquella qui s’apella fembra
Per amor d’una fembra l’hom deixarà pare emare e sa pròpia terra, e estarà amb la fembra amb tant de plaer
de la gran e terrible inclinació que los homens hannaturalment a les fembres, veem, quehui e tots temps, se fan e són fets infinits mals en lo món, car per amorsde fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres
Per bella e per preciosa cosa que l’home vejani haja, si aprés veu una bella dona, totes aquelles coses precioses oblida, e,de fit en fit, ab la boca badada, guardarà la dona e hi trobarà major delit eplaer que no guardar qualsevol cosa altra".
Aquestes paraules de l'Eiximenis, segurament se les repetia el diable quan buscava temptar a fra Garí, un antic cavaller que hava decidit deixar les armes per dedicar-se a Déu.
L'única manera possible de temptar a l'home sant en que s'havia convertit, qui era abans un fixe a l'infern, era enviant-li una dona. El dimoni endemonià la filla del comte i aquest pensà que només l'ajut d'un home de Déu la podia guarir. Anà amb ella a veure fra Garí i la deixà. FRa Gari no pogué resistir els seus impulsos més baixos i després de violar-la l'acabà assassinant i l'enterra.
Empenedit dels seus actes va decidir anar a veure el Papa, a Roma. Pensava que el seu crim era terrible i que quan es confesès al Papa, la terra s'obriria i se l'enduria cap a l'infern. però no va passar així, el Papa l va dir que ja que s'havia comportat com una bèstia, com un bèstia viuria fisn que una senyal del cel l'indiqués que estava perdonat. En unes rajoles del carrer Comtal, dibuixades per l'Apeles Mestres, podem veure que l'escenari de la penitència són les muntanyes de Montserrat.
Al cap d'un temps, un nou fill del comte neix al palau i, al cap de pocs dies , els cans encerclen la bèstia i i el fan captiu. El porten a palau i el presenten als convidats del convit del bateig quan, de sobte, el nen amb una veu clara pronuncia la següent sentència: "Aixeca't fra Garí que Déu t'ha perdonat".
La bèstia es posà en peus i confesà els seus pecats. Inmediatament, van al lloc on la filla del comte era enterrada i la treuen del forat viva, sana i estàlvia.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/10/2009 15:35 | Comentarios (0)
Sempre se'm posa la pell de gallina quan recito en alguna passejada la lloança barcelonina de Cervantes:
"Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los estrangeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, vengança de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única. Y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto".
I també impresiona la que li dedica a Las dos doncellas, una de les seves Novelas Ejemplares:
"Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las más bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvezinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los estrangeros, escuela de la cavallería, exemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo".
No és extrany doncs que barcelona li dediqués un carrer a l'escriptor que ens va conèxer i ens aprecià.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 25/10/2009 13:26 | Comentarios (1)
Fa quasi 1600, a Barcelona, l'Ataülf i la Gala Placídia van viure moments intensos.
Aelia Gala Placídia era la filla de l'emperador romà Teodosi. L'any 410, quan els visigots d'Alaric saqueixen Roma, la prenen com a hostatge. Ataülf és cunyat d'Alaric i, al morir aquest, el succeix com a rei dels visigots i es fa càrrec de la captiva. El 414 es casa amb ella ja que el patrici Constanci la demana per fer-la la seva esposa. La parella reial marxa a Barcelona fugint de Constanci. La reina espera un fill, Teodosi, que morirà a la ciutat als pocs mesos del seu naixement. L'alegria es transformà en pena i la mort del seu marit fa que canvii d'aires i torni a Roma a canvi de 600.000 mesures de blat. Constanci, que serà també emperador, serà el seu marit i pare dels seus dos fills. Serà enterrada a Ravenna en un mausoleu esplèndid embellit amb rics mosaics.
A Barcelona, on hi havia hagut el Palau Reial Menor o de la reina, es va urbanitzar un barri de belles cases. Una sèrie de carrers van ser aixecats amb edificis ideats per un grup d'arquitectes en el que destaca l'Elies Rogent. Els nous carrers seran el de Palau, el de la Comtessa de Sobradiel i un de llarg que es dedicarà al rei dels visigots que va triar la nostra ciutat per viure amb la seva esposa. Sobre el nom del carrer diu Víctor Balaguer: "El nombre que lleva es moderno. Se lo dio el Ayuntamiento de 1835" ... i ens pinta una imatge molt suggerent de la parella
"pronto la esclava debia hacer esclavo a su vencedor. Por su amor hacia ella concluyó Ataulfo un tratado de alianza con Honorio ... prendido en los lazos del amor que había habido inspirarle Placídia, ni de su reino se cuidaba apenas ni de sus asuntos. Un día haía podido vivir para la guerra: entonces solo vivía para el amor. Barelona había sido convertida por él en un lugar de encantos y delicias ... Si el rey o caudillo vivía del amor, el pueblo, que no sabía y no podía vivir mas que de la guerra, comenzó a murmurar conra la indolencia y la molicie que de su jefe se había apoderado. Los godos ... dieron en criticar a su rey que había abandonado la Italia y perdido la Galia, sacrigficando dos reinos al amor de una mujer. De estas murmuraciones vino a formarse un partido contra Ataulfo ... " i, al final, l'assassinen.
A prop del carrer anys més tard Josep M. Subirachs rebé l'encàrrec de decorar la façana de l'edifici novíssim de l'Ajuntament i en deixa la curiosa imatge de la Gala Placídia, apropant-la a la del seu marit. La plaça barcelonina dedicada es trobava molt luny.
Un rei visigot i la seva reina romana, filla, germanastra, esposa i mare d'emperador, van viure moments intensos a la ciutat ara fa 1600 anys.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 23/10/2009 12:54 | Comentarios (0)
Sembla ser que poc abans del Nadal del 1873, l'Ajuntament republicà convocava un concurs per aixecar un monument a l'almirall Colom a un espai emblemàtic de la ciutat, al començament de la Rambla que aleshores s'anomenava plaça de la Junta Revolucionària i abans i encara el Portal de la Pau. Fet aquest que li proporcionaria una rellevància que no té cap altre monument ciutadà. Poc després de prendre aquesta decisió tornava la monarquia a Espanya i el monument era arraconat durant uns anys.
El 1881 la idea d'aixecar el monument es represa, el gran impulsor serà Antoni Fages i Ferrer, un rendista amb inquietuds culturals que estava vtant obsessionat amb el descobriment que cada 12 d'octubre sortia al carrer vestit d'etiqueta per celebrar l'aniversari. Sembla que la idea de Fages de dedicar un monument a l'almirall va encomenar-se al crític d'art i funcionari municipal Carles Pirozzini qui ho va transmetre a l'alcalde Rius i Taulet.
Per concretar el projecte es va crear una comissió promotora i més tard es va convocar un concurs de projectes que acabà per guanyar Gaietà Buigas, que sembla que presentà el pressupost més ajustat. Les escultures van ser objecte d'un altre concurs.
El pressupost previst era d'un milióde pessetes. Per reunir-lo es va fer una recapta popular que només vaaconseguir arribar a reunir 165.000 pessetes. L'ajuntament afegí231.000 i la resta es va aconseguir mitjançant obligacions municipals. El govern cediria 30 tones de bronze procedents de material de guerra inservible.
El monument fa 60 metres d'alçada. Té uns fonaments de 5 m de profunditat.
El element principal es una columna central, deferro, decorada amb grius, fames i caravel·les, i amb al·legories dels continents.
Sobre la columna es situava una estàtua gegantina de Colom, de 7,60 m. d'alçada, muntat sobre una bola del món.
A la base de la columna, en pedra, hi ha representats els territoris espanyols i quatre personatges catalans que van ajudar al descobriment.
Completen el monument vuit relleus amb la història de Colom i un grup de vuit lleons.
El 26 de setembre del 1881 es posava la primera pedra. Durant set anys es va estar treballant en el monument que va despertar l'admiració de la ciutat que durnat aquells anys va veure el monument cobert per una enorme bastida. ES conisera un compendi d'enginyeria, arquitectur i escultura. Hi van participar més d'una desenad'escultors ( en ordre alfabètic, tenim Eduard B. Alentorn, Rafael Atché, Pere Carbonell, Josep Carcassó, Francesc Font, Muanuel Fuxà, Josep Gamot, Josep Llimona, Rossend Nobas, Francesc Pagès, Giovanni Passani, Francisco Pastor, Josep Tenas, AGapit Vallmitjana i Abarca i Antoni Vilanova), de manera que el monument representa una magnífica síntesi de l'esculturacatalana de l'època de la Restauració. Els treballs de foneria es van fer a la foneria Comas, del carrer del Tigre, on es va fer l'estàtua de l'almirall, i la foneria Alexandre Wohlguemouth, on es va fer la columna. El monument s'inaugurava l'1 de juny de 1888.
Així ho explicava la Vanguardia aquell mateix dia
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 13/10/2009 19:28 | Comentarios (0)
Quan el 1881 es va decidir aixecar un monument dedicat a Colom hi havia una voluntat a manifestar la catalanitat de la tasca del descobrimen i la colonització d'Amèrica. Això es va veure clarament en el lema del projecte guanyador del concurs que deia: "Honrando a Colón Catalunya honra a sus hijos" i amb les quatre escultures de pedra que es situaren entre els contraforts que recolzen la columna. Aquestes representen a quatre catalans que van participar en l'empresa, són:
Llúis de Santàngel, financer, de Josep Gamot,
Fra Bernat Boïl, monjo de Montserrat, de Miquel Fuxà,
Jaume Ferrer de Blanes, astrònom, de Francesc Serratosa, i
Pere de Margarit, capità de navili, de Eduard B. Alentorn
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 12/10/2009 17:13 | Comentarios (1)
Al barri de Sant Pere hi ha un estret carreró que comunica l'alta, la mitjana i la baixa de Sant Pere i que porta el nom de la Mar de Déu que, segons la tradició, s'aparegué damunt un pilar a Saragossa a l'apòstol Sant Jaume.
Aquest carrer sembla que antigament s'havia anomenat del Cuc, segons sembla per un dels locals que hi havia instal·lats al carrer. Joan Amades diu: "aquets carrer tenia molt mala fama, que li venia d'un dels bordells que durant el segle passat va donar més escàndols, o acudia la gent més depravada i deshonesta de Barcelona. Tant és així que la seva reputació es va estendre fins al carrer. Per tal d'esborrar el record ingrat de l'epítet Cuc, decidiren canviar-li el nom i li fou posat el que avui porta".
La raó del nom és una capella que hi havia al carrer i que també tenia la seva llegenda: diuen que en una de les periòdiques epidèmies que castigaren la ciutat de Barcelona, un veí del carrer, ue era originari de l'Aragó, va posar una estampa de la Mare de Déu del Pilar, demanant protecció per ell i els seus veïns. Com l'estampa va impedir que la malaltia afectés als veïns, aquests, agraïts, van decidir aixecar una capella i li donaren el seu nom al carrer.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 12/10/2009 16:31 | Comentarios (0)
Pels carrers de la ciutat antiga hi havia autèntics problemes de circulació. Si en algun d'aquests estrets carrers es creuaven dos carros tirats per cavalls es produïen problemes de difícil resolució. Com els carrers eren molt estrets, es parla d'una mitja de 4 m. d'amplada, era imposible fer girar un carro per deixar passar el que havia al davant. Així en un mateix carrer dos carros enfrontats provocaven un embús i molts problemes al veïnat. La solució que es va donar davant aquest problema fou el marcar clarament la direcció de tots els carrers. Així al tots els encreuaments dels carrers es van col·locar senyals clares: un carro, un cavall i un carreter al davant indicven quin era el camí correcte. Encara podem veure pels carrers de la ciutat antiga aquestes curioses senyals.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/09/2009 20:22 | Comentarios (0)
Muntat a la part alta de l'antiga façana de la Casa Gran, l'Ajuntament de la ciutat, destaca la figura de l'arcàngel sant Rafael. Quan a la nostra ciutat va decidir-se construïr un edifici on es reunís la institució creada anys abans pel rei Jaume I, va triar-se el lloc on es trobava l'escrivania, la casa on es guardaven els documents referents al funcionament de la ciutat. Es va construïr una gran sala, l'actual Saló de Cent, i més tard una façana amb un enorme sistema adovel·lat i coronat pels escuts del rei i de la ciutat, bellament enmarcats. L'autor dels treballs va ser Arnau Bargués, coria l'any 1400.
Respecte a la imatge de l'arcàngel, va haver un acte de generositat per part d'un ciutadà anònim qui va fer donació a la ciutat de la imatge amb tres condicions: la primera, que no es fes públic el seu nom; segona, que es posés a l'interior o a la façana; i tercera, "que ja mes no's puxa levar d'aquell loch on lo Consell ara elegiria que sia posada". És per aquesta causa que hi ha la creença que el dia que es tregui la imatge de la porta desapareixerà la ciutat de Barcelona. Així doncs si algun dia veieu que fan obres en aquesta façana, deixeu clar que no toquin la imatge.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/09/2009 19:29 | Comentarios (0)
Francesc Boix hauria estat veí meu, va néixer al Poble Sec, al núm. 19 del carrer Margarit. Allà hi havia la "Sastreria Boix" i el domicili familiar. Era de pare barceloní i mare aragonesa i tenia tres germanes. La seva família era catalanista i d'esquerres. La situació familiar no era dolenta ja que Francesc va començà el batxillerat. Es diu que heretà la passió per la fotografia de casa seva. El seu pare, que comprava càmares a les subhastes, havia habilitat una antiga cuina de la sastreria com a laboratori fotogràfic. Amb aquests interessos, el seu primer treball sembla que fou d'aprenent a la casa Fotografia Industrial Romagosa. També es sap que havia treballat d'aprenent amb es fotògrafs Mayo.
Era d'ideologia comunista, cosa normal com a fill d'un barri obrer. Era membre del JSU. Les seves fotos apareixena Juliol, Periòdic de la Joventut Unificada de Catalunya. Quan va esclatar la guerra, tenia 16 anys marxa al front a més d'agafar el fusell segur que agafà la càmara. Acabada la guerra, marxa exiliat a França on segueix lliutant contra el feixisme. Tindrà la mala sort de ser fet presoner pels nazis, l'any 1940 i lliurat a la Gestapo. El conduiràn al camp de Mathausen amb 7.200 republicans, el 1941. La dictadura franquista, en veu del cuñadísimo Serrano Suñer, considerava que els "rojos" no eran "españoles" i no li importava el més mínim que fossin deportats a un camp. A Matthausen són dels primers en arrivar. Són considerats apàtrides i llueixen un triangle vermell cosit a la roba. Són una bona mà d'obra, treballen durament a una pedrera, molt rentable pel règim de Hitler. D'allà havia de sortir la pedra del mausoleu que el dictador pensava fer a Linz. El duríssim treball en el camp minvà la xifra dels republicans de Mathausen a un 1.500.
Francesc Boix serà destinat al Servei d'Identificiació del camp, al servei de fotos, on els nazis documentaven amb imatges els informes que enviaven a l'alt comandament de Berlin: fotografies d'identificació, escenes del funcionament del camp, testimons d'esdeveniments especials... Aquelles fotos esgarrifoses van ser robades pels presos i en acabar la guerra van constituir una prova contra les jerarquies nazis al judici de Nuremberg. El 28 i 29 de gener de 1946, Francesc Boix mostrava a Nuremberg les fotografies de Mathausen. Llegir el que declarava Francesc Boix possa els pèls de punta. Boix estarà present en el moment de l'alliberament del camp. (per saber-ne més Francesc Boix, el fotògraf de Mathausen eds. La magrana pp. 185-214)
Els que el coneixien deien que era un home d'extraordinària vitalitat, havia tingt la mort tant aprop que sabia veritablement quin era el valor de la vida. Va quedar-se a viure a Paris, treballava, viatjava i feia cures de repòs i passava temporades hospitalàries. Va treballar a Ce Soir, L'Humanité. Per feina, va anar a Argèlia, Praga, Budapest, Grècia... I el 1949 ha d'abandonar el Tour de França que cobria com cada any, a causa de problemes als seus pulmons. El 1951, quan només li queda un mes i 10 dies per cumplir els 31 anys, moria.
més històries i legendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 24/09/2009 22:00 | Comentarios (0)
Un espai encisador de la ciutat és la plaça dedicada a Ramon Berenguer el Gran, una petita plaça que és un jardí. No existia fins que a la ciutat es va començar una gran operació urbanística. La plaça va ser construïda amb la Reforma i es va concebre com un espai monumental. Hi destacava el mur romà i el campanar de l'antiga capella reial. Cal fixar-se en que el campanar. EStà construït sobre una de les torres romanes i com correspon al campanar d'un rei, està acabat en forma de corona.
més històries i llegendes de la ciutat - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 24/09/2009 19:30 | Comentarios (0)
Un llibre clàssic, del qual hem mamat tots aquells que ens dediquem a ensenyar la ciutat, és "Barcelona, pam a pam", que va escriure l'Alexandre Ciriri. En aquest llibre hi ha, a més d'una important informació sobre a ciutat, una sèrie de il·lustracions molt preuades. Una d'elles és la que representa Barcelona i el camí d'accés a la ciutat.
Quan els romans van decidir fundar la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, dalt de tot del Mons Tàber, també van aixecar un camí que travessava la ciutat i que des de la capital de l'imperi portava a la capital de provincial, Tarraco.
Quan Barcelona va superar el cercle romà i van construir-se noves muralles, l'antic camí va quedar integrat dins del nou recinte i va donar lloc a diversos carrers. Avui és possible seguir aquest traçat. El millor punt de partença d'aquesta passejada és l'Arc de Triomf, porta d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. A pocs metres, arribem al carrer del Portal Nou, ja dins de la ciutat antiga, i hem de continuar fins a la plaça de Sant Agustí Vell, carrers de Carders, Corders i Bòria per arribar a la plaça de l'Àngel on hi havia el portal romà. Creuem la ciutat romana pel centre, ho fem per la Baixada de la Llibreteria, carrer Llibreteria, la plaça de Sant Jaume i el carrer del Call, al final del qual es trobava l'altre portal romà. Continuem pel carrer de la Boqueria, al final del qual hi havia el portal del segle XIII, i continuem pel tram del Raval que travessava l'antic traçat pels carrers de l'Hospital i de Sant Antoni Abat, al final del qual hi havia el Portal de la muralla del segle XIV.
Així que podem dir que hi ha un camí amagat dins dels carrers de la ciutat antiga.
Més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 17/09/2009 15:22 | Comentarios (0)
Caminant pels dos kilòmetres del Paral·lel, sorprèn trobar-se amb algunes cases porticades, són les que porten els números 140 al 146, 102 al 104 i 103.
L'explicació del perquè d'aquestes cases la trobem en la biografia del carrer, que va publicar, l'any 1993, el que fou veí del carrer Margarit, Miquel Badenas. Explicava Badenas que el naixement del Paral·lel va ser dificil per dues raons. La primera, era que en el punt on neix aquesta via hi existia el Baluart del Rei que no va ser enderrocat fins el 1890. La segona és més complexa i correspon al poc cas que es va fer del Pla Cerdà quan va ser triat per urbanitzar a nova Barcelona.
Explica molt bé Badenas que Cerdà havia considerat el futur Paral·lel com una via trascendental que unia diversos nuclis i, com a tal, havia de tenir 50 m d'amplada. Davant aquestes dimensions, els propietaris van presentar les seves queixes. No admetien tal malgastament d'espai i creien que, com a màxim, hauria de tenir-ne 40 m d'ample. Com l'Ajuntament no cedia, els propietaris van decidir no construir. Amb el pas del temps va arribar-se a una solució salomònica. Es respectarien els 50 m però no a tot l'edifici. La planta baixa es construiria amb porxades de 5 metres de profunditat que deixarien l'edifici amb 50 m. de mur a mur en la part baixa i 40 m a partir del primer pis. Només hi havia un condicionant: s'havia de fer un tipus únic de porxo per illa, cosa que implicava que totos els propietaris estiguessin d'acord. Així el 1882 es va aprobar "la ley de casas porticadas". El que semblava la solució va ser un nou obstacle. Els propietaris només es van possar d'acord en qualificar els nous edificis de més cars i en el carrer només van fer-se unes poques construccions: les que avui trobem en la nostra passejada i d'altres que disimulen els porxos.
Mentretant, els propietaris van aconseguir que s'aprovés una llei que els afavoriria, la "ley de construcciones a precario", segons la qual es podien construir edificis que, respectant les distàncies, no fossin de material definitiu. Així, el Paral·lel s'omple de barracons destinats a teatres, cafès o music-halls. S'aproba el 1883 i el 1892 apareix el primer edifici dedicat al món de l'espectacle: el Teatro Circo Español.
L'any 1929, l'Ajuntament desisteix del seu propòsit de construir amb porxos i accepta finalment els 40 m. d'amplada pels edificis de la via. Inmediatament, algunes cases decideixen cobrir les seves porxades. Caminat per la via descobrim rls porxos amagats a les cases núm. 73 al 75 bis, 82 al 84, 99 i 124.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 16/09/2009 17:00 | Comentarios (0)
El diumenge 11 de juliol de 1909, la “comisión abolicionista de las corridas de toros” aplaçava la manifestació que havia de celebrar-se pel centre de la ciutat. Volien organitzar-la millor. Conten amb el suport de “la Sociedad protectora de Animales y Plantas de Cataluña, Unión de Ateneos Obreros, Orfeó Català, Comité de Defensa Social, Aplech Nacionalista Català, Colegio del Salvador de Barcelona, Centro Moral Instructivo, Centre Nacionalista Republicá, Grupo Kulturu, Cento Republicano Autonomista de Gracia, Centre Catalanista de Gerona, La Luz Andresense, de San Andrés de Palomar, Centre Nacionalista Republicá, de San Gervasio y Laboro Esperanto, de Vilanueva y Geltrú ... Orfeó Barcelonés, Associació protectora d’Ensenyança Catalana deBarcelona, Orfeó Tarragoní de Tarragona, Academia Católica de Sabadell, Ateneo Obrero de San Andrés de Palomar, Ayuntamiento del Bruch
El dijous 15 es celebrava una reunió a l’Ateneu de “todos los que estén conformes con los ideales que sustenta la comisión abolicionista de las corridas de toros”, cal parlar i escoltar els “varios asuntos referentes a la proyectada manifestación”. Es pren una resolució clar: “realizar una activa campaña preparatoria” i demanar la “adhesion de todos los Ayuntamientos, Diputaciones y entidades de Cataluña”.
Després de ser concedits els permisos oportuns la manifestació es va celebrar el dia 18.
La Vanguardia del 19 de juliol de 1909 informava de la manifestació contra las corridas de toros.
(Dedicat a la Rosa)
Escrito por barcelonaespoderosa el 08/09/2009 03:34 | Comentarios (0)
Santa Eulàlia va viure al segle III. Un període difícil pels cristians a causa de les persecucions que els emperadors promulgaven. Quan tot just tenia 13 anys va arribar a Barcelona, Dacià, encarregat de dur a terme una forta persecució contra els cristians. Per celebrar la seva arribada va fer sacrificis al temple en honor dels déus i ordenà que hi participés tothom. Dacià amenaçava que qui no acudís seria jutjat i, en cas de negar-se a oferir els honors als deus, seria sotmès a dolorosos suplicis i turments. Eulàlia va sortir de casa seva, a Sarrià, una nit en secret. Arribà a Barcelona quan tot just començava el judici contra els cristians que havien desobeït l’ordre de Dacià. La jove Eulàlia s’enfrontà al governador i aquest no dubtà en sotmetre-la a tortura fins que el seu cos acabà a la Creu. Despenjat pels seus companys fou portat a enterrar al cementiri junt a la platja.
Acabada la persecució, el seu martiri de Santa Eulàlia desperta una forta devoció entre els habitants de la ciutat. Una església es construeix on era enterrada,l a primitiva Santa Maria de les Arenes. La invasió musulmana va portar als barcelonins a amagar les restes de la seva santa. Van ser tant ben amagats, que es va perdre el seu rastre. Els fidels de la santa no sabien on es trobaven les seves restes. Al segle IX, El bisbe Frodoí, fervent admirador de la santa, començà la recerca. Com era costum en aquest casos, va resar i dejunar. Tant era de gran el seu desig de trobar a la santa, que el cel el va ajudar. Una llum mostrà el lloc on descansava el cos de la santa. Després de la gran alegria de la troballa, es va pensar que tan preuades relíquies havien de ser portades a la catedral. El dia del trasllat es va congregar gent de tota la cristiandat, la ciutat s’omplia de peregrins. Es va organitzar una gran processó que recorregué el carrer del Mar. Al trobar-se davant de la porta de la muralla romana, les restes de la santa es va fer molt pesades i ningú va poder-les moure. Estranyat, el bisbe va demanar als peregrins que resessin amb totes les seves forces, el cel havia de solucionar aquell problema. L’aparició d’un àngel va fer posar tothom en peu. Sense dir una paraula va senyalar amb l’angelical dit d’una mà a un dels portadors de les relíquies, mentre que amb l’altre senyalava l’església d’on havia sortit la processó. La persona senyalada va caure de genolls i va posar la mà a la butxaca traient un ós del dit de la santa que s’havia apropiat com a relíquia particular. El dit robat va ser reincorporat a la resta de relíquies i van poder continuar el seu camí. La santa no volia entrar incompleta a la ciutat.
L’any 1616, en record del miracle de l’aparició, la imatge d’un àngel va ser posada dalt d’un obelisc. La plaça que s’havia dit del Mercadal i del Blat s’anomena per això de l’Àngel. L’obelisc ja no hi és, però l’àngel, còpia de l’antic ,es pot veure a una capella oberta a una casa de la plaça.
més històries i llegendes de Bracelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 04/09/2009 11:12 | Comentarios (1)
La plaça de Sant Jaume actual és enorme si la comparem amb l'existent abans de l'obertura de l'eix Ferran, Jaume i i Princesa. Al vell mig hi havia l'esgésia de sant Jaume, adossada a l'actual Ajuntament i formava un llarg carrer Ciutat amb la rectoria i la casa del Veguer on hi havia adossada una font. Als peus de l'església, davant del Palau de la Generalitat hi havia el porxo i el cementiri, més enllà la Batllia formant un carreró que conduïa a una altra església desapareguda: la de sant Miquel.
Alexandre Cirici i Pellicer en feia un dibuix molt clarificador.
A un llibre dedicat a l'arquitecte Florensa apareixia aquest plànol.
Aquests dos gravats són la millor manera d'imaginar aquella diminuta plaça
Més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 02/09/2009 01:10 | Comentarios (0)
La catedral amaga molts detalls que cal descobrir. Un d'ells és l'anunci dels sabaters. La confraria de Sant Marc dels sabaters té la seva capella a la catedral. A l'exterior de la capella, al carrer dels Comtes de Barcelona, van penjar un anunci artistic: el relleu d'una sabata. També és curiosa la imatge de l'àngel que corona la finestra. Si la comparem amb les imatges dels àngels de la resta de capelles, la de la capella de Sant Marc sorprèn. Tots els àngels miren al front, excepte la de la capella dels sabaters que no pot deixar de mirar a l'interior i gira el cos per admirar la bellesa del conjunt de la capella que veu per la finestra.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 01/09/2009 22:34 | Comentarios (0)
A un mur del carrer Brossoli, venint des del carrer dels Banys Vells, es veu un advertiment als vianants: "Se prohibe el orinar, ensuciar y echar escombros en toda esta calle bajo la multa de 5 pesetas por cada infracción". Avui amb l'euro és més una invitació que una prohibició.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/08/2009 22:40 | Comentarios (0)
Aquesta placa es troba encastada en alguns dels principals edificis de la ciutat, podem dir que són els millors ja que lavan rebre com a premi per part de l’Ajuntament. Cada any un grup destacat d’arquitectes i especialistes es reunien per triar el millor edifici de l’any. L’edifici escollit rebia la placa dissenyada de Bonaventura Bassegoda.
La placa representa a la ciutat de Barcelona, com una jove dona ajaguda amb l’escut de la ciutat al pit, lliurant una coronade llorer, símbol de victòria i triomf.
Es va començar a donar el premi l’any 1899 ialguns anys quedà desert. També hi havia un premi al millor establiment. El 1918 s’amplià el número de premis. No es convoca de1920 a 1924. Quan el 1925 es tornen a atorgar seran de nou 2. El 1931 es va donar el darrer a un establiment. Amb la república no es premiarà ja a ningú.
La llista dels edificis guanyadors és interessant i trobem els grans noms de l’arquitectura barcelonina. Aquests són els 25 millors edificis de la ciutat, un parell no els podem veure:
1899 la casa Calvet, d’Antoni Gaudí, al carrer Casp 43
1900 el Crèdit Mercantil, de Joan Martorell, al carrer Ample
1901 casa Juncadella, d’Enric Sagnier (desapareguda)
1902 Caixa de Barcelona, d’August Font, a la plaça de Sant Jaume
1903 desert
1904 desert
1905 casa Lleó Morera, de Lluís Domènech i Montaner
1906 Col·legi Condal, de Bonaventura Bassegoda, al carrer Amadeu Vives, 6
1907 Casa Serra, de Josep Puig i Cadafalch, a la Rambla Catalunya
1908 el Palau de la Música, de Lluís Doménech i Muntaner
1909 desert
1910 casa Pérez Samanillo, de Joan J. Hervás a la Diagonal amb Balmes
1911 la fàbrica Casarramona, de Josep Puig i Cadafalch, al carrer Mèxic
1912 Hospital de Sant Pau, de LLuís Doménech i Muntaner
1913 El Frare Blanc, Casa Roviralta de Joan Rubió i Bellver, a l’avinguda del Tibidabo 31
1914 desert
1915 desert
1916 Protecció de Menors, d’Enric Sagnier (desaparegut) i editorial Salvat de Pau Salvat i Espasa
1917 Caixa de Pensions, d’Enric Sagnier i Torre dels Pardals, de Joan Rubió i Bellver
1918 Xalet Casa Coll, d’Enric Sagnier, a l’Avinguda del Tibidabo 28 i la casa Lluís de Francesc de Paula Nebot, a Casp, 39
1919 Xalet Can Rocamora, desapareguda i can Roldós a la Rambla d’Estudis
1920 no es convoca
1921 no es convoca
1922 no es convoca
1923 no es convoca
1924 no es convoca
1925 Foment d’Obres,de Jaume Torres i Grau
1926 Magatzems Jorba, d’Arnau Calvet a l’avinguda del Portal de l’Àngel
1927 reforma de la casa Vicenç de Gaudí, feta per J. B. Serra
1928 no es convoca
1929 Fábrica Myrurgia d’Antoni Puig Gairalt, a Mallorca 351
1930 el xalet de Josep M. Sagnier, a l’avinguda del Tibidabo 17
més històries i llegendes de la ciutat - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/08/2009 19:40 | Comentarios (0)
No podia ser a altre lloc millor que en aquest, l'ull del gran hermano ens mira i controla la plaça de l'escriptor que el va imaginar: Georges Orwell.
Georges Orwell va lluitar, al llarg de la seva vida, contra tres perilloses ideologies. Es poden resumir en aquests tres ismes: colonialisme, feixisme i comunisme.
Havia nascut a la India i aviat va renegar del sistema amb el que havia crescut. Amb 33 anys va veure com una nova ideologia injusta apareixia i va sentir la necessitat d'oferir-li resistència. El feixisme que havia donat un cop militar a Espanya el va fer venir.
"Había viajado a España con el proyecto de escribir artículos periodísticos, pero ingresé en la milicia casi de inmediato, porque en esa época y en esa atmósfera parecía ser la única actitud concebible. Los anarquistas seguían manteniendo el control virtual de Cataluña, y la revolución estaba aún en pleno apogeo. A quien se encontrara allí desde el comienzo probablemente le parecería, incluso en diciembre o en enero, que el período revolucionario estaba tocando a su fin; pero viniendo directamente de Inglaterra, el aspecto de Barcelona resultaba sorprendente e irresistible. Por primera vez en mi vida, me encontraba en una ciudad donde la clase trabajadora llevaba las riendas. Casi todos los edificios, cualquiera que fuera su tamaño, estaban en manos de los trabajadores y cubiertos con banderas rojas o con la bandera roja y negra de los anarquistas; las paredes ostentaban la hoz y el martillo y las iniciales de los partidos revolucionarios; casi todos los templos habían sido destruidos y sus imágenes, quemadas. Por todas partes, cuadrillas de obreros se dedicaban sistemáticamente a demoler iglesias. En toda tienda y en todo café se veían letreros que proclamaban su nueva condición de servicios socializados; hasta los limpiabotas habían sido colectivizados y sus cajas estaban pintadas de rojo y negro. Camareros y dependientes miraban al cliente cara a cara y lo trataban como a un igual. Las formas serviles e incluso ceremoniosas del lenguaje habían desaparecido. Nadie decía señor, o don y tampoco usted; todos se trataban de «camarada» y «tú», y decían ¡salud! en lugar de buenos días".
Lluitarà al front d'Aragó i arribarà a la ciutat de permís pocs dies abans de produir-se els Fets de Maig, la lluita entre comunistes i anarquistes pels carrers de la ciutat. Aquesta mena de "guerra civil dins la guerra civil" va tenir uns clars perdedors: el POUM, el partit comunista revolucionari, que dirigia Andreu Nin, assassinat en aquells moments. De nou al front Georges Orwell, que lluitava amb el POUM, va caure ferit i va tornar a Barcelona. Aquí va poder veure com eren de dures les purgues comunistes contra la gent del partit amb el que lluitava, que va ser fins i tot il·legalitzat. Davant això no li va quedar altre que marxar a tota presa. Lluitarà a partir d'ara també contra el comunisme.
"el detalle que más me cuesta de digerir, aunque quizá no revista mayor importancia, es que se ocultaba a las tropas lo que sucedía. … nadie en el frente había oído nada acerca de la disolución del POUM. Todos sus cuarteles, los centros de Ayuda Roja y demás funcionaban con normalidad, e incluso el 20 de junio, en las trincheras y posiciones hasta Lérida, a menos de ciento cincuenta kilómetros de Barcelona, nadie se había enterado de lo que ocurría. Ni una sola palabra … muchos hombres seguramente murieron sin saber que los periódicos de retaguardia los tildaban de fascistas. Resulta difícil de perdonar tales cosas. Sé que era la política habitual ocultar a las tropas las malas noticias, y quizá eso esté justificado en la mayoría de los casos. Pero es algo muy distinto mandar a los hombres a la batalla sin siquiera decirles que, a sus espaldas, su partido ha quedado disuelto, sus líderes han sido acusados de traición y sus amigos y parientes enviados a la cárcel.
... La única salida consistía en permanecer escondido y ocultar cualquier vinculación con el POUM. Mi esposa me obligó a romper el carnet de miliciano, que llevaba inscrito en grandes letras «POUM», así como la foto de un grupo de milicianos con la bandera del POUM de fondo. Ésas eran las cosas que bastaban en esos días para ser arrestado.
... Debíamos pensar en la manera de salir de España. No tenía sentido permanecer allí con la certeza de un arresto más tarde o más temprano. En realidad, ambos hubiéramos preferido quedarnos y presenciar el desenlace de los acontecimientos. Pero yo preveía que las prisiones españolas serían sitios espantosos (en realidad, eran peores de lo que imaginaba), y una vez que se entraba en la cárcel, nunca se sabía cuándo se saldría; además, mi estado de salud era bastante malo".
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 24/08/2009 15:45 | Comentarios (0)
El camí d'entrada a la cort celestial és dur i complicat. Unbon exemple és el cas d’un dels nostres sants protectors ciutadans: Sant Sever.
Cada 6 de novembre la ciutat celebra una festaen honor del seu patró menys principal i li ha dedicat una esplèndida església al costat de la catedral, construïda entre 1698 i 1705 pel Jaume Arnaudies amb una façana treballada pel Jeroni Escarabatxeres. Mirant la façana, amb l’estàtua del sant bisbe i els escuts que l’envolten, cal recordar les llegendes d’aquest home de Déu. Les llegendes, més que la història que presenta moltes llacunes, són la base per saber sobre aquest sant barceloní del segle IV.
Diuen que el futur Sant Sever era un home treballador, amb un fort sentiment religiós, feliçment casat i amant de la família. Un dia la tristor va entrar a casa seva, la mort va venir a visitar a la seva estimada esposa i companya. L’únic consol que trobava era a l’església, que vivia aleshores moments difícils de persecucions. Sever, ajudant als cristians de la ciutat, es sentia reconfortat i trobà un nou sentit a la seva vida.
Al quedar vacant la càtedra de la ciutat es va procedir a l’elecció d’un nou bisbe. La reunió es va fer, com era costum, a una àmplia sala amb tots els fidels presents. En el moment en que s’havien de proposar els noms dels escollits per portar la mitra i triar-ner el més adient, un colom va entrar a la sala i va anar a parar-se sobre el cap del Sever qui va espantar-lo. El colom sobrevolà de nou la sala i es tornà a parar damunt del cap del Sever i aquest, de nou, el va fer fora. Seguí el seu vol elegant i tornà al cap de Sever. Tothom va veure en aquest fet reiterat un senyal del cel. El colom volia ensenyar que era voluntat divina que fos el nou bisbe de la ciutat i així fou aceptat. Mirant l’escultura que hi ha sobre la porta de l’església queda clar que com aquell colom, avui els coloms també es paren al cap del bisbe buidant de pas els seus estómacs.
Al nostre bisbe va tocar-li patir les persecucions de Dioclecià i va fugir de la ciutat fent cas als qui li deien que era la seva única oportunitat de salvar la vida. Malgrat la fugida va ser detingut i va patir un terrorífic turment, junt amb altres companys, al Castrum Octavianum, avui Sant Cugat. Sever, com a bisbe de la ciutat que era, va sofrir un dolorós càstig. Com es negava a abandonar la religió cristiana va morir després de que el seu cap fos travessat per uns grossos claus.
La mitra de bisbe i els claus del martiri són els atributs del sant. Aquest tràgic final va conduir-lo directament a la cort celestial des d'on vigila que la nostra ciutat segueixi tenint bona salut. Però, a més, Sant Sever, a conseqüència de les característiques del seu martiri, ajuda, de forma especial, aquella gent que pateix maldecaps. Així que ja sabeu, quan ens manquis les aspirines o siguin impossibles les migdiades reparadores, recordem-nos de Sant Sever.
més històries i llegendes de barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 24/08/2009 14:45 | Comentarios (0)
A la façana de sant Iu de la catedral hi ha un grup d'escultures fascinants. Sembla que va ser recuperades de l'antiga catedral romànica (Joan Peñarroja al seu llibre Edificis viatgers de Barcelona en parla, págs. 357-371).
D'entre les imatges, m'agraden especialment un conjunt de dansaires que es troben als capitells, tenen els genolls doblegats i alcen els braços. Ballen la música que tocava l'orgue de la catedral, que és just a l'interior de la porta? No ho sabrem mai del cert. No és fàcil imaginar avui què volien dir les gents que van viure ara fa tants segles amb aquelles curioses imatges.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 20/08/2009 01:58 | Comentarios (0)
Vaig descobrir L'home mosca de Harold Lloyd de petit, la imatge del còmic enganxat a un rellotge es trobava al Centrico, el cinema desaparegut de Peu de la Creu. Aquella pel·lícula divertida va tenir també la seva represenatció a la ciutat.
Divendres Sant d 1924 la ciutat havia de veure les habilitats del nostre home mosca. El repte era l'edifiici més alt de la ciutat: la casa Segura, a la cantonada de l'avinguda del Portal de l'Àngel amb la plaça Catalunya. En aquells temps no hi havia l'edifici del Banc d'Espanya que encara hi és. La gent coneixia aquell edifici com a casa Cabot, per la joieria del mateix nom que ocupava els baixos. L'home mosca va ser "el trepador portugués Néstor López"
A la hora citadacomenzó el trepador su ascensión siendo saludado con aplausos. El trabajo deLopes defraudó un tanto al público, pues no se había anunciado que se ayudaríade cuerdas para escalar la fachada, y aun cuando hizo uso de ellas en ocasionesen que no habla otro remedio, los espectadores querían que la ascensión larealizara sin ayuda de ningún género. Con todo el ejercicio es arriesgado, y eltrepador demostró una gran agilidad y una serenidad envidiable.
Llegó a la una altemplete que corona el edificio y como no pudiera escalar la cúspide hizoejercicios de acrobacia y descendió por la fachada en la misma forma que. habíasubido, sin accidente alguno.
Luego, infinidad demuchachos, influidos por el acto de Lopes, empezaron a escalar algunasfachadas. En la de la Catalana del Gas, sita en la plaza de Santa Ana, dosjóvenes treparon por la pared hasta el primer piso desde donde saludaron alpúblico.
(LaVanguardia, 19-04-1924)
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 15/08/2009 16:28 | Comentarios (0)
L'any passat, arran de l'exposició Aigua a l'Espai Cultural Caja Madrid vaig tenir oportunitat de preparar un bon grup d'itineraris, d'entre ells us proposo la ciutat sedimentada.
Barcelona és un terreny pla entre dos rius, un lleu pendent entre la muntanya i el mar. Es pot dir la ciutat vella que està sedimentada. L’aigua de la pluja ha anat conduint també terra per rius i rieres, fent créixer la ciutat que ha guanyat espai al mar.
La Rambla era una riera. Una altra riera passava justament a l’alta banda del Mons Tàber. Eren el Cagalell i el Merdançà, pels noms que portaven segurque no devien anar gaire nets. No és difícil imaginar el passat de la ciutat quan va ser, de nou, emmurallada en època de Jaume I, ara fa quasi 800 anys. On passava la riera va establir-se un dels límits de la muralla, una línia de muralles amb 5 portes i ponts al davant dels que sortien els camins que creuaven el raval actual, aleshores sense cap construcció. A l’altra banda del Mons Tàber, la riera serà soterrada (un carreró prop de santa Caterina que portava el nomde carrer de la claveguera, ara Mestres Casals i Martorell). Quan al segle XIV la ciutat creix amb unes noves muralles, la vella riera de la rambla serà coberta. El raval apareix com a barri nou, un barri servidor on es fixen les activitats que fan nosa: el mercat, els convents, els hospitals, les carnisseries i els terrissaires, els bordells... La Rambla es sedimenta i esconvertirà en el principal passeig barceloní.
Passejant per la Rambla, trobem l’aigua de les fonts de Canaletes, de la Portaferrissa i de la Boqueria i la font Wallace. Entre els estadants de l’hotel Oriente és extraordinari eltestimoni de H. C. Andersen quan explicava que l’aigua baixava per la rambla, l’any 1862,de color cafè amb llet, arrossegant casetes, mercaderies, carros i barrils a causa de les intenses pluges que acabaven de caure. Al capdavall, les Drassanes, un edifici increïble on es construïen elsvaixells. Colom, dalt de tot del seu monument assenyala el camí del mar.
Les Golondrines han portat i porten barcelonins i turistesdes de 1884 i ha constituït durant molt de temps una mena de balcó al mar, a unmar ofegat per l’activitat portuària fins fa pocs anys.
Avui el port es presenta molt diferent deltemps de les muralles. El port ha canviat, el romà estava al peu de Montjuïc i el cobrí la sorra. La platja s’entenia als peus de Santa Maria de les Arenes i a prop hi havia l’illa de Maians. Als peus de la ciutat, els sediments del Llobregat i del Besòs configuraran una línia marítima canviant. La platja acabarà per menjar-se l’illa. La platja és l’escenari dels inicis del poder comercial de la ciutat amb un engranatge personal ampli amb els barquers i els bastaixos com a peces claus. La mar porta bens i diners, les mercaderies entren i surten. La ciutat bull junt el mar. Però no tot era bonança, la platja es presentava insegura. Al marge dels pirates, hi havia forts temporals i laseva cruesa fa pensar en la necessitat d’una muralla de mar. El comerç cada cop més complex i creixent fa que esplantegi la necessitat d’un port artificial. La façana marítima es transforma per intervenció dels habitants. El port porta a l’aparició d’una ciutat sedimentada on en el segle XVIII es construirà la Barceloneta.
Pugem a la Rambla de Mar, enfront del Moll de la Fusta trobem els pals delsvaixells dels Reial Club Naútic i el Reial Club Marítim. Aquesta part del PortVell és el Moll d’Espanya, el centredel qual és el Maremagnum. A l’altrabanda, en direcció Montjuïc, trobem el Mollde Barcelona amb el WTC Barcelona i les terminals marítimes. Envoltem elMaremagnum i l’Aquàrium, a l’altra banda de l’aigua més molls: el Moll de Balears i el dels Pescadors. Caminem cap a la plaça de l’Ictíneo la nau-peix amb laque experimentà Narcís Monturiol. Des del Mirador del Port Vell podem pensar enun moment literari:
“Tendieron don Quijote y Sancho la vista portodas partes, vieron el mar hasta entonces dellos no visto; pareciolesespaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Manchahabían visto”.
Envoltarem el Moll del Dipòsit amb el testimonial Palau de Mar i ens atansarem al Moll de la Barceloneta.
La tercera etapa de la nostra passejada per la ciutat sedimentada és per la Barceloneta, el barri que fa olor a mar, el més modern de Ciutat Vella. Els seus terrenys eren fa segles mar oberta. Al segle XV es començaa construir un moll artificial i els sediments del Llobregat es dipositen al seu costat. Per resoldre els problemes d’habitatge que patia la ciutat, l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño, projecta, en aquell terreny un nou barri seguint un pla regular en quadrícula, amb carrers estrets, illes rectangulars allargades i cases unifamiliars, de planta baixa i pis, obertes a dos carrers. Un barri ben proporcionat, homogeni i modest comença a construir-se el 1753. El seu epicentre és l’església de SantMiquel del port i la seva població és menestral, dedicada a activitats marineres i portuàries. Amb la industrialització, alsegle XIX, el barri pateix una important transformació en extensió i en alçada. Les cases es fragmenten donant lloc als quarts de casa de només 30 metres quadrats.
Si no tenim molta estona per conèixer el barri afons, aprofitarem que és petit i ho tenim tot a mà per veure LaFraternitat, ara la biblioteca del barri i que recorda el temps de les associacions obreres, i el mercat és el centred’unaciutat abocada a la gastronomia. Enshem d' acostar la font de la Carmen Amaya un tendre record a una filla del barri, nascuda al llegendari Somorrostro, el barri de barraques que s’aixecava on ara hi ha el Passeig Marítim. Ara allà tenim les platges: la de la Barceloneta, la de sant Miquel i la de Sant Sebastià. L’horitzó s’obra als nostres ulls.
Ha estat una passejada que ens ha portat pellloc on abans hi havia una riera, una platja i el mar obert. Hem trepitjat laciutat sedimentada.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 12/08/2009 12:59 | Comentarios (0)
El dia 6 d’abril de 1902 hi ha una granalegria a la casa de la família de l’Henryk i la Fanny Gros, neix una nena, laMargaret, el segon dels seus fills. Viuen a Dzieditz, a Àustria, i són jueus.
La jove Grete es sent atreta pel món de lafotografia i estudia a Viena, a Institut d’Arts Gràfiques. Poc despréscomençarà com a ajudant a diversos estudis de Berlín i Praga. En aquests anysde joventut ja la veiem viatjant per diverses ciutats cosa que farà al llarg dela seva vida.
Instal·lada definitivament a Berlín, coneix aqui serà el seu company, Rudolph Michaelis, jove d’idees anarquistes i quetreballa al Museu d’Antiguitats del Museu Estatal de Berlín. La jove parellaviurà tranquil·lament, ell treballant al museu amb qui participa a unaexpedició a Iraq entre 1931 i 1932 i ella realitzant la seva feina com afotògrafa amb la seva empresa foto-gross. Sembla que el 1932 ve a Barcelona onfarà una sèrie de fotografies del districte V, el mític barri xinès. Unes notessense datar ni signar a l’arxiu del GATCPAC han estat relacionades en aquestviatge:
“Un dia per la tarda a Barcelona, vaig agafarla meva petita Leica i vaig fer una incursió pel Barri Xino. Allà vaig trobarels meus amics, els tramposos de les cartes. Al seu voltant una gran quantitatde gitanos i còmplices. Valia la pena fer una foto! ... tots em van mirar ambcara de pocs amics, pensaven que devia ser un xivata de la policia i que faria us de les fotos en contra seu ...Ja no vaig poder treballar amb tranquil·litat al carrer del Migdia ... Em vaig alegrar de ser de nou a la fonda ...Va rribar un acordionista i es va seure davant de la fonda i començà a tocar.Al cap d’una poca estona tots els nens del carrer del Migdia l’havien envoltat”
La vida de la parella canviarà el 1933, amb l’arribada al poder del partit nacional socialista, comencen aleshores elsproblemes. Sobretot per Rudolf que serà acomiadat del museu acusat d’activitats antifeixistes i més tard empresonat. La parella decideix casar-se i poc després marxarà a Barcelona, arriben a finals del 1933. Aquí existia ja un nuclianarquistes alemanys que acullen a la jove parella.
A Barcelona la Margaret seguirà amb la sevafeina de fotògrafa, sabem que obra Foto-Estudi, al carrer Rosselló 36, 4t 4ª, ique després canvia de nom i emplaçament, el nou Foto-Elis al número 218 de l’avinguda de la República Argentina. Mentre el Rudolf col·labora amb el Pere Bosch i Gimpera a les excavacions d’Empúries.
La parella no es mantindrà unida a Barcelona, l’any 1934 es separa i finalment es divorcia tres anys més tard.
La Margaret continua treballant com a fotògrafa a Barcelona, realitzarà treballs publicitaris, col·laboracions amb el GATCPAC, especialment amb els arquitectes G. Rodríguez Arias i R. Rivas Seva, i també treballs de propaganda. Les seves fotografies apareixen a les revistes AC, D’Ací y d’Allà, Crònica, Nova Iberia o SIAS (Butlletí de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social).
La guerra civil farà que la Margaret es plantegi de nou canviar d’aires: El 1937 marxarà a Paris. D’allà anirà a la població polonesa de Bielsko on es troba la família. Mitjançant l’ajuda del vice-cònsol britànic a Polònia aconsegueix un visat per anar a Londres on arriba a finals del 1938 i uns mesos després marxarà cap a on serà el seu definitiu destí: Australia. Allà mora el 16 d’octubre de 1985. Entre les fotografies que formen el seu arxiu hi ha un bon grapat de les que va fer a Barcelona.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/07/2009 00:52 | Comentarios (1)
Al carrer Montcada hi ha els grans casals de l'antiga burgesia mercantil barcelonina. Gent que feia important negocis marítims, enviant mercaderies en naus cada cop més grosses i esperant la seva arrivada per fer un negoci rodó.
Els habitants dels palaus del carrer Montcada necessitaven veure el que passava al mar que s'obria davant de la ciutat. Una part de la seva casa s'habilità amb una torre que sobresortia per sobre dels teulats de la ciutat. Dalt de tot de la torre el propietari segur que no deixava de mirar l'horitzó, esperant veure les vel·les dels seus vaixells.
En el carrer Montcada hi ha molts elements pensats per mirar.
Més històries i llegendes de Barcelona - Passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 26/07/2009 15:26 | Comentarios (0)
Qui venia a Barcelona ara fa quasi un quart de segle, no podia allotjar-se a cap dels moderns hotels de la ciutat. Havia de parar a un hostal i a la ciutat una opció era l'Hostal de santa Eulàlia.
Prenia el nom del fet de trobar-se prop del lloc on s'havia enterrat a la santa màrtir. La tradició situa aquest fet al lloc on avui s'alça la parròquia de Santa Maria del Mar. En aquell indret no era la única, al costat estava l'Hostal o Fonda de Santa Maria on va estar-hi l'italià Casanova convidat per la Nina.
Aquests locals tenien una ubicació curiosa per una fonda: eren davant del fossar de Santa Maria del Mar. Així que aquells visitants d'abans podien dir que a Barcelona dormien al costat on es descansava perpetuament.
Més històrie si llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 26/07/2009 15:10 | Comentarios (0)
Al mur del carrer Escudellers 44, davant de la Plaça Georges Orwell, es troba un dels esgrafiats restaurats l'any 1998 per l'Escola de Restauració y Conservació Tècnica de Litomsyl, de la República Txeta, dins el programa Raphael promogut per la Unió Europea.
Esgrafiat al mur veiem dues figures: un home amb armadura amb un gos i una espasa i una dona angelical que es mira a un mirall. Ramon Nonat Comas va estudiar amb passió aquesta tècnica i va deixar escrit un llibre on donava moltes claus per saber-ne més. El llibre és de l'any 1913 i molts dels edificis ja han desaparegut. Comas veia allà la representació de la fidelitat i la bellesa, atributs dels homes. Les referencies mitològiques d'aquests atribut poden ser Hermes i Afrodita.
Ens mantenim fidels a coses belles com aquesta façana barcelonina.
Més històries i llegendes de Barcelona - Passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 26/07/2009 14:51 | Comentarios (0)
A Joan Amades l'estimo des del dia que el vaig conèixer. Avui, quan escric això, cumpleix anys, ja n'ha fet 119 anyets. Clar que fa 50 anys que ja és mort però per mi encara té vida. La vida ha quedat en forma d'un fenomenal treball. El seu llegat és sensacional. I aquest ara és l'Any Amades.
Joan Amades va ser un home apassionat. La seva passió eren les costums tradicionals, les cançons, la literatura de cordill, els objectes de la vida quotidiana on es pot llegir una part de la història íntima de la gent en un determinat moment i alló que deia la gent gran, la paraula que fuig a l'instant. Recopilà informació dels quatre punts del país. Va recòrrer els pobles parlant amb la gent per apaivagar la seva insaciable sed de coneixement. Se'ns dubte que s'ho passava teta.
Al llarg de molts anys de feina, va deixar 27 carpetes de fitxes del que havia de ser un "Recorregut llegendari pels carrers de la Barcelona Vella": infinitat de llegendes populars, orígens de dites, petites històries conservades de manera oral.
Totes aquestes fitxes van ser recollides per la seva cunyada, Consol Mallofré, i van ser editades en forma de llibre per Edicions 62, l'any 1984, després d'un excel·lent treball de reordenació, revisió de la part històrica i introducció de intertítols a càrrec de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas.
Aquest doble llibre és com la meva biblia. T'estimo Joan Amades.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 23/07/2009 20:17 | Comentarios (1)
Diversos rincones de la ciudad llevan npmbres por de haber acogido la enseñanza superior, así, tenemos la Rambla dels Estudis, la plaça Universitat o la Zona Universitària.
Un repaso a las universidades barcelonesas desde los viejos Estudis Generals hasta la actualidad es una buena manera de conocer la historia de la ciudad.
El emplazamiento más antiguo lo encontramos en la Ramblas. En el tramo superior de la vía se habían instalado el Col·legi dels Jesuitas y el Reial e Ilustre Col·legi de Nobles de Cordelles cuando en 1536 se construyó un edificio destinado a acoger la enseñanza superior. El encargado de la construcción de los Estudis Generals del edificio se llamaba Tomàs Barsa y la primera piedra la pondría el emperador. Estaba adosado a la muralla, cerca de una de las torres de Canaletas. Su fachada era muy sencilla, destacaba en ella un escudo (ahora en el edificio nuevo) y una estatua de San Lluc. En este edificio se cursaron estudios universitarios desde 1554 hasta el 1717, cuando el Decreto de Nueva Planta clausuró los estudios superiores en la ciudad. El edificio se mantendría en pie con un nuevo uso hasta 1843: caserna de artillería. En el patio del edificiodestacaba una fuente que se mantuvo al desaparecer el edificio, es la popularfuente de Canaletas.
Mucho tiempo estuvo Barcelona sin edificio universitario, aquel que quería enseñanza superior debía acudir a la ciudad de Cervera. Pero llegaron tiempos más benignos y la universidad volvió a la ciudad. Buscando un buen espacio para instalarse se pensó que la mejor opción era un edificio nuevo en el nuevo Eixample pero, hasta que esto no se produjera, era preciso una alternativa provisional, y se encontró en el edificio del viejo convento del Carme en el raval y que había sufrido los ataques incendiarios de 1835 y los efectos de la posterior desamortización. Entre 1841 y 1873, la Universidad se situó cerca del lugar donde había estado hasta un siglo anterior. El viejo convento de llenó de estudiantes, según apuntaba Miguel Angelón en su Guia Satírica de Barcelona (1854) “las paredes y techos del edificio, no pudiendo resistir el peso de tantaciencia, se vienen de cuando en cuando abajo lo cual prueba suficientemente queallí lo mismo se forma una cabeza que se transforma en tortilla”.
Un nuevo y flamante edificio permitió la desaparición del viejo edificio conventual. En 1873 se inauguraba el nuevo edificio de la Gran Via obra del arquitecto Elies Rogent. La Universidad tenía ante sí una enorme sede donde desarrollar su actividad.
més històries i llegendes de Barcelona - passejade insòlites per la ciutat - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 23/07/2009 19:11 | Comentarios (0)
Santa Maria del Mar és una parròquia preciosa i plena de detalls, cal mirar-la amb calma per descobrir alguns dels seus secrets. Un d'ells és una làpida amb una important informació. Es va possar per recordar la construcció de l'edifici. Hi ha la fòrmula habitual en aquests casos: protecció divina i informació precisa. El text que es pot llegir es el següent:
EN NOM DE LA TRINITAT AHO
NOR DE MADONA SCA. M.FOU COMEN
ÇADA L’OBRA D’AQUESTAESGLESIA
LO DIA DE SCA. M. MARSDE L’ANY
MCCCXXIX REGNANT NANFÓSPER LA
GRA DE DEU REY D’ARAGÓ QCONQUES
LO REGNE DECERDENYA
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 23/07/2009 18:25 | Comentarios (0)
Primer va ser riera, després muralla, més tard terra de convents i finalment passeig. La Rambla és plural.
Abaix de tot, des del Portal de la Pau, pren el nom del convent agustí on ara es troba el centre d'art. Ens porta records de militars, bancs i putes. Pujant, ample, conflueix al teatre principal on trobem
El primer eixamplament de la Rambla és una plaça on es troba "el teatro principal cruz del Santo Hospital", al davant Pitarra s'ho mira. Allà hi ha l'escenari literari (el cementerio de los libros olvidados) i també d'un acudit de l'Eugeni (con que un fortuna). Rambla amunt es troba
El seu nom és el d'un convent d'aquesta ordre que vingué a la Rambla quan la pèrdua de la ciutat del 1714. Ara allà hi ha una Plaça Reial. Aquesta par de la Rambla va rebre un especial tractament quan la Rambla va ser transformada en passeig i es presentava més elevada que la part de mes amunt. Es pujava per uns graonets i la gent li deia "el terrat", per allà ballava el gegant de la ciutat. Arrivem al mosaic de Miró allà trobem
També anomenat de l'ós ja que allà es trobaven els que cercaven feina i la gent deia d'ells que no treballaven ja que tenien un ós a l'esquena. Era el rovell de l'ou, qualsevol cosa dita allà era de domini públic Continuem amunt per arrivar
El nom procedeix del convent que hi havia en el lloc on ara hi ha la Boqueria. Allà és on regnen les flors. la Rambla més espectacular amb edificis modernistes i moderníssims, amb el mercat, la virreina, la patrona de la via...
Passat Betlem i el Palau Moja la rambla es fa més estreta. És allà on hi ha els ocellaires. El seu nom prové d'un edifici que tancava la Rambla per la seva part alta. Va ser l'Estudi General fins que el rei borbó el va tancar. És curiós el nom del mestre d'obres que el va alçar: Tomàs Barsa. La Rambla ja quasi s'acaba. Queda només
Allà hi ha la font més famosa de la ciutat, no hi ha cap persona que, després de passejar per la ciutat, li ofereixes que begui i es negui. La Rambla és poderosa.
El dia 14 de juliol del 1909 anunciava La Vanguardia que, al Paral·lel, es despedia el domador Henriksen i els seus tigres, veritables feres ferotges. Potser hauria estat millor idea quedar-se ja que la feina de domar feres es va fer aviat necessària a Barcelona. Dotze dies després de la soiree de gala al Soriano amb 9 notabilisimas atracciones, la ciutat va sortir al carrer com una fera i començà la setmana tràgica. Un domador feia molta falta i la fera era ferotge. No hauria d'haver marxat el domador Henriksen. La feina que hauria pogut fer.
mes històries i llegendes de barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 19/07/2009 16:56 | Comentarios (0)
Sensacional la imatge que va captar Wolfgang Weber de la plaça del Pedró, l'any 1929. La plaça es presentava aleshores amb el monument a santa Eulàlia al fons. Aquella era la primera estàtua que decorava una plaça dalt de tot d'un obelisc, separada d'un edifici. El que és el primer monument de la ciutat, erigit per recordar el lloc on fou crucifixada la patrona de la ciutat, té una història agitada.
D'entrada es va haver de fer dues vegades. Quan les autoritats van decidir rendir els honor a la jove santa van encarregar una estàtua de fusta a l'escultor Josep Darder, era l'any 1670. La primera estàtua en honor va durar poc allà i van fer-la de pedra, l'bra la van fer Llàtzer Tramullas i Lluís Bonifaç l'any 1685. Va caldre també refer la prima columna que mantenia alçada la imatge de fusta. Així va aparèixer el monument cap el 1867 ja es veia el monument amb bon aspecte. Despés d'uns anys d'estar allà plantada, va començar a molestar. Els veïns es negaven a que desapareixés el seu monument i les autoritats sembla que s'ho rumiaven. Poc després un canvi en el monument el deixaria ja sense opció a desaparèixer: el convertien en font. El capità general Marquès de Campo Sagrado arraconava la font i el
El vell monument ho havia vist tot des de finals del llunyà segle XVII i va patir amb la guerra civil. Li lliguen una corda al coll de Santa Eulàlia i l'enderroquen. El monument perdia la titular i no va tornar fins el 1952 quan Frederic Marès la tornà a pujar dalt de tot del monument.
Ara es troba de nou al lloc on estava, amb la font del marquès. L'any 82 unes noves obres a la plaça han estat els darrers trasllats.
mes històries i llegendes de barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 19/07/2009 16:20 | Comentarios (0)
El carrer de Ferran és el primer carrer modern de Barcelona. Es va començar a obrir durant el Trienni Lliberal (1820-23) quan hi havia diners i l’espai del convent dels Caputxins a disposició de la ciutat. Va arribar a l’alçada d’Avinyó el 1828 i trigà en arribar a la plaça Sant Jaume no ho va fer fins el 1848. És el carrer neoclàssic de la ciutat. Només cal que resseguim la cornisaque iguala les alçades, la porta d’accés a les cases al mig de les façanes.
Un dels que la va descriure, amb tot el seu esplendor, va ser Víctor Balaguer a Las Calles de Barcelona (1866) destacava labellesa i bondat del carrer:
<< Esta calle es, sin disputa, una de las mejores, más bellas y más concurridas de Barcelona. Su situación céntrica, su rectitud, la uniformidad y buen aspecto de las fachadas de sus casas, y sus muchas y lujosas tiendas la hacen hoy el punto de cita dela elegancia barcelonesa. En ciertas noches de invierno, en que el aire es demasiado frío para pasear por la Rambla, y sobre todo en las noches de Carnaval, esta calle se convierte en un salón al cual acuden las familias más distinguidas, las señoritas más elegantes, los caballeros más galanes, y los más curiosos de ambos sexos. Es tanto el gentío que en ciertas noches invade esta calle, que lleva a ser imposible por ella el tránsito de carruajes y de personas atareadas. Las muchas, ricas y soberbias tiendas de sedas, quincalla, estampas, dulces, relojerías, sastrerías, chocolaterías... que abren en ellasus lujosos muestrarios, aumentan su realce y atraen la multitud, contribuyendo en mucho a su concurrencia y tránsito el estar enlazada por medio de vías principales o secundarias con los puntos y sitios de más movimiento y animación>>
Aquest aspecte tant formidable i saludable del carrer contrasta amb la visió de la premsa satírica de la ciutat. Una publicació ocellaire parlava de caminar a alt de cabra
<< el escandaloso abandono en que se ha condenado el empedrado de algunas de nuestras plazas ycalles ... El diario, la Corona y el Telégrafo, también de cuanto en cuanto manifiestan su descontento por la falta de piedras y sobra de barrancos... los vecinos, al salir de sus casas tienen que caminar a salto de cabra >> El pájaro verde que habla lo suyo y lo ageno, quisicosa satírica, humorística, burlesca y entrometida Núm. 16 (1861)
i de la pèrdua en un sot de quatre persones id’un gos Terranova:
<< Ayer por latarde se cayeron en uno de los hoyos abiertos en las aceras de la calleFernando, cuatro personas y un perro de Terranova. Cuantos esfuerzos y mediosse emplearon para salvar a aquellos infelices fue inútil, atendida laprofundidad del precipicio … Rogamos a las autoridad disponga se coloque enaquel sitio una cruz de madera pintada de negro, con el objeto que recuerde altranseúnte que allí se pierde la vida >> El Pájaro Azul, almacénde verdades picantes como guindillas. Núm. 13 (1862)
Per últim els noms del carrer, veure els canvis és imaginar-se els canvis polítics que experimenteva la ciutat:
1828, FERNANDO VII, Balaguer, de nou, <<se abrió en tiempos deFernando VII, dándole por lo mismo el nombre del monarca reinante, peroentonces solo llegaba hasta el sitio donde hoy divide a la de Aviñó en dosmitades>>
1840, MAYOR DUQUE DELA VICTORIA, <<durante la época primera en que el partido progresista rigió losdestinos de la nación>>
1843, FERNANDO VII
1854, MAYOR DUQUE DE LA VICTORIA, durant el nou període lliberal
1856, FERNANDO VII <<recobró finalmente su primitiva denominación,conservándola hasta el día>> (poc després torna a canviar)
1869 LLIBERTAT, durant la Gloriosa (el Pla de Palau serà Plaça Nacional; la del Rei, la del Pueblo; Princesa serà Cádiz i la Rambla de Catalunya substitueix a la vella d’Isabel II).
1875 FERNANDO VII
1910 FERRAN, un regidor lerrouxista aconsegueix que es retiri la dedicació al rei
1929 FERNANDO VII
1931 FIVELLER,durant la República
1939 FERNANDO
1978 FERRAN
Aquell rei Ferran que va fer plorar la dona quan es va casar a causa de la seva lletjor havia perdut el VII. Deia al respecte Joaquim Maria de Nadal: <<suprimir el VII de la denominación que era algo como si le hubieran cortado las narices al interesado. Lo desfiguraron; pero no lo mataron. Siguió viviendo. No era esencial, para la existencia de la calle. Al fin y a la postre, el VII ya lo había recortado el público, en la práctica, y se lo había comido, como se había de comer más tarde el matógrafo del cinematógrafo, y el móvil del automóvil y el grafía de la fotografía, y otros finales de palabras largas ...>>
MÉS HISTÒRIES I LLEGENDES DE BARCELONA - PASSEJADES INSÒLITES
Buscant a l'hemeroteca de la Vanguardia em passo hores mirant els anuncis. Un de molt curiós el vaig trobar l'11 de juliol de 1909, ara fa cent anys. Molt molt curiós el sistema per poder deixar de beure. Només cal afegir el "Polvo Coza" a la beguda, es pot fer en secret, i a partir d'aleshores no pots suportar l'alcohol.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 14/07/2009 13:09 | Comentarios (0)
Dels noms de carrer que hi ha al Raval tres són prou curiosos. Els tres són veïns i els trobem a la part alta de l'actual carrer de Joaquim Costa. Sembla que el seu orígen és el mateix. Corresponen a l'època en la qual es va produir la urbanització del Raval. El barri del Raval durant força anys va ser essencialment un barri d'hortolans, el lloc de la ciutat, junt amb el barri de Sant Pere, on hi havia gent dedicada a treballar la terra. Quan les hortes van deixar pas a blocs de cases i carrers, molts dels noms que van rebre recordaven els seus propietaris. Els tres carrers que ens ocupen no van ser precisament dedicats als seus propietaris sino als seus animals favorits: les hortes que van desaparèixer per donar lloc als actuals carrers sembla que eren vigilants per tres gossos: el tigre, el lleó i la paloma.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 10/07/2009 19:09 | Comentarios (0)
A les esglésies barcelonines hi ha moltes capelles i molts sants, cadascun amb la seva història i les seves especials dedicacions. Entre tots hi ha un pel qual sento especial simpatia: és Sant Pancraç, patró de la salut i la feina. La imatge de la fotografia (no gaire bona) és a l'església del Pi. EXpiquen d'aquesta imatge que va ser salvada de les ires incendiàries durant la guerra civil. Els incontrolats que sembraven el temor a la ciutat van respectar la imatge del foc. Suposo que el fet que el sant fou l'advocat de la salut i la feina va col·laborar en aquest respecte. Diuen que l'única cosa que li va passar al sant en aquells tristos anys va ser perdre el dit que assenyala el cel arrencat pel cap dels assaltants. Va quedar amb el puny en alt cosa que portà a dir a algú, ara si que és dels nostres!!!
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 10/07/2009 18:39 | Comentarios (0)
Sembla que el fútbol sigui entre nosaltres des de fa molts anys; el tenim tant ficat a la nostre vida quotidiana que sembla un familiar més. Quan ens reunim parlem de futbol, als nenes els hi donem una pilota per divertir-se a cops de peu. Però no sempre ha estat així. Barcelona és coneguda en alguns païssos pel seu equip de futbol. Un equip que ha donat alegries i penes als seus afeccionats. Un equip que quan es va fundar va fer-ho amb un anunci a la premsa. El seu fundador, un home de negocis suís, necessitava companys per formar un equip i els citava mitjançant la premsa. El lloc triat per la primera reunió va ser un gimnàs al Raval, on hi ha una doble placa. És a prop de la famosa font de Canaletes, punt de reunió de les celbracions de les seguidors de l'equip. Hi ha algú que vulgui jugar a futbol?
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 07/07/2009 13:25 | Comentarios (0)
Al barri del Raval trobem un carrer que porta un nom curiós, és el carrer del Malnom. La seva aparició al nomenclàtor barceloní coincideix amb una sèrie de canvis que es produeixen en determinats noms de carrers de la ciutat que no devien agradar a una societat bastant més puritana que l'actual. Res en els noms dels carrers de la ciutat devia desentonar i presentar-se com quelcom desagradable i això ho van patir alguns carrers. Així van canviar de nom carrers com el del Cementiri, el de la Claveguera o la Baixada de la Pressó, i, es clar, el carrer que ara ens ocupa. Segons sembla, el carrer del Malnom se'n deia abans d'en Tifella, nom familiar que per l'associació que té amb la paraula "tifa" va portar a buscar a correcuita un de nou i més benigne. No es volia que el carrer portés un nom que no feia gaire bona olor i per això es va quedar com a malnom.
més histories i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 06/07/2009 19:57 | Comentarios (0)
Un costum antic de la ciutat de Barcelona era apedregar-hotot. A les seves Històries i llegendes de Barcelona, Joan Amades explica diversesescenes i exemples d’aquest costum.
Per conèixer un bon exemple d’aquest costumhem d’acostar-nos a la plaça de Sants on, des del 1975, hi ha un dels queanomenem monuments viatgers ja que eren a un altre lloc abans d’ocupar l’actual.La història del monument és curiosa. Representa un home vell, potser el deuNeptú o la personificació del Llobregat. És obra de Damià Campeny i pertanyia al’encàrrec de 1816, fet pel capità general Castaños, qui volia embellir el plade les Comèdies o del Teatre amb un monument: l’arquitecte Pere Serra va fer unfont rematada per una escultura de Minerva, al·legoria de Barcelona, obra de SalvadorGurri, i en una fornícula es col·loca el personatge que ara hi ha a Sants. Lagent admiraria la imatge masculina asseguda i parlava de la font com la Fontdel Vell. Un dia, segurament un grup de nois, va possar en pràctica el vell costum ciutadà de les pedregades: unapedra tocarà el nas del vell que a partir d’aleshores serà la Font el Xato.
El 1877deixarà d’estar a la Rambla i trossejada anirà a la Ciutadella i més tard a unmagatzem d’on sortirà per anar a viure a Sants. Anys després, el 1906, en ellloc on hi havia el xato s’inaugurava un nou monument dedicat aquest cop aldramaturg Frederic Soler, Pitarra. Esperem que cap pedra li toqui ni el nas nila barba.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 06/07/2009 19:48 | Comentarios (0)
Que el camí de l'exili és molt trist ho demostra la cara de don Antonio Machado en aqueta fotografia. Sembla que fou presa a Barcelona. Quan fugia de les tropes franquistes i havia de sortir cami a França, per morir a Colliure. El sentiment de pena és molt gran mirant la cara delpoeta que va escriure tant belles paraules com aquestes:
HE ANDADO MUCHOS CAMINOS - HE ABIERTO MUCHAS VEREDAS;
HE NAVEGADO EN CIEN MARES -Y ATRACADO EN CIEN RIBERAS.
EN TODAS PARTES HE VISTO -CARAVANAS DE TRISTEZA,
SOBERBIOS Y MELANCÓLICOS -BORRACHOS DE SOMBRA NEGRA.
Y PEDANTONES AL PAÑO -QUE MIRAN, CALLAN Y PIENSAN
QUE SABEN, PORQUE NO BEBEN - EL VINO DE LAS TABERNAS.
MALA GENTE QUE CAMINA - Y VA APESTANDO LA TIERRA...
Y EN TODAS PARTES E VISTO - GENTES QUE DANZAN O JUEGAN,
CUANDO PUEDEN, Y LABORAN - SUS CUATRO PALMOS DE TIERRA.
NUNCA, SI LLEGAN A UN SITIO - PREGUNTAN A DONDE LLEGAN.
CUANDO CAMINAN, CABALGAN - A LOMOS DE MULA VIEJA.
Y NO CONOCEN LA PRISA - NI AUN EN LOS DÍAS DE FIESTA.
DONDE HAY VINO, BEBEN VINO, -DONDE NO HAY VINO, AGUA FRESCA.
SON BUENAS GENTES QUE VIVEN, - LABORAN, PASAN Y SUEÑAN,
Y UN DÍA COMO TANTOS, - DESCANSAN BAJO LA TIERRA.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 04/07/2009 03:13 | Comentarios (0)
LABOR OMNIA VINCIT, el treball ho venç tot. Cada cop que veig això no puc evitar pensar en el Pepe Rubianes: "el trabajo enriquece, brillanta, te la pone dura cuando vas a trabajar !!!". El treball va fer rics als Jorba, de Manresa. D'una botiga petita al carrer del Call, van fer crèixer els diners per aixecar un enorme edifici destinat o consagrat al comerç i a la indústria. Havien d'estar a la façana de la brillant Can Jorba de l'avinguda del Portal de l'Àngel. El comerç és Mercuri, el missatger dels Dèus. Porta dos atributs, el primer, les ales, al casc i als peus, el segon, un curiós bastó, el caduceu, amb dues serps enroscades, allò es protecció per qui ho porta. Al seu costat la indústria és una dona amb una roda dentada al costat. El comerç, la indústria, el treball. També la navegació. Homes tocats amb ales i el caduceu, o inclús el bastó abandonat, dones amb rodes i també amb timons omplen els edificis de la ciutat, aquí la parella en plena pose.
La meva passejada favorita de les Passejades insòlites per descobrir Barcelona que va deixar-nos el mestre Huertas (Ed. Optima, 2003) és la que parla dels esgrafiats. Ens porta per les façanes que van embellir-se a la Barcelona de finals del XVIII. El mestre cita l’obra d’un enamorat dels esgrafiats Ramon Nonat Comas qui va escriure una deliciosa monografia l’any 1913, en cita 288 cases esgrafiades. Algunes van desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana, per això escrivia el llibre, i altres el temps les està esborrant. Encara en queden moltes i el mestre en fa una passejada: comença a Escudellers 44,continua per Banys Nous, 47, pel Call, 14, la plaça del Pi, 4, Sant Pere mésAlt, 1, Sant Pere Més Alt, 4, Mare de Déu del Pilar, 24, Sant Pere més Baix, 46 i La Rambla, 116. Tota una volta per enamorar-se també dels esgrafiats. En podeu buscarla llista al llibre Comas per ampliar la passió!!! El mestre Huertas ens parlade les millors, però hi ha més (recomanable la que hi ha a Avinyó, davant de lapaça de la Verònica). Hi ha obres de Soler i Rovirosa, escenògraf i pintor amb monument als jardinets de la Gran Via, entre la Rambla Catalunya i el Passeig de Gràcia. També veiem treballs de Jujol amb un Sant Josep Oriol esplèndid des de dalt la façana. Hi ha una impremta, la que s’ha dit que va visitar el Quixot. Hi ha nens que tiren dels cordons d’un curiosos cortinatges. Hi ha al·legories de les estacions de l'any. Caps. Gerros. Flors. Tot un món.
Com es feia això?. Estava molt clar que havia de cobrir les parets, la pedra era lletja. Tot començà per un estuc. Una paret plana i neta. Només calia embellir-la amb una sèrie de petits relleus. L’esgrafiat prové de l’italià, d’on provenia la tècnica. Sgraffiare és esgarrapar. Sobre la primera capa d’estuc, auan aquesta ja és seca es col·loca una segona, d’una tonalitat diferent. L’artista, pispant el material, esgarrapant seguint uns motlles, deixa una figura en relleu sobre el primer estuc. Els esgrafiats cal mirar-los i entendre com s’han fet i veure com es degraden i com s’han anat restaurant. Lamillor ruta la del mestre Huertas. Tota dedicatòria a ell és poca.
A Barcelona hi ha carrers de tota mena, un dels que no passen desapercebuts per la seva poca amplada, per estar tancat amb una reixa i pel nom que porta és el de Perot lo lladre.
Potser el que menys ens ha d’estranyar és la seva poca amplada. En una ciutat com la nostre, que ha tingut més gent que no pas espai, sempre ha estat necessari aprofitar al màxim el terreny edificable i molts carrers han tingut una amplada que avui ens sembla impossible.
El que em crida més l’atenció és el nom: un Perot i a més lladre té un carrer dedicat a la nostra ciutat ? El lladre més famós de nom Perot, aquell dedicat a l’art de la sostracció dels bens d’altres, era el gran bandoler Perot Rocaguinarda, qui va sembrar la por i va despertar les simpaties a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Aquest bon bandoler, com no era l’hereu de la seva família, va buscar-se la vida i anà a parar a les ordres d’un cavaller que va resultar ser un dels caps dels nyerros, enemics dels cadells, l’altre grup de temuts bandolers. Amb aquesta nova feina no va poder evitar posar-se a l’altre costat de la justícia i fou perseguit pel país pels representants de la justícia, que no tenien res a fer amb l’hàbil bandoler. La seva fama degué ser molt gran, tanta que Cervantes el fa aparèixer a la seva segona part del Quixot. El nostre amic serà el guia del “más loco de los cuerdos y más cuerdo de los locos”. Al final dels seus dies, fart de fugir i amagar-se va demanar un indult. Com només sabia robar i matar va buscar una feina i similar i només va poder fer una: soldat.
Ara bé, aquesta dedicació del carrer que ens ocupa a un personatge tant interessant no és clara. Sembla que el carrer del Perot lo lladre ja apareix amb aquest nom abans del segle XVII, per tant, res més lluny del nostre admirat bandoler per relacionar-lo amb el carrer. Els historiadors que han buscat un possible origen van pensar que el nom del carrer segurament tenia relació ambel cavaller Pero Ladron Ridaure, aragonès i gran amic de Jaume II, qui seria propietari dels terrenys on avui s'alça el carrer.
Sigui com sigui, quan el bandoler venia a laciutat, cosa que feia bastant sovint, segur que passaria pel carrer que ens ocupa. Això no ho pot dubtar ningú.
més històries i llegendes de Barcelona - passejades nsòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 02/07/2009 15:33 | Comentarios (0)
Los años de la Baja EdadMedia son convulsos y de historia cambiante. A los romanos les sustituirán losvisigodos, los musulmanes y los francos. La pequeña ciudad romana será la quevivirá estos viejos y oscuros años de nuestra historia. Por sus calles debemosimaginarnos los amores y desgracias de Gala Placídia y Atraulfo, los ataques deAlmanzor o la conquista de la ciudad por parte de Luis el Piadoso.
Las gentes de Barcelona superarán los límites de la pequeña ciudad romana y establecerán sus viviendasy servicios primero a lo largo de los caminos que salen de las puertas de laciudad romana y después en los espacios intermedios configurándose lo que se hadado en llamar las “Viles Noves” o los nuevos barrios crecidos fuera del núcleoprimitivo de la ciudad.
Tenemos una buenacantidad de nuevos espacios ciudadanos:
El mercadal,delante de la puerta romana que a la llegaba la vía que venía de Roma y llevaba hasta la playa, ante la que se estableció el más antiguo mercado de la ciudad que se acompañó de construcciones Sant Pere,alrededor del antiguo convento femenino de Sant Pere de les Puel·les, edificado sobre un pequeño montículo del que saldrán tres caminos en dirección a la ciudad Del Rec,alrededor de la entrada de agua a la ciudad y del primer camino, alrededor de la parroquia de Sant Cugat del Rec, hoy inexistente, y del convento deSanta Caterina De la Ribera o del Mar, junto a la playa donde se desarrollaría una importante actividad comercial y artesana, convirtiéndose en el sector más activo de la ciudad De las Roquetes o els Còdols, también junto al mar pero en un sector caracterizado por la presencia de pequeños acantilados con rocas que dificultaban su uso como salida Del Pi, juntoal camino que conducía hasta Tarragona y alrededor de la parroquia del Pi De Santa Anna, alrededor del convento del mismo nombre Dels arcs,junto a los arcos del acueducto romano
Estos barrios dispersos en el exterior de la ciudad romana terminarían por fusionarse y dar lugar a unaciudad compacta que quedó configurada a partir de las nuevas murallas levantadas a los largo del siglo XIII durante el reinado de Jaume I.
más historias y leyendas de Barcelona - paseos insólitos - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 01/07/2009 11:53 | Comentarios (0)
En la Rambla hay tres palacios. Uno de ellos llama la atención, además de por su impresionante aspecto, por el hecho de llevar un sugerente nombre femenino: la Virreina. Imaginamos una vida de lujo y de nobleza desde la cuna de una mujer poderosa. ¿Fue así? Veamos.
La virreina lo fue por su marido, el virrey. ¿Quién fue ese hombre? Una buena fuente de información para conocer el personaje es el libro que sobre el palacio se editó con las aportaciones de diversos autores; a Sebastià RIERA I VIADER le correspondió “La prodigiosa vida del Virrei Amat”. En sus páginas nos cuenta de Manuel d’Amat i Junyent (1707-17) que quedó huérfano a los 8 años e ingresó en elejército ¡¡¡¡a los 11!!! Tal precocidad le llevó a ser teniente a los 19, capitán a los 23 y coronel a los 30. Participó en las guerras que se desarrollaban enterritorio italiano. Sus méritos le llevan a ser nombrado en 1755 gobernador de Chile y en 1761 se le nombre virrey del Perú. Gobernó con seriedad y rigor, trabajando para el afianzamiento del control español del Perú en el que empezaban a ser cada vez más pujante la población criolla. Aumentó el número de soldados, fomentó expediciones y construyó mucho.
El virrey mantenía en la isla relaciones con la actriz limeña conocida como la Perricholi, Micaela Villegas Hurtado, que era 40 años más joven que él. Dicen que del idilio nació un hijo no reconocido que acabaría luchando al lado de San Martín por la independencia del Perú.
Con 69 años y tras 14 años al cargo del virreinato del Perú abandona el cargo. Su intención es volver a su ciudad natal y llevar una vida tranquila junto a los suyos. Para ello se levanta una espléndida mansión en el centro de la Rambla y una casa de veraneo en Gracia. Volvía cargado de glorias y riqueza, aunque no todo fue una vida plácida, sólo le representa alguna molestia el juicio de residencia, el procedimiento el cual se exigían responsabilidades a los funcionarios de la administración colonial al acabar la gestión.
Ya muy mayor, el virrey da que hablar: con 72 años se casa con Maria Francesca de Fivaller, una joven de la alta sociedad barcelonesa. Este curioso matrimonio que se llevaba medio siglo de edad tenía su motivo. La novia se había educado con las monjas del convento de Santa Maria de Jonqueras del que se podía salir para casarse. Su prometido era unos de los sobrinos del virrey: Antoni d’Amat i de Rocabertí. Cuando la fecha de la boda se acercaba, el novio se echa atrás en su decisión con lo que la familia de la novia se siente ofendida. Pero el tío del novio va a solucionar el problema: él que es un hombre soltero se ofrecerá a casarse conl a joven. para mantener el buen nombre de la familia. Pide su mano y en 1779 se celebra la boda. El novio no estará presente en su boda, ha tenido que irse a Madrid para su juicio de residencia. Once días después, ya en la ciudad, festejará una gran celebración nupcial y un convite en la torre de Gracia.
La curiosa pareja vivirá junta durante sólo 2 años y medio. En 1782 muere el virrey. Su sobrino, el baró de Maldà describirá los hechos:
“Dia 16 de febrer de 1782 s’enterrà en la iglesia de sant Francesc lo cadáver de l’Excm. Sr.don Manuel Amat, mon oncle, havent estat la matinada plujosa i plens o bruts defang los carrers pels que ha passat la professó de dit enterro (...) De tropa era en notable disminució, per ser la més destinada a Maó, Gibraltar, etc. La poca infanteria se componia dels suizos, i la cavalleria un esquadró del regiment del rei. I anava la música ab lo timbaler a cavall,t ocant les timbales (...) No obstant la poca pluja, y el molt fanch, era moltal a concurrència de gent de ambos sexos en tot lo curs de la profesó (...). Lo ofici lo cantaren a veus los mateixos religiosos, conclohent-se tota la funció del enterro a dos quarts de una, anat-hi al referit las 4 ordres mendicants, 18 cobas y 36 atxas. Requiescatin pace”.
La joven esposa del virrey debió impresionar a la Barcelona de entonces que bautizaría el palacio de la Rambla y la torre de Gracia como de la virreina. Se ocupó del juicio de residencia de su marido y de la administración de los bienes que había recibido en usufructo yl levó a cabo una vida propia de una dama de alta sociedad. Pero no sobreviviómucho a su marido, su salud debió ser precaria y murió de repente el 3 deoctubre de 1791. De nuevo el baró de Maldà lo cuenta:
“Trobant-se en la iglesia de la Mercè sens novetat en la salut l’Excma. Sra. donya Maria Francisca Amat i de Fiviller, l’òlim virreina del Perú, acabat de cantar-se l’Incarnatus del credo de l’ofici solemne, dia de gràcies de la novena de Maria Santísima de la Mercè, que s’havia arrodillada, al voler-se aixecar ha caigut de cap i cos a terra, i entrat en un parassis amb convulsions, que és de pensar que ha estat freidura plena; del qual accident no ha pogut retornar. S’entrà a la senyora a la sagristia de la Mercè, fent proves per si tornaria del parassisme; i continuant lo mateix, s’ha dut ab una llitera a casa Fiviller, i ha mort a tres hores de la tarda. Requiescat in pace. Amén.”
més històries i llegendes de barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 01/07/2009 11:41 | Comentarios (4)
Un dels racons que més simpatia em desperten de la ciutat és el Pas de l'Ensenyança, allà al mur trobem, cobert amb una metacril·lat, l'anunci d'un mag que va despertar les simpaties de la Barcelona del seu temps. "Caballeros, caballeras con ustedes, Fructuós Canonge". Aquest senyor va viure entre 1824 i 1890, va venir de petit a Barcelona amb els seus pares des Montbrió del Camp i va viure al carrer de Sant Oleguer. Va voler ser militar prò una malaltia no li va permetre. Va treballar com a cira-botes o enllustrador a la Plaça Reial, on encara hi ha un cartell que ho recorda. Però, sobretot, va destacar com a mag. Quan de jove netejava sabates ja feia trucs amb el betum: per demostrar que era de primera qualitat se'l menjava amb pa. Treia cigarretes de les orelles dels seus clients i tota la ciutat parlava de la seva habilitat. La seva bona manera de fer màgia va portar-lo a debutar l'any 1858 al teatre dels Camps Elisis, un espai lúdic que es trobava a l'actual Passeig de Gràcia i que tenia un teatre que regentava el cantaire Clavé. Començaria la seva carrera que el porta de gira per tota Espanya i Sudamèrica on el coneixien com a El Merlin Español. Actuarà davant d'Isabel II, AMadeu de Saboya i Alfons XII qui van condecorar-lo pel seu savoir faire. Animava les festes de carnestoltes de la ciutat muntat dalt una carrosa i lluint les seves medalles tant justament guanyades.
más info sobre el mag al llibre escrit pel rector de Montbrió del Camp: Josep Ollé; Fructuós Canonge i Francesch, de llustrador a prestidigitador i a la web d'un parent (www.telefonica.net/web2/gimenezcanonge/index.htm)
més històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/06/2009 14:33 | Comentarios (3)
Potser caminant pel centre de la ciutat, heu topat amb una curiosa pedra de molí encastada al terra. Es troba al carrer del Paradís on diuen que una casa acollia un jardí tant exhuberant i ric en plantes que podia haver estat la vivenda d'Adam i Eva. En aquest carrer es troba el cim de la petita muntanya que trobem al centre de la ciutat: el Mons Tàber. Aquest cim va ser triat pels romans com a lloc idoni per fundar la nova colònia que necessitaven fundar: la Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino. És curiós com quan entrem dins l'espai que tancaven les muralles romanes ho fem per carrers amb gran desnivells, així tenim el Call, Ferran, la Baixada de Sant Miquel, Cervantes, Comtessa de Sobradiel, Ataülf, Regomir, Baixada de Caçador, Baixada de la Canonja o Bisbe. AIxí doncs, agafeu un bon sherpa i feu el cim. Dalt de tot trobareu, com no podia ser d'altra manera, el Centre Excursionista de Catalunya que us ofereix com a joia quatre columnes del temple d'August.
més històries i llegende de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/06/2009 13:14 | Comentarios (0)
A la ciutat de Barcelona hi ha moltes curiositats que passen desapercebudes, però si ens fixem en treure'm profit. Una de les qüestions que més ha preocupat a la gent al llarg dels temps és el pecat, dur una vida correcta i respectuosa seguint els dictats de la religió. En aquest sentit tenim dos racons a la ciutat on podem trobar alleugerits el pes dels nostres pecats. Fixem-nos en dues capelles gremials. La primera es troba a la plaç del Pi, és la de Sant Miquel dels tenders revenedors. La segona és la de Sant Joan Baptista, dels assaonadors.Les dues tenen en comú que resar al davant ens permet que netegem els nostres pecats. Llegim sota de la capella de Sant Miquel, el sant de les balances:
<< dient vn pare / nostre y vna ave maria / devant del arcangel s(ant) miqv /el gvanyaran 40 dies de perdo / concedits per lo illvstrissim y / reverendissims. don fra alons / de sotomayor arcabisbe / de barcelona vuy a 31 de ivliol /1679 >>
I sota de Sant Joan Baptista, el sant que vesteix pell de camell llegim:
<< dient vn paternoster, i vna ave maria / guanian 40 dies de perdo >>
Així que ja sabeu, pecadors de la terra, un petit esforç i l'ànima neta...
mes històries i llegendes de Barcelona - passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 30/06/2009 00:31 | Comentarios (0)
L’any 1856, la ciutat de Barcelona retia homenatge a un dels seus capitans generals: a José Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado. D'una família important que tenia al seu escut com a divisa: "después de Dios, la casa de Quirós".
L’homenatge era un font que encara tenim en peu al Pla de Palau, on destaca dalt de tot el Geni Català. La font era una manera de recordar que aquest senyor havia fet portar aigua de Montcada en un moment de sequera.
En el monument van intervenir l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les escultures eren obra dels germans italians Baratta, seves són sens dubte les quatre províncies i els caps del leó que representen els quatre rius (Llobregat, Ter, Ebre i Segre). Però satribueix la imatge que corona el conjunt a l'escultor català Anicet Santigosa.
Hi ha una anècdota divertida que lliga amb elmonument i que va deixar escrita Josep Puig i Alfons a les seves Curiositats barcelonines:
<< A propòsit de la font monumental del pla del Palacio,al capdamunt del tot del qual hi ha la figura d’un geni amb ales representant el Geni Català, és cosa de contar el que va succeir en els primers temps de laseva existència. Com que la figura baronívola amb què termina es presentava més despullades que ara fou objecte de molts comentaris relacionats amb l’eterna discussió de la decència en les obres d’art. I això fou causa que, a processó feta, anessin dones a prendre vistes de la gentilesa de les formes de l’esmentada estàtua ...
En això resultaren guanyadors els venedors del mercat del Born, car veien augmentar-hi sobtadamentla concurrència tant, que, envejosos els de la plaça de santa Caterina, arribaren a concebre la idea d’aixecar un monument semblant en aquesta. I potser ho haurien fet si no hagués intervingut en l’assumpte el senyor bisbe de la diòcesi. En efecte, a les gestions de l’autoritat eclesiàstica va ésser degut que altra volta es posés una bastida al monument per vestir aquell àngel en la forma en què es presenta encara i els venedors del mercat de Santa Caterina, i fins i tot els de la Boqueria, no tingueren, pel motiu indicat, perquè queixar-se del Born >>
més històries i llegendes de Barcelona- passejades insòlites - www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 29/06/2009 23:53 | Comentarios (0)
No és una llegenda inventada, a Barcelona existia el carrer de l'Infern, estava al costat de la catedral. Ara tenim l’avinguda de la catedral i la plaça d’Antoni Maura. Abans hi havia dos carrerons que van desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda de la catedral. Mireu-ho al plànol: els carrers del Bou de la Plaça Nova, adalt, i el de Corribia, avall, ens portarien des de la Plaça Nova al carrer Ripoll i a l’inici del de Tapineria. Allà on acabava el de Ripoll i començava Tapineria s’obria el carrer de l’Infern.
El seu nom el rebé per part dels veïns delsvoltants. No és que cada dia veiessin entrar a casa seva el banyeta. El nom el van donar per un fet: la seva estretor. Quan a les esglésies parlaven de les incomoditats de l’Infern, la població pensava que, per infern, a la ciutat, aquell carreró.
Aquest carrer, que ja és un fantasma de carrer, que trobem només per velles fotos i plànols, és o no és el millor lloc per situar la casa del protagonista de la propera novel·la de Ruiz Zafont?
més històries i llegendes de Barcelona passejades insòlites www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/06/2009 15:32 | Comentarios (0)
La Muralla romana de Barcelona es el monumento más antiguo de los que podemos disfrutar. Para ello, sólo hemos de realizar un paseo partiendo de la plaça Nova y siguiendo por las calles de Tapineria, plaça del’Àngel, Sotstinent Navarro, Pom d’Or, plaça del Traginers, Correu Vell, Regomir, Calella, Comtesa de Sobradiel, Avinyó, Banys Nou i la Palla; al final de este trayecto habremos recorrido todo el perímetro.
En este paseo veremos una buena parte de las murallas romanas, conservadas por la apertura, a principios del siglo XX, de la Via Laietana que dejó a la vista aproximadamente medio lienzo. En cambio, la otra mitad desapareció a lo largo del siglo XIX con el derribo del Palau Reial Menor, el Convent de l’Ensenyança y el Castell Nou.
La muralla había quedado oculta con las edificaciones que se adosaron a ella desde la Edad Media. La apertura de la Via Laietana significó la recuperación de buena parte de estas murallas, se derribaron las casas adosadas, se limpiaron las murallas y se procedió a su monumentalización. Barcelona ganaba así un nuevo monumento, el más antiguo, y se iniciaba un proceso de recuperación del pasado de la ciudad.
Cuando hablamos demuralla, en singular, no somos realmente fieles a la verdad ya que deberíamos hablar de murallas, en plural. Los romanos deciden fundar una pequeña colonia: la Iulia Agusta Faventia Paterna Barcino en los últimos años del siglo a.C. La motivación de la fundación de la colonia fue económica, desde el puerto, que deberíamos situar a los pies de Montjuïc, hoy por Can Tunis, salían amercancías hacia la metrópoli (cereal, vino, salazones, el garum) y debía haber un control sobre este tráfico y esto se haría con la nueva fundación. Nacía así la ciudad dos veces milenaria. Se escogió un punto estratégico, una pequeña elevación de terreno y se rodeó de un sencillo muro, nuestra primera muralla. La pequeña ciudad amurallada cumple su función y al cabo de tres siglos empieza a ver peligrar su tranquilidad. Los peligros que azotan el imperio obligan alas autoridades a plantear la necesidad de un nuevo recinto amurallado, se optará por doblar las murallas por la cara exterior. A la primera muralla se adosará exteriormente un segundo recinto que se reforzará con unas 78 torres. El espacio situado entre la primera y la segunda muralla se rellenó conmaterial reaprovechado: estatuas, restos arquitectónicos varios, piedras,arena... algunos de ellos se exponen en el Museo d’Història de la Ciutat.
Com vaig disfrutar un dia de Sant Jordi, les biblioteques organitzaven visites pels barris, al programa una activitat a la que no podia deixar d'anar: passejada amb el meste Josep Maria Huertas Claveria. El mestre Huertas es va estimar molt Barcelona, la va patir i la va gaudir. Se la passejava sencera i ho sabia tot. Aquell dia tocava escoltar-lo. Al vagó del metro va entrar baix i amb el pèl blanc. Havia de dir-li hola. Recordo que va: "arrivem tard". Va dir que estava cansat de signar per Sant Jordi. Només que signés cadascun dels llibres que va escriure (en perfecte tàndem amb Jaume Fabre) s'hauria passat una bona eston. Tots els que vam passejar aquell dia, dalt d'un autobus per Diagonal Mar, vam escoltar-lo parlar del barri de barraques del Pequín i com en va parlar del seu "amic el Vaquilla". A la Rambla del Poblenou ens epseraven unes patates i un vermutet. Amb les coses del mestre ens vam sentir molt ben acompanyats. Vaig aprofitar per preguntar i parlar molt. Havia moltes coses que volia que em digués. Després el trobava i el diàleg era d'allò més interesant. Un dia la ràdio en va donar una triste notícia: el mestre Huertas havia mort. Vaig quedar tocat. Entre les paraules que li van dedicar recordo les de l'altre mestre, en Lluís Permanyer: "A qui acudirem ara quan tinguem un dubte?"
històries illegendes de barcelona - passejades insòlites www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/06/2009 03:03 | Comentarios (0)
L'Avinguda del Portal de l'Àngel porta el nom del vell portal que s'obria al seu cap i que donava accces a la ciutat enmurallada al segle XIV. Es deia abans dels Orbs, que segons definxeis Pompeu Fabra al seu Diccionari General és aquell privat de la vista, el cec. POrtava aquest nom pel fet que allà es reunien els que no tenien altre recurs per viure que l'almoïna que allà aconseguien. La gent més miserable va veure un dia arrivar a la ciutat un sant dels potents: era Sant Vicenç Ferrer. Home amb gran poder d'oratòria i fe igualment enorme. A la porta de la ciutat es va aturar per mostrar als que allà hi eren que dalt la porta hihavia un àngel. El sant i l'àngel dialoguen, l'àngel afirma: "Sóc aquí guardant la ciutat en nom de l'Altíssim". El miracle de l'àngel es comenta per tota la ciutat. Passen uns pocs anys i la ciutat es veu una vegada més afectada per la malaltia. Les pregàries es multipliquen als sants protectors de els malalties: ni sant Roc, ni Sant Sebastià, no escolten els ciutadans. Doncs el record del miracle de Sant Vicenç porta a fer una crida desesperada: "Àngel, treu-nos la pesta del damunt i en construirem una capella dalt de tot del portal, allà on et mostrares a Sant Vicenç". I la pesta desaparegué, la ciutat acompleix la promesa i dalt d etot de la porta una capella s'aixeca. El Portal de l'Àngel desapareix amb l'enderroc de les muralles. Que passa amb la imatge de l'àngel? La guarden a l'església més propera: Santa Anna. Temps després, els veïns d'Hostafrancs la demanen per la seva església de l'Àngel Custodi. Amb les annexions Sants és també la porta de la ciutat i allà ha d'anar l'àngel. Però ara l'àngel ja no hi és, la guerra civil va fer entrar a l'església un enemic dels àngels i la imatge va desapèixer. Quan l'edifici del Banc d'Espanya és construït al lloc on encara hi és algú va voler recuperar l'àngel i una nova capella va establir-se al portal de l'àngel. On és la capella ? Si sou bons observadors no us serà difícil trobar-la.
Més històries i llegendes de Barcelona. Passejades insòlites. www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 28/06/2009 01:47 | Comentarios (2)
al Raval hi ha un carrer de nom curiós, sembla que t'hagi d'absorbir quan hi passes pel costat. El carrer Xuclà, que així s'anomena va del Carme, junt a la casa dels jesuites, fins a la plaça de Bonsuccés. El seu nom és un bon exemple de la confusió que no es sap per quina raó acaba per aparèixer quan menys ho sosités. El nom del carrer sembla que deriva de joglar, però quan pensem en quin joglar ens trobem una sorpresa. No ens apareix cap joglar a la història del carrer, algú que de poble en poble animava els durs dies de la gent. En canvi, sabem que el carrer s'havia anomenat de mossèn Borra, sobrenom d'Antoni Tallander, bufó de la cort dels Reis d'Aragó a cavall dels segles XIV i XV, amb Martí l'Humà, Ferran d'Antequera i Alfons el Magnànim. Això de mossèn no era exclusiu dels capellans com avui en dia i era equivalent a un reconeixement especial. El senyor Tallander sembla que va rebre un important quantitat de diners per part del rei quan el 1398 es va casar, quina esplendiesa de regal de noces, i més tard va fer un préstec important al rei que li va proporcionar uns gran beneficis. Decidit a treure rendibilitat als seus diners va comprar uns terrenys al costat de la catedral, a l'actual carrer de la Freneria, i al barri del Raval, prop del nostre carrer amb el d'Elisabets. Doncs allà hi vivia un bufó, el pas del temps i la confusió de la gent va fer que de bufó l'anomenessin juglar i així el nom del carrer ha evolucionat fins el que ara porta.
més històries i llegendes de Barcelona, passejades insòlites www.edugarcia.info
Escrito por barcelonaespoderosa el 27/06/2009 14:06 | Comentarios (0)
Ahí está esa hechicera gitana - con su poder te llenará de ilusión. También cambiará tu vida - pues sus hechizos son buena suerte, salud, amor y fortuna - si se lo pides con devoción.
Para el mar de amores: rumbas y flores. Pa' subir al cielo: vente al Paralelo. Para ahogar las penas: fuente Canaletas. Pal que busque novio: mercao San Antonio.
Gitana hechicera. Hechicera gitana. Tan llena de gracia. Más guapa que el sol.
Gitana hechicera.Hechicera gitana. romántica reina. La que nos parió.
Es la que sueña despierta, - ama y se deja querer, tan mujer y tan hermosa, - de ahí le viene su poder.
Ella tiene poder, ella tiene poder, Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder.
Su Paseo de Gracia: es su poder. Los niños que lloran: es su poder. Su juntar palabras: es su poder. La flor de las Ramblas: es su poder.
De par en par a todos les abre su corazón, - sin excepción de raza ni de color. Humildes trabajadores, - grandes poetas que le han cantado al amor, Una Sagrada Familia - se ha levantado en su interior.
Gitana hechicera. Hechicera gitana. Romántica reina. La que nos parió.
més històries i llegendes de Barcelona, passejades insòlites
